Entreacte, 25 anys

Dilluns, 17 Març 2014 17:25 Escrit per 

Els 25 anys de vida de l’Entreacte són un pou d’informació, d’anècdotes i de reflexions que il·lustren de primera mà l’evolució del sector de les arts escèniques i audiovisuals a Catalunya durant aquest període. Informacions que ens recorden d’on venim, quina ha estat i quina és la lluita dels artistes, i quina tasca té l’AADPC. De vegades, aquesta mirada nostàlgica convida a la reflexió, i d’altres, només al somriure. En aquesta ocasió, hi ha una mica de tot.

Noemí Càmara dedicava la seva secció a tractar un tema que preocupa tothom que treballa dalt d’un escenari... Els estossecs del públic tan bon punt s’apaguen els llums de la sala i comença la funció! Tossir o no tossir, aquesta és la qüestió, ens deia la Noemí en un article carregat d’ironia, que establia una classificació per als diferents tipus de tos i recollia els consells d’alguns professionals per no tossir en escena –Mercè Bruquetes, per exemple, recomanava als intèrprets prendre infusions, i oblidar-se de l’alcohol i la cigarreta si volien projectar sempre una veu neta, sense ni rastre de tos.

 

Per la seva banda, una altra columnista habitual de l’Entreacte d’aquells anys, Armonía Rodríguez, explicava fil per randa què era la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya, on, quan i per què va néixer. Els objectius, les fites assolides, el nombre d’espectacles programats, les despeses de programació... Tot el que calia saber sobre la “Xarxa” quedava perfectament exposat en el seu article.

 

 

Un fragment del cèlebre Jocs de nens, de Brueghel el Vell, servia per il·lustrar el tema de portada: el teatre infantil, desenvolupat a bastament a l’interior de la revista, a través d’articles d’opinió, de reportatges i d’entrevistes.

L’editorial trencava la primera llança a favor del reconeixement d’una especialitat fonamental en la formació cultural dels nens i nenes, i bàsica, també, en la formació de públics. Es planyia que fos un teatre marginat, considerat un art menor. Aquí radica el veritable problema: assimilar el diminut format dels destinataris del teatre infantil amb la curtedat de recursos, i el que és encara pitjor, l’economia d’imaginació, rigor i professionalitat.

Des d’aquella pàgina es reclamava una política de teatre infantil des dels centres dramàtics i els teatres públics, i en les pàgines següents, s’entrevistaven especialistes com Maria Agustina Solé, de La Trepa, i s’insistia en la importància cabdal del teatre en la infància.

Hem volgut reproduir, d’altra banda, la crònica del V Festival de Teatre d’Ensenyament Secundari, un certamen que va néixer per iniciativa de sis docents que van aconseguir la implicació econòmica dels ajuntaments on se celebrava, de l’Institut del Teatre –per a les activitats paral·leles– i de la Conselleria d’Ensenyament. El festival, que aquell any va tenir lloc a Tortosa, era la culminació d’un procés de més d’un any de treball intensiu als instituts, per descobrir la vocació en els alumnes i formar-los en una parcel·la cultural poc cultivada des d’altres instàncies...

1521 comentaris

Entra per fer un comentari