El teatre occidental està vivint una autèntica revolució que potser estem passant per alt. Bufen aires nous provinents d’Europa i dels Estats Units. Per una banda, gent que ocupava els marges està prenent el carril central, com és el fenomen de la dramatúrgia negra a Anglaterra. Per una altra, una nova manera d’escriure teatre més política que mai amb posades en escena on el text ha deixat de ser el més important, com passa a Bèlgica o a Alemanya. I aquí em sembla que només coneixem bé la feina del suís Milo Rau.

A la cartellera de Barcelona el teatre català és el rei, així com passa a qualsevol capital europea, on sobretot s’hi fan obres contemporànies locals. Hem fet una passa de gegant, tot i que l’efervescència actual fa que ens plantegem diverses preguntes: on són els nous autors de fora? Què es cou nord enllà? Doncs si ens guiem pel que s’estrena a Barcelona, no en tenim ni idea.

Dones i autors racialitzats, artífexs d’un teatre polític que agafa el toro per les banyes.

En els últims anys ens ha arribat el teatre, per exemple, de Jez Butterworth, Duncan Macmillan i Annie Baker, tres pesos pesants del teatre anglosaxó actual. Però poc en sabem de Matthew Lopez, guanyador de l’últim Olivier a la millor obra gràcies a The inheritance, o de Tarell Alvin McCraney, de qui vam veure en un Grec llunyà The brothers Size i Oscar al millor guió per Moonlight, o de Bola Agbaje, o Gurpreet Kaur Bhatti, de Lucy Prebble, o de Tanika Gupta. Moltes dones i autors racialitzats, artífexs d’un teatre polític que agafa el toro per les banyes.

Si deixem enrere el Regne Unit i els Estats Units, coneixem Rau i l’italià Stefano Massini. Però que en sabem de la turca Esmeray Özatik, de la grega Marianna Calbari, de la belga Anne-Cécile Vandalem, de la romanesa Gianina Cărbunariu, del suec Jonas Hassen Khemiri, o de l’alemanya Maja Zade? Tres d’aquests han estrenat a la Schaubühne de Berlín, per exemple. O del rus Kirill Serebrennikov, heroi de l’últim Festival d’Avinyó? Li seguirem la pista a la belga Sachli Gholamalizad, de qui vam veure A reason to talk al Grec 2018 i que enguany ha estrenat la portentosa Let us believe in the beginning of the cold season?

I ara va una altra pregunta: el que fan és millor que el que escriuen «els nostres»? Doncs segurament no. Millor, no, però sí diferent. Tan diferent que ajudaria a ventilar la casa, a obrir vies que pensem impossibles. N’hi ha prou amb un exemple: quan el Nacional de Flotats va posar en marxa el motor a mitjan dècada dels noranta amb l’Àngels a Amèrica, de Tony Kushner, va visibilitzar el teatre de temàtica gai i d’allà van començar a coure’s moltes obres que vindrien després. Si poguéssim veure algun Khemiri, un McCraney o una Agbaje, estic segur que moltes veus perdrien els complexos.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta