Un malson recurrent del gremi i el públic teatral és quedar atrapats en les dues dimensions de la pantalla. Confinats a la Zona Fantasma; la condemna dels tres malvats criptonites del Superman de Richard Donner. La pandèmia va eliminar un dels vectors essencials del teatre: les tres dimensions de la convivència física en un mateix espai. I la pantalla (ordinador, mòbil, tauleta) ha estat el principal succedani per mantenir el cordó umbilical amb el públic mentre continuava vigent el veto a l’intercanvi d’alens desconeguts. Una solució només per a aquelles institucions que s’havien treballat la sort de posseir un arxiu de les seves produccions.

El tresor del National Theatre at Home compartit en temps excepcionals –i sense peatge– amb espectadors de tot el món. El premi a la seva generositat: audiències milionàries. Vídeos professionals només comparables als enregistraments de la BBC o la ZDF a Alemanya. Els altres –entre ells, el Teatre Lliure, Gorki o Schaubühne de Berlín o ITA d’Amsterdam– han posat a disposició del públic allò que tenien registrat i guardat per a les seves memòries històriques. Així fins i tot s’han celebrat festivals com el Theatertreffen de Berlín, forçats a reinventar-se en format digital. El límit de qualitat era no demanar gaires disculpes pel so o la imatge.

En canvi, el vector temporal (participar d’una cosa efímera i irrepetible) ha pogut mantenir-se en la distància. En el període més sever del confinament, limitant al màxim l’oportunitat de connectar-se amb la finestra audiovisual. Quan s’ha permès l’entrada dels intèrprets als teatres buidats i han trepitjat escenari, pagant la corresponent entrada per observar en directe la funció captada per una càmera. És la recent oferta de l’Old Vic (Lungs, de Duncan Macmillan) o del tríptic La pira del Centro Dramático Nacional.

La temptadora eina oferta per Zoom ha pervertit el teatre fins a confondre’l amb un producte audiovisual.

L’Abadia va trobar una solució intermèdia de la mà de la plataforma Zoom: funcions telemàtiques amb reserva prèvia per a un màxim de vint espectadors. Un simulacre íntim enclòs en aquelles pantalles partides que s’han fet massa familiars en hores de feina i lleure. La temptadora eina oferta per Zoom ha pervertit el teatre fins a confondre’l amb un producte audiovisual. Ha estat el recurs fàcil, el més estès i comú entre les sales europees.

La criatura (Jonny Lee Miller) i Victor Frankenstein (Benedict Cumberbatch) al ‘Frankestein’ emès en directe en confinament © National Theatre de Londres

Però calia forçar molt el nou contracte de la convenció teatral per no deixar-se dominar per la sensació que aquella experiència sobrevinguda s’assemblava més a la relació de 10.000 km de Carlos Marqués-Marcet que a una peça de teatre. O que els clàssics tancats ara a la pantalla se sotmetien a odioses comparacions amb Vanya on 42nd Street, de Louis Malle. Teatre filmat o germanastres del llenguatge cinematogràfic. Aquells bustos parlants en primer pla que només tenen cert sentit quan actors i actrius protagonitzen dietaris del confinament o Katie Mitchell –abans d’entrar tots en aquesta boira– transfigura l’escenari en un plató i l’espectador batalla entre la pantalla o l’escena.

Teatres que esperen

El teatre confinat ha generat les seves propostes més interessants en la mesura que ha pogut prescindir o allunyar-se del servei de la pantalla en el seu format més convencional, subratllant lectures i usos més oblics. El Royal Court de Londres ha posat amb Caretaker l’accent en la mateixa absència física del públic a la seva seu. Una instal·lació d’Hester Chillingworth que es pot seguir en qualsevol moment connectant-se a la seva pàgina web.

El teatre confinat és més interessant quan s’allunya del format convencional de la pantalla.

En la mateixa categoria experimental entra el projecte ENA (Nomen nescio), de Roger Bernat, per al Teatre Lliure: la construcció de diàlegs dramàtics entre un bot conversacional i qualsevol que volgués interactuar amb ell/a. No dormia. Sempre disponible.

Teatre per a l’oïda

El Lliure també ha recuperat el radiodrama (El gegant del Pi, de Pau Vinyals), un llenguatge teatral que continua molt viu a Europa i que aquí s’havia deixat morir incomprensiblement. Una resurrecció que ha sorprès molts oients per la capacitat evocadora de la veu i la sofisticació dels espais sonors.

A partir d’aquest poder de la veu, el Théâtre de la Ville de París ha ideat una experiència íntima: un tête à tête telefònic. Una comunicació d’un altre segle i un consultori poètic que connecta intèrprets amb persones desconegudes durant 20 minuts. A partir de la resposta a dues preguntes inicials (“On és?” i “¿Com es troba?”) es trien aquells poemes que puguin tenir el millor efecte terapèutic. Una experiència adaptada per al Grec d’aquest any amb el títol de Poeta de guàrdia, dinamitzat pels escriptors Andreu Gomila, Josep Pedrals i Martí Sales.

I ara què?

El futur, ara que l’espai públic és de nou transitable, és una combinació d’incògnita i protocols. Aquella anhelada normativa de seguretat que permet la tornada del públic i que alguns encara esperen amb creixent desesperació –com els teatres de la Gran Bretanya– i a Suïssa porta ja mesos redactada i aplicada, elaborada per experts i encarregada pels sindicats del sector. Serà el moment idoni per investigar la noció de “distància”.

Imatge famosa de l’adaptació del pati de butaques Berliner Ensemble © Berliner Ensemble

Alice Saville, periodista i editora de la revista digital Exunt (especialitzada en arts escèniques), va dedicar al maig tot un article a recopilar diverses solucions per congeniar l’experiència teatral amb la separació social. Projectes executats, gairebé tots provinents dels marges, en la difusa frontera entre el teatre, la performance i la instal·lació artística. Potser en l’altre extrem es trobin els que promouen una certa tornada a la jerarquització i a la divisió física de l’espai social. La reivindicació de la bondat de les llotges com a zona segura, com proposa el Globe Theatre per salvar-se de la seva amenaça de tancament. I qui diu llotja, pot pensar també en la cabina d’un peep-show. Qualsevol cubicle ens sembla ara la panacea contra la pandèmia.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta