Les arts de carrer al segle XXI Destacat

Dijous, 31 Agost 2017 00:00 Escrit per  Enric Ciurans
Les arts de carrer al segle XXI La Cie. Artonik va inaugurar Fira Tàrrega 2016

Un volt pels moviments artístics que prenen carrers i places com a escenari.

Els països mediterranis tenen una llarga tradició de cultura al carrer. El folklore, les fires, els festeigs omplen els carrers de color i de vida, al llarg de tot l’any, més enllà dels mesos de la calor. Malgrat això, hi ha disciplines com el teatre de carrer que d’ençà de la seva irrupció en el panorama artístic del nostre país, s’han anat esbravant, fins al punt que les fórmules utilitzades es van repetint i no hi ha una evolució clara que permeti parlar d’una dramatúrgia pròpia del teatre de carrer del segle XXI. L’objectiu que plantegem és reflexionar sobre les expressions teatrals i parateatrals als carrers, i oferir una mirada retrospectiva, però sobretot interrogar-nos sobre el present d’aquestes disciplines.

El carrer és el lloc on succeeixen les coses. Podríem afirmar que és el lloc de la veritat social, com deia fa uns anys Vicente Verdú en un article titulat precisament “La calle” (El País, 20/4/2013), al qual ens haurem de referir en diverses ocasions al llarg d’aquest treball.


Aparició del teatre de carrer

El teatre de carrer i les diverses expressions artístiques vinculades al concepte de l’street art apareixen durant les dècades dels anys seixanta i setanta, i arriben amb força a casa nostra a partir del final de la dictadura franquista, quan hi ha la necessitat de recuperar el carrer per a la gent, després de decennis en què la prohibició de la lliure associació va arribar a promulgar lleis com la famosa Ley de Orden Público de 1959, que literalment segrestava el carrer, adreçada especialment a aturar les manifestacions estudiantils que posaven en qüestió el règim.

Al món occidental, els grans concerts de música folk i de rock, com els que van tenir lloc a Newport, Woodstock o a l’Illa de Man, van suposar una conquesta de l’espai públic per part d’una nova generació que cercava una nova concepció de la cultura i l’art. En aquest context van aparèixer els grans grups de teatre de carrer, com els mítics Bread & Puppet i els entranyables El Teatro Campesino, entre molts d’altres, que van significar un nou paradigma de les creacions teatrals i artístiques, en general.

A casa nostra, no podem parlar del teatre de carrer sense referir-nos a Comediants, possiblement el grup teatral amb més projecció internacional de la història del teatre català, que va saber conjugar de manera magistral els nous corrents arribats dels Estats Units i d’Europa, amb el folklore autòcton, i que va donar espectacles meravellosos com Dimonis, que encara avui és un “espectacle planetari”, amb tot el que això comporta. No podem oblidar, en cap cas, que la Patum de Berga, és i serà el gran espectacle de carrer (de fet de plaça) del nostre país, convertit fa un decenni en Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Comediants van importar models de gestió d’aquest nou gènere teatral, a partir dels models italians, els anomenats festivals de teatro in piazza, com el que fa gairebé cinquanta anys se celebra a Santarcangelo di Romagna, o els diferents festivals de les arts de carrer que van anar sorgint a França, com el que té lloc a Morlaix, a la Bretanya. Així el 1981 es creà la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, que avui és un dels principals certàmens del teatre català, i que malgrat les transformacions, continua sent un lloc de trobada de les companyies de teatre de carrer. Fou a Tàrrega on Comediants inaugurà les fires dels primers anys (1981 i 1982), amb creacions titulades Babilònica funció de pets, fums i corredisses… i Sarau de Gala d’en Totil i tots a l’Infern!!, un moment estel·lar del teatre de carrer al nostre país, possiblement mai superat, per l’alegria, l’espontaneïtat i l’eficàcia d’aquestes representacions.

L’eclosió del gènere es produí als anys vuitanta quan van sorgir companyies catalanes com Tripijoc, l’Avalot, Artristras, Gog i Magog, o els valencians de Xarxa Teatre, i una molt interessant escola de carrer basca amb companyies com Markeliñe, Bekereke, Pikor Teatro o Maskarada. Els grans referents, Comediants a banda, foren les companyies franceses com Ilotopie, Generik Vapeur o Plasticiens Volants, que marcaven tendència. A partir d’aquí la conquesta del teatre de carrer fou enorme atès que les viles i les ciutats del país van anar recuperant o “inventant” les seves festes i celebracions, i la demanda d’espectacles d’animació va propiciar la creació d’un ecosistema adient. D’altra banda, no podem oblidar la multiplicació exponencial de companyies de dimonis, geganters, cercaviles i tota mena de creacions folklòriques que han suposat un impuls extraordinari de la festa popular i participativa que arriba fins als nostres dies. De la unió d’ambdues tendències sorgeix l’actual espectacle de teatre de carrer que trobem en cavalcades, festes majors i celebracions.

Seria objecte d’un altre article veure aquesta evolució. En tot cas, voldríem reflexionar sobre la dramatúrgia del teatre de carrer, i com d’ençà dels anys vuitanta, pràcticament no ha evolucionat. Es tracta bàsicament de creacions visuals destinades a ambientar els carrers, adreçades principalment a un públic familiar, en el marc de celebracions populars. Per lògica, la paraula resta al marge d’aquestes creacions, i els efectes espectaculars responen a un catàleg limitat. La necessitat que el públic pugui veure a peu pla aquests efectes fan que s’utilitzin xanques, mòbils, inflables i efectes pirotècnics, gairebé sempre acompanyats per música de percussió. Els temes també són recurrents: des de la irrupció de mons extraterrestres o futurs fins a reivindicacions de tota mena, des de la pau fins a la immigració, passant per la llibertat dels pobles o les amenaces climàtiques. En tot cas, és un gènere que té el seu lloc i la seva justificació estètica, política i econòmica, però pensem que no troba com vincular-se a les noves generacions, o a les tecnologies que ens envolten.


Les alternatives urbanes

La Fura dels Baus és una altra de les grans companyies del país que ha tractat de fer evolucionar les creacions teatrals de carrer. Fa uns anys, en la inauguració del Festival Grec de 2014 va tractar, sense èxit, d’involucrar la creació teatral amb els telèfons mòbils i potenciar, així, un discurs tecnoteatral que encara avui no ha arribat de manera eficaç.

És en aquest context que volem recuperar el que escrivia Verdú ja fa uns anys i que en els darrers s’ha confirmat i té, al nostre entendre, més vigència i ens du a la reflexió sobre el paper del carrer en tots sentits: “No existeix ja accident, no importa el greu que sigui, que passi sense ser gravat”; i una altra idea que contrasta poderosament amb l’anterior: “La societat ha perdut l’interès per mirar-se en els miralls, el que pretén és ser tocada i referendada”. Per una banda, el gran germà que tot ho veu, per l’altra, la lluita per ocupar el carrer i reivindicar la sobirania popular mitjançant tota mena d’activitats, ja siguin esportives, culturals o polítiques. En aquesta peculiar dialèctica es mou el carrer en els nostres dies.

Ja als anys vuitanta hi havia un interès per desenvolupar allò que vam anomenar “accions urbanes”, creacions d’artistes de distintes procedències que tenien en comú la transformació de l’espai públic mitjançant performances plàstiques i interrupcions de la vida quotidiana. Així des de Tom Carr, Jordi Rocosa (Roco S.A.) o Al Victor Productions fins a les Cubanades a la carta, de La Cubana, les accions d’Albert Vidal o les intervencions urbanes de tota mena, l’espai urbà esdevingué objectiu del discurs artístic. Avui aquestes intervencions no causen el mateix impacte ateses les múltiples ocupacions del carrer.

Les anomenades arts de carrer han canviat el discurs, la presència i l’estil. Les ciutats han incorporat el llenguatge dels grafits, siguin tags o intervencions de tota mena, mentre allò que es considerava peculiar o estrany s’ha incorporat de ple al món ciutadà. Cada vegada costa més diferenciar els gèneres, però els carrers (i les seves expressions) no deixen mai de sorprendre’ns.

Els límits del que anomenem teatre de carrer, sense poder definir-ne les característiques més enllà de la simplicitat i l’obvietat, han estat explorats en la darrera dècada amb sort esparsa, atesa la dificultat de trobar un discurs estètic i artístic coherent amb els temps que vivim.

El carrer és el lloc on s’explicita la desigualtat. El discurs artístic s’ha aplicat en les accions de col·lectius com Enmedio, amb el cèlebre globus penjat damunt l’estàtua de Colom, on es podia llegir “Campeones en paro”. La lluita social ha estat convertida en experiència estètica i participativa, també, a les ocupacions festives de les sucursals o les cassolades i altres accions protagonitzades pels “iaioflautes”. Les sucursals dels bancs expropiats han estat ocupades, expropiades i defensades per la CUP i reconquerides per la propietat. Els activistes de la PAH han defensat famílies en procés de desnonament. Els carrers han estat testimoni viu dels conflictes derivats de la crisi i la precarietat laboral, a través de performances festives, reivindicatives i, en comptades ocasions, violentes. Els creadors d’aquesta mena són anomenats “artivistes” per Manuel Delgado (Ciudadanismo, 2016).

Alguns experiments han girat a l’entorn del concepte de participació. El públic és implicat de manera directa en el desenvolupament de l’espectacle com succeeix en les creacions de la companyia Kamchàtka, que planteja itineraris de fugida en condicions adverses, com la manca de visió o orientació, a grups de persones que es presten al seu joc. L’espai urbà convertit en un laberint que vol reproduir situacions reals com les dels immigrants en les fronteres del primer món. Aquesta participació pot arribar a qüestionar les relacions humanes com passa amb els membres de la Reial Companyia de Catalunya, que s’oferien com a mascotes humanes. Però aquestes creacions xoquen amb la necessitat de no posar en risc la integritat o l’ètica del públic, i a la fi, tendeixen inevitablement a la superficialitat.

En altres casos els artistes han sortit del teatre per conquerir el públic en el seu hàbitat. En especial, els artistes de circ i els de la dansa han convertit el carrer en el seu espai preferent i més propi. Galindos i Increpación serien exemples ben triats d’aquesta tendència que retorna als orígens: un teatre sense taquilla! Són particularment celebrats els espectacles aeris nocturns, en què la destresa dels executants es combina amb la il·luminació, com el magnífic mòbil cinètic gegant format pels membres del Voalá Project en la inauguració de FiraTàrrega (2010).

L’animació és un altre dels camps oberts a la creació urbana. Amb més diferències de les previsibles, un seguit de companyies com els valencians Maduixa Teatre plantegen rues suplint la manca de relat amb formes fantàstiques i sorprenents. Les cercaviles tradicionals conviuen sense problemes amb creacions d’aquesta mena, i el fervor pel món folklòric no s’apaivaga, puix que el problema polític del país continua damunt la taula.

Com podem observar, el concepte de teatre visual agombola un seguit de tendències escèniques però assenyala de forma inequívoca que el teatre, millor dit, l’art de carrer, presenta un buit conceptual, és essencialment performatiu, i de vegades està en el límit del que és incidental. És aquí on rau la veritable naturalesa d’aquests creacions.


Algunes reflexions

Per a l’espectador del nostre temps les arts de carrer constitueixen un itinerari personal que només es pot transmetre mitjançant el testimoni: hi poden haver tota mena de vivències que es puguin considerar dignes d’aquest nom i sumar-hi senyals en forma d’elements tunejats de tota mena, i moltes altres intervencions en el mobiliari urbà, que esdevenen decorats efímers i transformables. L’espai públic constitueix una selva d’imatges i missatges on el món de les accions artístiques es dilueix, mentre no sigui pautat dins un festival, una celebració o un acord previ amb el públic.

Els telèfons intel·ligents han canviat la naturalesa de les coses i molt sensiblement el concepte de comunitat. Les xarxes s’han convertit en un camp obert i ens endinsaran en un món distòpic si no som capaços de comprendre aquesta mutació. Pensem que els espectacles al carrer, en tota la seva immensa diversitat, són una prevenció per la seva pregona dimensió comunicativa (social, política, ètica). I sortim al carrer. L’espectacle continua i no sabem ben bé què hem de preguntar.

Entra per fer un comentari