Sembla que hi ha un interès renovat pel teatre documental.

Potser es podria afirmar que l’actualització del teatre documental que des de ja fa anys es forja a Europa ha arribat com una onada amb experiències importants que prescindeixen de la faula per plantejar la realitat a l’escenari.

Erwin Piscator i Peter Weiss van ser els precursors del teatre documental iniciat com una branca del polític. El públic assistia a les seves representacions i veia fragments de la història que estava vivint en aquells moments. Això era el més emocionant, la sorpresa. A partir d’aleshores els vessants que ha anat prenent el gènere són nombrosos, i des de fa unes dues dècades ha tornat a agafar una empenta i formes noves. El verbatim theatre a Anglaterra és potser el que ha tingut més desenvolupament. Es refereix al procediment de construcció de la peça a partir de l’enregistrament o transcripció de les paraules de persones reals preses durant una entrevista o un procés d’investigació, o mitjançant testimonis ja existents. Richard Norton-Taylor, Nicolas Kent o David Hare són alguns dels que han recorregut a aquesta forma; i Requiem pour Srebrenica, muntatge d’Olivier Py, i Rwanda 94, de Jacques Delcuvellerie, alguns dels seus títols imprescindibles.

Jordi Casanovas torna amb Jauría, una peça basada en el sumari de “la Manada” dirigida per Miguel del Arco

En l’àmbit estatal, aquesta temporada conflueixen valentes estrenes del gènere. Jordi Casanovas (que ja va presentar en clau documental Ruz Bárcenas el 2014) torna amb Jauría, una peça basada en el sumari de “la Manada” dirigida per Miguel del Arco. La funció arribarà al Teatro Pavón Kamikaze de Madrid el març, al costat de Port Arthur, un altre text documental de Casanovas sobre l’interrogatori policial a un presumpte delinqüent a Austràlia, dirigit per David Serrano. A més, Casanovas estrena el maig al Teatre Principal de València un projecte sobre el crim d’Alcàsser en el qual treballa des de fa anys. De la seva banda, el director Andrés Lima, al costat de Juan Mayorga i Juan Cavestany, abordarà amb el Centre Dramàtic Nacional (CDN) a la primavera una altra obra de teatre documental: Shock 1. El cóndor y el puma, basada en la doctrina del xoc de Naomi Klein, en la qual indaguen en el cop d’estat de Pinochet.

Un altre exemple de l’interès creixent pel gènere és el de la dramaturga val·lisoletana María San Miguel. Des del 2010 entrevista víctimes de la violència etarra, exterroristes, els seus fills… A partir d’aquestes gravacions ha creat Proyecto 43-2, una trilogia sobre ETA que arribarà al Teatro de la Abadía de Madrid el març. La companyia gallega Voadora també aposta per una fusió entre el teatre documental i la fantasia. A Garage, que s’ha pogut veure l’octubre al CDN, s’enllacen els testimonis de les treballadores de la fàbrica Citroën PSA de Vigo amb elements fantàstics. I altres muntatges i creadors es queden al tinter.

Per cert, l’argentina Lola Arias, referent del teatre documental, va debutar el novembre a Madrid amb Campo minado, una peça sobre la Guerra de les Malvines interpretada per excombatents britànics i argentins.

Compartir.

Sobre l’autor

1 comentari

  1. Muy buen resumen de los grandes estrenos de Madrid y de fuera, pero no olvidemos que en Barcelona, y en pequeño formato, hay mucho teatro documental que vale mucho la pena. En el Escenari Brossa hacen “Mili KK”, sobre los objetores de conciencia, “Els diners”, sobre la especulación financiera (desde el punto de vista de los propios especuladores), y “Màtria”, sobre la memoria histórica. Teatro verbatim en todo o en parte. Y en la Sala Trajano de Mérida hacen “Lo que ellos aún ignoran. Historia de un juicio a la pobreza”, sobre los acusados de los Campamentos Dignidad (interpretándose a sí mismos). Seguro que “Jauría” está muy bien, pero no dejemos que eclipse todo lo demás…

Deixa una resposta