Després de 33 anys el teatre passa a mans del Mago Pop

Barcelona no és Nova York, ni el Paral·lel és Broadway, i per descomptat els productors de les dues ciutats tenen poc a veure. Però Joan Lluís Bozzo ha tirat de càbala per acomiadar-se junt amb la seva companyia, Dagoll Dagom, del Teatre Victòria: 33 anys de gestió, 33 anys tenia ell quan la van assumir, i 33 anys té ara Antonio Díaz, el Mago Pop, comprador de l’enorme teatre que començarà a programar al setembre quan finalitzin els treballs d’adequació previstos.

3xTres (més tresos per al conjur), la productora que comparteixen Tricicle, Dagoll Dagom i ANEXA, va agafar la gestió del Victòria als germans Balaguer l’any 1986, qui llavors farcien la sala de les vedets i galans del moment.

Aleshores suposava un salt consubstancial perquè una societat formada per artistes provinents del teatre independent es feia amb la gestió d’un dels teatres més grans de la ciutat, el que suposava el declivi d’un model de revista i lluentons i l’inici d’una nova etapa d’un jove teatre català cap a la seva professionalització comercial, un “teatre popular de qualitat” que han volgut reivindicar.

Tricicle, Dagoll Dagom i ANEXA s’acomiaden del Teatre Victòria

Tot i que 3xTres continuarà programant el Teatre Poliorama (la pròxima temporada hi haurà les recuperacions de Maremar i La importància de ser Frank, a més de les T de Teatre) el comiat va ser justament això, el tancament d’una etapa que deixa pas a una altra. La de les companyies històriques nascudes als setanta que es repleguen mentre un altre tipus de teatre –màgic, massiu, televisiu i espectacular– ocupa el seu lloc.

Joan Lluís Bozzo deia adeu amb el record “d’esforços, alegries i moments complicats” com els que tenen tots els productors de teatre, però destacant el “goig de poder acomiadar-nos en un bon moment”. La seva companya a Dagoll Dagom, Anna Rosa Cisquella, ha recordat que quan van començar només hi havia deu teatres que programaven de forma regular a Barcelona, mentre que ara n’hi ha més de cinquanta.

Carles Sans de Tricicle ha recordat que sense ells el el destí del Victòria era la transformació en un pàrquing mentre que Paco Mir, també de Tricicle, ha unflat pit per destacar que la reforma dels noranta “feta per professionals del teatre i no per arquitectes estrella”, va fer del Victòria una plaça “molt estimada pels artistes”. I precisament amb una cançó a cappella del musical Flor de nit amb què va reobrir el teatre el 1992 s’han acomiadat, l’Himne al Paral·lel. Adeu nostàlgic a una època mentre al brindis, poc després, sonava pel fil musical una altra cançó molt diferent de Queen, The Show Must Go On.

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta