El nou equip directiu completa una edició que assenta les bases per a una nova etapa

El canvi sempre és positiu, la falta de moviment és paràlisi. FiraTàrrega ha començat una nova etapa discursiva i organitzativa i per sort no ho ha fet des de zero. El nou equip –encapçalat per la directora artística Anna Giribet i el director executiu Lau Delgado– s’agafa als brots verds plantats per l’anterior direcció i planteja una edició “tranquil·la” amb la vista posada en el futur i en els eixos que inspiren la nova etapa: territori, identitat, compromís i reflexió.

En la roda de premsa de valoració de diumenge, Giribet es va mostrar satisfeta per les “bones sensacions” que s’han generat en el pla artístic. En l’àmbit de les xifres, l’edició registra un 93% d’ocupació i 60 sessions exhauries d’un total de 74 propostes que s’han allunyat del gran format i dels espectacles massius d’altres edicions.

En aquest sentit, la inauguració de dijous va ser una declaració d’intencions. A la plaça major va tenir lloc una conferència protagonitzada per Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, i el filòsof Xavier Antich moderada per la directora del CCCB Judit Carrera. Va ser un tret de sortida sense pólvora i sense la resta d’elements espectacularitzants que han anat caracteritzant l’obertura. Una tradició esmicolada que fins i tot va fer girar algun ‘meme’ per xarxes social. Els canvis no són sempre fàcils.

El carrer protagonista

En una programació que enguany posa el focus en l’espai públic i les arts de carrer, els espectacles importats van tornar a ser els més destacats fora de sala. A tall d’exemple, el cas dels francesos Compagnie N8 –que ja vam poder veure al festival MAC de Barcelona–, que amb ‘Garden Party’ van demostrar que es pot fer un teatre massiu d’un gran nivell expressiu i tècnic, i que a més es pot colar un missatge ben potent de crítica cap als tics i misèries d’aquell famós 1% de població rica que no passa més crisi que la de la seva pròpia superficialitat.

També Galmae, artista d’origen coreà format a la FAI-AR de Marsella (centrada en la creació artística en l’espai públic), va demostrar amb la seva instal·lació visual ‘C’est pas la, c’est par là’ que es poden unir missatge, participació i espectacularitat. Una proposta pensada pel “nosaltres” en què els espectadors havien de desfer un complex entramat de cordes plantejat com una barrera (frontera de filferro?) per després cremar-les en una foguera purificadora.

© Núria Boleda

Galmae: C’est pas là, C’est par là

També des de França, ‘Mission Roosevelt’ de Tony Clifton Circus va plantejar als participants un viatge per la ciutat en cadira de rodes, un pèl massa situat en la delicada línia entre la conscienciació i la banalització d’un tema ple d’arestes.

Des de Navarra, ‘Paseo urbano’ de Itsaso Iribarre i Germán de la Riva –una ruta pel parc de Sant Eloi amb cascos sense fils– pretenia reivindicar el paper reflexiu de l’acte de passejar; i des d’Euskadi, Hortzmuga va presentar ‘Bidaia’,  una festa cabaretera per criticar la hipocresia política dels nacionalismes europeus respecte de l’emigració.

Bons comentaris va generar també la proposta de dansa canadencocatalana ‘1+1+1’, com també el recorregut itinerant musical ‘Possê’ dels lleidatans Sound de Secà. L’espectacle de dansa contemporània i música de Sònia Gómez i Ramon Balagué ‘A vore’ va plantejar una sucosa investigació sobre la tradició folklòrica de les terres de l’Ebre. Malauradament, es va topar contra les condicions de l’escenari massiu de la Plaça Major, que sempre requereix les adaptacions pertinents a les eines de les arts de carrer per guanyar calor i participació del públic.

Amb missatge crític

La voluntat de reflexió crítica de la nova direcció es tradueix en alguns dels espectacles de recinte tancat que han estat entre els més destacats de l’edició. Com a bon exemple d’això, les obres en solitari d’alguns dels integrants de la jove companyia José y sus hermanas, que han presentat espectacles en la línia discursiva de la seva companyia bressol: experiències personals barrejades amb la recopilació de dades i anècdotes –algunes al·lucinades– per bastir un discurs àcid i polític través de la hibridació de llenguatges.

Francesc Cuéllar i Alejandro Curiel –Fundación Agrupación Colectiva– van representar una conferència escenificada en què el desig individual de viure sol, de trobar un espai al món, col·lideix amb la realitat dels números i la precarització de la societat barcelonina. Una proposta senzilla d’un alt vol poètic. Per la seva banda, la cupletista Glòria Ribera –una altra de les ‘hermanas de José’–, va presentar a ‘Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria’, un espectacle de cuplets i altres gèneres d’arrel popular tradicional en què trobem una denúncia de la perillosa relació entre la indústria alimentària –com a guissonenca ho coneix de primera mà– i els mètodes d’explotació intensiva que posen en perill la salut pública.

© Núria Boleda

Hotel Iocandi: ‘Peix’

Més germanes, en aquest cas las Picohueso –Lluki Portas i Diego Ingold–, que a ‘Excalibur i altres històries d’animals morts’ exploren un ben filat compendi d’idees articulat per mitjà de titelles. Un plató de televisió brossa que apunta en una doble direcció: la relació d’explotació entre l’home i l’animal i, en sentit contrari, la natura simple d’una part del discurs animalista. Una bogeria que toca de peus a terra.

L’estrena de l’espectacle ‘Peix’ dels Hotel Iocandi va demostrar que circ i missatge són compatibles. Al solo de Tomeu Amer es fa una crítica contra l’espoli ecològic i simbòlic que pateix la Mediterrània, sobretot a causa del turisme de masses.

Pensar a llarg termini

Algunes de les propostes ja esmentades –’Livalone’, ‘Possê’, ‘Peix’, ‘1+1+1’– formaven part del sistema suport a la creació, el programa d’acompanyament de FiraTàrrega per a noves propostes. Giribet va defensar el programa com una de les potes fonamentals també en aquesta nova etapa, i reclama la idea de poder pensar a llarg termini: “treballar amb antelació és treballar millor”.

‘La llista’ de Quim Bigas també formava part del nou programa, que enguany també inclou espectacles de creadors amb una certa trajectòria que s’adapten a les particularitats dels espais de la fira. Gràcies a això es va poder veure aquesta peça de dansa de base introspectiva però de resultat col·lectiu que apel·la a l’emoció.

© Núria Boleda

Quim Bigas: ‘La llista’

Altres creadors–ja fora del programa de suport– van portar a la Fira alguns espectacles en l’òrbita crítica i estètica dels nous eixos de FiraTàrrega. És el cas d’espectacles com ‘Así bailan las putas’ de Sixto Paz i Júlia Beltran, ‘Suite TOC Nº8’ de la companyia Les Impuxibles i ‘Trópico de Covadonga’ de l’asturià Rodrigo Cuevas, artista revelació en l’edició de 2017 que ha tornat amb concert de factura més ambiciosa però de resultats menys gamberros.

Peces totes elles d’un trencaclosques programàtic menys espectacular que en altres ocasions però més regular en els resultats. Una edició certament més tranquil·la i sense sobresalts, un inici d’etapa prometedor per encarar la important edició de 2020, la número quaranta.

MÉS INFORMACIÓ: Nova FiraTàrrega, formació, identitat, política i territori

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta