El nom de Carme Portaceli, la primera dona directora del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), obria les seccions de cultura dels principals mitjans catalans el dia 13 de juliol, després que es coneguessin els resultats d’un concurs públic que s’havia dilatat en el temps per culpa de la covid. Una anomalia dins un panorama cultural on a Catalunya només un de cada tres equipaments tenen una dona al capdavant. En les primeres entrevistes, Portaceli es mostrava visiblement molesta amb l’etiqueta “la primera dona que…”. Ara bé, ha de ser noticiable l’any 2020 que una dona ocupi un càrrec directiu? Sí i no.

Segons la plataforma de dones periodistes On són les dones, que vetlla per la paritat als mitjans de comunicació, assenyalar que Carme Portaceli és la primera dona pot ser interessant de cara a la societat, ja que es tracta “d’un toc d’atenció”, de visibilitzar una situació que hauria d’estar normalitzada i no ho està. “El que hauria de ser ordinari és extraordinari, i aquí hi ha una discriminació”, destaca la periodista Marta Roqueta des de la plataforma feminista. Però, matisa, “el que no podem com a periodistes és convertir l’anomalia en el ganxo de la notícia en detriment de les raons per les quals hi ha hagut històricament una discriminació de gènere i el context social i polític en què es dona el nomenament”.

A Barcelona, dels aproximadament trenta teatres, públics i privats, amb prou feina un grapat estan dirigits per dones: Semolina Tomic a l’Antic Teatre, Empar López al Teatre del Raval, Àngels Margarit al capdavant del Mercat de les Flors, Tania Brenlle de La Villarroel i Carme Portaceli al TNC en són alguns exemples. Si ampliem el focus, només un 26% de tots els teatres de Catalunya tenen una dona als comandaments, tal com queda plasmat en l’estudi Projecte d’intervenció en els equipaments públics culturals per a la integració de la perspectiva de gènere de l’Observatori Cultural de Gènere (OCG). De les seixanta principals institucions del món cultural a Catalunya, només vint estan encapçalades per dones. “Per això, que finalment Carme Portaceli dirigeixi un equipament cultural gros és important”, explica Maria Àngels Cabré, directora de l’OCG.

Estudi de l’associació Clásicas y Modernas sobre espectacles d’equipaments públics a tota Espanya la temporada 2018-2019

Tanmateix, Cabré recalca que aquest ha estat el seu darrer projecte: “L’Observatori ha deixat de fer informes amb dades de la participació de les dones en la cultura, perquè considerem més que demostrada la infrarepresentació. Ara toca una nova etapa, la d’exigir als poders públics una representació equitativa.” Del mateix parer és el col·lectiu feminista Dones i Cultura que s’expressa de forma anònima: “L’Administració pública ha de començar per donar exemple. No pot ser que la primera dona directora del TNC arribi vint-i-cinc anys després d’obrir el teatre. Només demanem que es compleixi la llei.”

El sostre de vidre segueix existint i afecta directament la desigualtat perquè no té en compte els mèrits i les capacitats de les dones.

De fet, com apunta Roqueta, la Llei 17/2015, d’igualtat efectiva de dones i homes, no s’aplica, i per tant els mitjans fan d’un fet normal com que una dona dirigeixi un teatre quelcom noticiable. Les quotes —diuen des de Dones i Cultura— segueixen sent necessàries “perquè la meritocràcia que ens van vendre fa dècades no és real i no s’aplica. A les entrevistes de feina a les dones de trenta anys se’ls pregunta si tenen previst tenir fills aviat, no es promociona la dona que té parents a càrrec, etc. No és el que voldríem, però està demostrat que molts no ho entenen fins que no és a cop de percentatge”.

Per a Neus Masferrer, relacions públiques i cap de premsa d’institucions culturals com el GREC o Temporada Alta, “la participació de les dones a les direccions d’equipaments culturals públics i a les programacions continua sent mínima. Tot i que la cultura es produeix i es gestiona en bona part amb diner públic, no es garanteix la presència equilibrada de dones i homes. No hi ha paritat ni en la contractació ni en les programacions dels teatres catalans, siguin públics o privats”.

De les quotes al sostre de vidre

Les quotes, segons Tània Verge, també membre d’On són les dones, “no haurien de ser per a les dones sinó per als homes, per regular la seva sobrerepresentació”, i Roqueta afegeix que “als homes se’ls ha valorat històricament perquè són homes i a les dones se les ha infravalorat pel fet de ser dones”. El relat, etziba, hauria de virar “de parlar de la primera dona a parlar de la sobreocupació masculina per raons de gènere i nepotisme”.

Si no ets una dona gran i consolidada oblida’t ni d’entrar als puzles.

A més, apunten des de Dones i Cultura, “el sostre de vidre tot i aquests nomenaments segueix existint i afecta directament la desigualtat perquè no té en compte els mèrits i les capacitats de les dones, de manera que la societat en el seu conjunt perd una part molt important de talent”. Tant de bo estiguem a l’avantsala del canvi, argumenta Cabré, “però el TNC no deixa de ser una excepció causada sobretot perquè han canviat el xip i han arrencat una nova etapa que aspira a ser més o menys paritària”. Amb tot, per a Dones i Cultura també hi ha un sostre de vidre entre les dones. “Si no ets una dona gran i consolidada oblida’t ni d’entrar als puzles. Portaceli també és un sostre de vidre.”

A banda, en una situació de postpandèmia que albira una nova crisi econòmica, Dones i Cultura pensa que els drets de les dones poden patir de nou un retrocés. “Sempre que hi ha una crisi, les primeres a pagar els plats trencats són les dones i altres expressions de gènere com les trans.” Les reivindicacions feministes històricament han topat amb l’”ara això no toca, hi ha coses més importants a resoldre abans”. No obstant això, el col·lectiu feminista, que treballa per la visibilització i l’empoderament de les dones en el món cultural, pensa que el moviment feminista actual, aquesta quarta onada, “és prou fort i prou potent per evitar que el debat desaparegui”.

Anàlisi publicada per Dona’m Escena referida a la paritat en la temporada 2018-2019 del Grup Focus

Anàlisi publicada per Dona’m Escena referida a la paritat en la temporada 2019-2020 del TNC 

 

Aquest article forma part del Dossier ‘Directores per a una nova escena’ del núm.210 d’Entreacte. També t’interessarà:

Carme Portaceli: “S’ha de trencar la imatge conservadora que té el TNC”

Magda Puyo: “Ens ho donaran si som bones professionals i fem un bon projecte”

Àngels Margarit: “En dansa, a Europa hi ha moltes més programadores i directores”

Anna Giribet: “Aquell sostre el vaig trencar, però n’hi ha d’altres”

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta