© Ros RibasEmma Vilarasau

L’actriu es posarà en la pell de Medea en un muntatge dirigit per Lluís Pasqual al Teatre Lliure

És una de les grans actrius del teatre català, un d’aquells noms que omple sales i exhaureix entrades. Ara es posarà en la pell de Medea, en una versió escrita per Lluís Pasqual i Alberto Conejero a partir dels clàssics d’Eurípides i Sèneca. De l’11 d’abril al 12 de maig al Teatre Lliure.

EL LLIURE, L’ORÍGEN DE TOT. “Fa un parell d’anys, en una entrevista, ens deia que per ella el Lliure “és una vivència, un moment molt important, molt crucial de la meva vida: aquí em vaig enamorar, aquí em vaig embolicar amb el Jordi, em vaig quedar embarassada. Al Lliure és, de fet, on va començar a dedicar-se al món del teatre”. El Lliure, molt més que una sala. 

MEDEA, SENSE LÍMITS. “Medea és un personatge immens. És l’altra, l’estrangera, la que desconeixem. És més que una qüestió de venjança i una discussió matrimonial. És un personatge que no es pot comparar amb algú de talla humana”. Una dona gelosa i humiliada que sap que no pot marxar amb la cua entre les cames. Això sí, Vilarasau té clar que “no és una boja”. De fet, posar-se en la pell de Medea li ha permès reflexionar sobre l’enfrontament de les civilitzacions. 

ALTRES DONES EXTRAORDINÀRIES. A principis de 2017, Emma Vilarasau va publicar Camí d’anada i de tornada, una novel·la epistolar escrit a quatre mans (o dues veus) amb la periodista Montse Barderi, que es basa en la vida de dues grans dones del segle XX, Ella Maillart i Annemarie Schwarzenbach. Dues dones lliures, independents i amb un talent brutal. Un homenatge a aquesta generació de dones que va deixar d’existir durant el període d’entreguerres.

PERSONATGES PENDENTS. Li encantaria posar-se en la pell de Hedda Gabler, però creu que ja s’ha fet una mica gran. Però hi ha dos personatges de Txèkhov que li encantaria interpretar: la Liuba de L’hort dels cirerers i La gavina.

OBRES INOBLIDABLES QUE HA PROTAGONITZAT. Les noces de Fígaro (Fabià Puigserver, 1981) “perquè va ser la primera vegada que vaig gaudir de debò a l’escenari”, i La infanticida (Josep Maria Mestres, 2009) pel moment en què em va arribar i pel que em va donar aquell monòleg, perquè em va fer descobrir coses.

Compartir.

Sobre l’autor

Revista d'arts escèniques i audiovisuals de Catalunya. Des de 1988.

Deixa una resposta