Canvia o rebenta Destacat

Dilluns, 10 abril 2017 00:00 Escrit per  Anna M. Cabeza

Avenços tecnològics en la distribució cinematogràfica

Fins fa pocs anys, qui no disposava de distribuïdor no aconseguia que la seva pel·lícula es pogués veure. Internet ha esvalotat el galliner: les plataformes en línia de pagament i el crowdticketing han obert les portes al cinema independent. Els canvis tecnològics trenquen motlles i la indústria i els creadors busquen la manera de treure’n profit.

El juliol de 2012, l’actor Paco León la va fer grossa. Saltant-se els esquemes tradicionals de distribució, va decidir estrenar Carmina o revienta, la seva primera pel·lícula com a director, en format day and date release (estrena simultània en diferents “finestres” d’explotació comercial: a les sales de cinema, en edició DVD i en diverses plataformes d’Internet). Va ser tot un èxit al qual va contribuir, de manera essencial, el ressò assolit per la pel·lícula al Festival de Màlaga i la intensa campanya en xarxes socials i mitjans de comunicació, fermament sostinguda pel carisma del director. Aquesta estrena va trencar el motlle antic que prioritzava l’exhibició en sales de cinema. Es van començar a generar titulars: “Carmina o revienta, nou model de distribució al cinema espanyol?”; “Carmina o revienta: un exemple d’innovació en la distribució, un èxit de negoci real o un primer pas per a normalitzar Internet?”; “Carmina o revienta, una fita en la distribució cinematogràfica”, etcètera.

La gosadia de León va ser calculadament mediàtica, però es feien evidents els símptomes de canvi: el món de la distribució cinematogràfica entrava al segle XXI. La definició canònica de la feina que fa una empresa de distribució cinematogràfica –“rep les pel·lícules de mans del productor i les fa arribar als exhibidors, és a dir, a las sales de cinema”– estava quedant obsoleta. Parafrasejant Paco León: canvia o rebenta.


Noves formes de visualització

Fa deu anys, si no tenies distribuïdora la teva pel·lícula no arribava al cinema i, per tant, a l’espectador. Ara, si no en tens, te la pots distribuir tu mateix, explica Jaume Ripoll, cofundador i director editorial de la plataforma de cinema en línia Filmin i professor de noves formes de distribució en diversos centres, entre d’altres, l’ESCAC. Filmin va néixer fa nou anys en el si de la companyia distribuïdora Cameo, especialitzada en cinema i sèries independents. Què passava el 2007? Doncs que no hi havia ni la tecnologia, ni la disponibilitat de drets ni l’espectador no sabia com veure pel·lis en línia. Va ser un procés de descoberta: tecnològica, de drets i de noves formes de visualització. Avui, ofereixen més de 10.000 títols entre pel·lícules i sèries, i estan implantats a Espanya i Mèxic; i aviat seran també a Portugal.

Els cineastes joves han trobat en Internet un aliat per mostrar les seves creacions. Fa tres anys a Filmin vam estrenar Diamond Flash, la primera pel·lícula de Carlos Vermut, que cap sala volia estrenar. Després, amb Magical Girl va guanyar la Conxa d’Or a la millor pel·lícula i la de plata al millor director al Festival de Sant Sebastià, comenta Ripoll. També van estrenar Los ilusos, la segona pel·lícula de Jonás Trueba, directament a Internet, i van treballar amb Dani de la Orden per fer de Barcelona, nit d’estiu i Barcelona, nit d’hivern unes estrenes singulars. Crec que nosaltres tenim un bon registre de col·laboració amb autors joves, assegura, i deixa clar que la revolució digital té pros i contres, però un dels pros més significatius és que no totes les portes estan tancades. Com a mínim, sempre en quedarà una d’oberta per a tu. Un cineasta desconegut que vulgui estrenar i que ho tingui difícil de fer en sales comercials, pot trucar, doncs, a la porta de Filmin.

La plataforma manté acords amb vint-i-cinc festivals de cinema i n’ha endegat un de propi, l’Atlàntida Film Fest, que ha estat triat com un dels millors certàmens d’Espanya. Creiem que és important col·laborar amb molts festivals per tal que les pel·lícules que s’hi mostren puguin estar disponibles per a la resta d’espectadors que, per qüestions geogràfiques, no s’hi poden desplaçar, diu Ripoll.

 


Internet, un aliat per explorar

Internet no és ni un problema ni una solució, sinó un complement més. Així defineix Ripoll el món en línia, sovint desacreditat a causa de la pirateria. Primer la gent ho veia com una amenaça, ara ja saben que és part de la solució. Un dels errors que es va cometre des del principi va ser pensar que era una amenaça i l’altre va ser pensar que era l’única solució. Crec que Internet conviu –i hi ha de conviure durant molts anys– amb les sales de cinema, amb televisions tradicionals lineals i, per descomptat, amb el format físic. Malgrat que la gent cregui que no, cada any encara es venen centenars de milers de DVD al nostre país.

Hi està d’acord Marc Prades, soci cofundador d’Screenly, una plataforma web que permet a qui ho desitgi organitzar projeccions sota demanda en sales de cinema, a través d’un sistema de reserva col·lectiva d’entrades conegut com a crowdticketing. I tant que és un aliat!, manifesta. Tradicionalment, i per culpa de les dinàmiques diabòliques de la pirateria, s’ha vist Internet com una cosa perillosa, però en aquests últims anys ha evolucionat i tothom està començant a comprendre que també pot ser un gran aliat, si s’utilitza bé i es coneix bé el mitjà.

Com funciona Screenly? Bàsicament, una persona prèviament registrada al web (https://screen.ly/?lang=ca) proposa exhibir una pel·lícula del seu catàleg en una sala de cinema concreta i en una data i horari concrets. Per tal que la projecció tingui lloc, cal assolir un cert nombre d’espectadors que garanteixi cobrir despeses. El públic ha de reservar l’entrada en línia com ho faria per anar a teatre o a un concert. Així, els espectadors esdevenen promotors. Igualment, els directors de cinema que vulguin estrenar en sales d’exhibició poden adreçar-se a Screenly.

Van activar la plataforma el maig de 2015 en període de proves i ara ja fa gairebé un any que funciona. Tenen una seixantena de sales de cinema d’arreu de l’Estat espanyol ja adscrites i pràcticament la totalitat de distribuïdores independents espanyoles hi col·laboren. Moltes pel·lis que no tenien distribució tradicional estan trobant en nosaltres la forma de fer-ho d’una altra manera. Anem acumulant alguns petits casos d’èxit, aquest era el motor inicial del projecte: crear una eina d’autodistribució perquè directors i productors se saltin, d’alguna manera, els intermediaris i puguin projectar la pel·lícula als llocs on volen, explica Prades.

Entre els títols que més poder de convocatòria han tingut i que més projeccions acordades acumulen hi ha els documentals Loba (Catherine Béchard, 2015), Santa Fiesta (Miguel Ángel Rolland, 2016) i En todas as mans (Diana Toucedo, 2015). Es pot treure profit de distribuir d’aquesta manera i controlar també el benefici que generen aquestes projeccions, diu Prades. Són projeccions comercials, funcionem en sales de cinema i tècnicament són entrades que computen, fet molt interessant per als productors.

 


Trencant finestres d’explotació

En la indústria del cinema s’utilitza el terme "finestra d’explotació" per denominar els diferents períodes de temps en el quals una pel·lícula està disponible per ser visionada. Les noves possibilitats tecnològiques comporten un canvi de model en la distribució cinematogràfica, les finestres s’estan obrint de manera diferent o, directament, trencant.

Fins fa pocs anys, la primera finestra que s’obria era la de les sales de cinema. Les pel·lícules s’hi estrenaven en exclusiva i calia esperar alguns mesos fins a arribar al lloguer físic (DVD, BluRay). Després arribava la venda al detall i la pel·lícula es podia comprar i veure’s a casa. Pel camí s’obrien altres finestres com la visualització de la pel·lícula a la televisió (canals de pagament o en obert).

El cinema independent està trobant noves oportunitats gràcies al trencament de les finestres de visionat. La curta estada en sales d’exhibició fa que, massa sovint, quan el boca-orella comença a funcionar, la pel·lícula ja hagi desaparegut de la cartellera. I també cal remarcar que les sales d’exhibició de moltes localitats petites no deixen espai per a aquest tipus de cinema, fet que porta el públic al consum en línia.

Entra per fer un comentari