Que l’art s’escoli per les portes de les escoles. Aquesta és una equació que tothom té plantejada de fa temps però que ningú sap igualar. Si s’entén que l’art és una forma de compartir i integrar ciutadans adults en una comunitat, sembla evident que hauria de tenir una equivalència en l’edat escolar. Des del camp de l’art s’ha vist aquesta necessitat des de fa anys, però des del vessant de l’ensenyament només s’ha avaluat a mitges: hi ha música i dibuix, per exemple, dins de les assignatures reglades, però altres expressions com la dansa, el teatre o el circ només hi figuren puntualment. I, sovint, gràcies a l’impuls militant d’algun abnegat del claustre de mestres. Pere Romagosa (actor i pedagog) ho atribueix, còmicament, al fet que el teatre no es pot avaluar: té un funcionament binari, s’hi juga o no s’hi juga, sense matisos.

Si la majoria de les escoles entenen el teatre com un element per posar en pràctica coneixement curricular (representacions en anglès) o per transmetre valors jeràrquicament (aquells principis que la comunitat educativa decideix que ha de projectar als alumnes), els artistes el reivindiquen per expressar emocions, per aprendre a canalitzar-les. Maite Serrat, una de les responsables del programa «Anem al teatre» de la Diputació de Barcelona, adverteix que «els espectacles que entren a l’”Anem al teatre” han de tenir qualitat, perquè qui veu els espectacles són nens i s’ha de tenir molt rigor en el que els oferim i a més perquè s’inverteix diners públics». La selecció dels muntatges es fa a través de comissions que valoren i ressegueixen els espectacles en cartellera. S’intenta que hi hagi una tria àmplia i per a tots els gustos i disciplines (a més del teatre i la música, la dansa, el circ o la màgia).

En aquest sentit, van arribar a programar uns jovencells Mago Pop i Mag Lari, abans que esdevinguessin famosos i que els seus caixets deixessin de ser accessibles al circuit escolar. Si els mestres volen espectacles de Shakespeares i Lorcas, des del prisma cultural, s’advoca per unes obres que superin el material curricular i que emocionin els alumnes, que els transportin; el coneixement i els valors vindran després.

Caixa Escena

Maite Serrat considera que el fet teatral a les escoles hauria de tenir dues vessants: facilitar l’accés als teatres (“tothom sap on és el camp de futbol del barri, però no els espais municipals” de cultura, comenta gràficament), i la possibilitat que ells mateixos experimentin a les aules. Ara, costa molt trobar espais dins de l’horari lectiu per a les expressions escèniques. Tot i que es mantinguin algunes Aules de Teatre que vinculen teatres i instituts formant professorat, són iniciatives personals que acaben esgotant el docent, en la majoria dels casos.

Fa uns anys, reconeix Serrat, la Diputació col·laborava econòmicament en tallers de teatre a les aules, però es van abandonar arran de les primeres retallades de la crisi, ja fa una dècada. Serrat admet que és imprescindible una formació dels mestres (motivats) i per això celebra iniciatives com el Tots Dansen (Pla Integral de la Dansa) o el CaixaEscena (que impulsa la Fundació La Caixa).

Sense tutor titular, l’única manera dels llicenciats a l’IT de treballar a les escoles és a través de les activitats extraescolars.

Una altra gran dificultat per normalitzar el teatre a les aules és que falten formadors amb coneixement. Avui, els alumnes que aproven els estudis de l’Institut del Teatre (IT) no poden accedir a ser professors com ho podria fer un matemàtic o un físic un cop han acabat la llicenciatura, sinó després de passar per un curs específic per ser mestre de secundària. A la seu de Vic de l’IT es treballa l’assignatura Teatre en educació i estan aconseguint, des de la Diputació, que s’accedeixi als instituts, al costat del professor titular. Aquesta matèria és molt transversal perquè explota el teatre fòrum i es realitza conjuntament amb un equip de psicòlegs, pedagogs… Els temes que es tracten són variats però parlen, per exemple, de l’assetjament o de la identitat sexual. La sessió consta de 30 minuts d’una representació i uns altres 30 minuts en què s’obre el debat als alumnes. Llavors els actors s’encarreguen de moderar.

Sense tutor titular, l’única manera dels llicenciats a l’IT de treballar a les escoles és a través de les activitats extraescolars, un veritable graner per crear afició a fer i a veure teatre, però que no pot accedir a tots els alumnes, universalment, sinó només als que ja hi tenen una certa curiositat.

Qüestió de currículum

Pere Romagosa com actor i pedagog lamenta que costi tant que les arts escèniques entrin dins del currículum escolar. Efectivament, podria ser un suport als intèrprets, com ho és en el camp de la música, que poden alternar el seu perfil d’artista amb el de mestre; “volem equiparar-ho”, diu. Però no es podrà formalitzar si aquesta demanda a les escoles no s’acompanya de l’ajut econòmic corresponent, reconeix. Fins i tot és complicat avui mantenir les campanyes escolars teatrals (que han de pagar les escoles si no s’hi impliquen els municipis).

Com a solució intermèdia es planteja formar els mestres en aspectes professionals. En aquest sentit, l’Associació de Teatre per a Tots els Públics (TTP) ha arrencat la Mostra Mestra a l’entorn de la Mostra Igualada: es tracta de connectar amb els professors. Sovint, quan les escoles van als teatres, el contacte és nul perquè arriben justos i marxen corrents per tornar al centre. I els actors reivindiquen uns instants de trobada amb els espectadors més joves per poder-hi connectar, mantenir-hi una relació. “S’ha de gaudir del privilegi d‘una experiència que és única”. S’ha fet en les edicions del 2018 i 2019 i ja hi ha altres fires que els han sol·licitat que posin en marxa aquest servei.

Hi ha partit encara, insinua, optimista, Romagosa, perquè, arran de l’aparició del concepte d’escola activa, s’ha obert molt la possibilitat que accedeixin a nous continguts, com ara les arts escèniques. Romagosa, membre de la TTP i històric de La Pera Llimonera, ha participat juntament amb altres membres de l’associació en diverses taules de treball que definiran el Pla integral del teatre impulsat per la Generalitat. També el Consell Nacional per a la Cultura i les Arts (CoNCA) ha encarregat un estudi qualitatiu per plantejar idees que incideixen en la participació cultural dels joves. I es té molt clar que Ensenyament i Joventut han de formar part de la solució. L’art ja no caldrà que entri per les esquerdes, que tingui l’actitud de colar-se: ha de trobar les portes obertes.

Tots Dansen

Tots Dansen: amb l’objectiu d’apropar el llenguatge del moviment i la dansa contemporània al públic jove, esdevé una eina educativa pel professorat. Tots Dansen és un aprenentatge i una vivència i experiència positiva, tant personal com col·lectiva, per a l’alumnat dels instituts d’ensenyament secundari. Ho fa, a més, com un dels eixos principals del Pla d’Impuls de la Dansa, promogut per la Generalitat, per reforçar i incrementar el compromís de la dansa amb l’educació, les escoles i la comunitat.

En residència: l’Ajuntament de Barcelona promou, des del 2009, un programa que vincula estudiants dels instituts públics de Barcelona amb la creació contemporània. Es fa incorporant un artista (sense distinció de llenguatges) en un centre i fer que els alumnes participin en un procés que anirà des del concepte fins a la presentació pública. Defensen que els instituts són també centres culturals i que s’han de connectar amb els altres espais culturals de la ciutat amb normalitat.

FlipArt: aquest programa té la finalitat d’incentivar i apropar les arts entre els joves. Es fa per a alumnes d’instituts i cicles formatius de fora de Barcelona. Hi ha diversos tipus: convidar artistes que expliquen la seva experiència; conèixer els oficis tècnics vinculats a les arts escèniques, i fer un monogràfic amb diversos professionals que donen a conèixer als alumnes les seves disciplines escèniques a partir d’una introducció pràctica.

Caixa Escena: és un programa de “la Caixa” que promou les pràctiques teatrals en els centres educatius amb l’objectiu de contribuir al desenvolupament integral dels infants i joves gràcies als valors intrínsecs que aporta el teatre.

Projecte Tàndem: planteja la coordinació, a tres cursos vista, entre un centre artístic i un centre educatiu (habitualment, en barris de risc social). L’objectiu és singularitzar el projecte educatiu en el marc d’un procés d’innovació. Tot el claustre s’involucra per treballar amb la institució (MNAC, Mercat de les Flors, TNC…)

 

Aquest article forma part del ‘Dossier Familiar’ publicat al núm.207 d’Entreacte. Llegeix-ne també:

El teatre familiar es reivindica com el que és: professional

Diàleg entre Ramon Giné i Eulàlia Ribera

Jordi Palet, dramaturg: “Hi ha un nínxol de mercat”

Una espècie estranya

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta