La temporada teatral 2017-2018 ha tancat amb un 56’46% d’ocupació.

Un percentatge que suposa un retrocés del 3’69% respecte l’any anterior. Si passem al número d’espectadors, la cosa empitjora: 2.350.801 persones van assistir a qualsevol de les 52 sales de teatre de la ciutat comtal. En total, un 7’71% menys. Això, evidentment, ha repercutit en la recaptació que ha estat de 57.176.620 euros: un 9’51% menys que els anys 2016-2017.

Continuem. Bé, abans un incís: el preu mig de les localitats ha disminuït en les sales de menys de 200 localitats i augmentat pel que fa a la resta. Ara sí, continuem: També han disminuït els espectacles i les funcions. En total s’han representat 1079 muntatges, 27 menys que l’any passat. Dels quals, per cert, un 59% eren d’autoria catalana i un 77% de producció catalana.

Si passem als espectacles amb més espectadors de pagament, ens trobarem algunes sorpreses. Agradables o no. Pel que fa a les sales amb més de 200 localitats, els muntatges més vistos de la temporada han estat Cabaret (Teatre Victòria), Dirty Dancing (Tívoli), The Hole (Coliseum), Improshow (Teatreneu) i Y no quedará ninguno (Apolo). I pel que fa a les sales “petites” ens trobem amb Una visita inesperada (Teatre del Raval), Una gossa en un descampat (Sala Beckett), Mala Broma (Sala Muntaner), Autónomos, el Musical (Almería Teatre) i Los bancos regalan sandwicheras y chorizos (Tantarantana). Els millors mesos, per cert, han estat els de sempre: desembre i gener. Per Nadal, torna al teatre.

Què ens diu això? Tot i que caldrà fer la comparativa amb els pròxims mesos, no és agosarat afirmar que els esdeveniments polítics de la passada tardor van afectar i provocar una davallada important. De fet, durant el mes d’octubre l’assistència va caure fins al 10%. Aquesta és, per tant, una de les raons de la baixada d’espectadors. Però n’hi ha d’altres. I potser els motius no són del tot aliens al fet teatral. M’explico: Tots sabem que hi ha una sèrie de condicionants externs, com l’estiu o, sense anar més lluny, esdeveniments polítics que regiren el país sencer, que provoquen que el teatre sigui l’última de les prioritats dels ciutadans i les ciutadanes. Però potser – i segur que hi ha qui ho fa – hauríem de donar un cop d’ull a la cartellera i analitzar-la a consciència.

Massa oferta, pocs espectadors

Àlex Casanovas, president de l’Associació d’Actors i Directors de Catalunya, comentava a la roda de premsa de presentació d’aquestes dades que “la ciutat de Barcelona no pot absorbir tota l’oferta que hi ha”. Que per veure-ho tot, hauríem d’anar al teatre tres cops al dia. Personalment, crec que té raó. Sobretot perquè entre totes aquestes variables hi ha una xifra que, pràcticament, no s’ha mogut en els darrers 10 o 12 anys: la d’espectadors (de pagament) que assisteixen al teatre. O sigui: les entrades venudes. Temporada 2002-2003: 2.051.701 espectadors. Temporada 2006-2007: 2.041.151 espectadors. Temporada 2007-2008 (just abans de la crisi): 2.444.227. Temporada 2012-2013: 2.083.445. Temporada 2015-2016: 2.158.755. Temporada 2017-2018: 2.101.576.

Què ens diu tot això? Si deixem de banda la temporada abans de la crisi, quan vam estar a punt d’arribar als tres milions, la xifra fa anys que no varia massa. Només es venen dos milions i poc d’entrades. Ras i curt. I si canvia l’ocupació, sovint també és, per cert, perquè s’opta per reduir aforament i el número d’espectacles. Ho deia molt clarament l’actiu Victòria Pagès a Twitter: “Algú va pensar durant la crisi que la millor manera de no arriscar-se a tenir “un fracàs” econòmic i artísticament era reduir platees i escurçar explotacions. Això ha abocat als actors a la precarietat i no tinc clar que hagi ajudat a obtenir més públic”.

Com creem nou públic? Com aconseguim que la gent vagi al teatre i, sobretot, deixi de veure’l com una activitat avorrida i, perdoneu-me l’expressió, “viejuna”? El passat dimarts, la (fantàstica) gala de Catalunya Aixeca el Teló conduïda per Guillem Albà, a més d’entretenir-nos una bona estona, va ajudar-nos a constatar que si sortim al carrer ens trobarem que la majoria de ciutadans no en tenen ni idea de teatre. Que amb prou feines saben quins gèneres teatrals existeixen. Si seguíssim preguntant, probablement ens trobarem que creuen que és car, que és elitista.

S’equivoquen? Jo crec que no gaire. Fa molt que ho dic: Catalunya té un sentit elitista de la cultura. I no ho dic només jo, ho diu, també, l’estimat Jordi Duran en un fantàstic article publicat al darrer número de la revista “(…) com a espectadors o gestors encara avui som classistes de mena, addictes a la perla”. En la programació, la comunicació o el preu de les entrades. Fa anys que parlem i treballem en la creació de nous públics, però la xifra d’espectadors no varia gaire. Hem canviat algunes coses però n’hi ha una, potser per la crisi que encara arrossega el país, que no ha variat massa: la cartellera.

Tenim una cartellera que, a diferència d’altres països, continua etiquetant una sèrie d’espectacles com a “noves tendències”. Uns espectacles que, a altres països, són la norma i no l’excepció. És evident que en una cartellera han de conviure els espectacles que, de forma elitista i masclista, anomenem “per a tietes” amb els més experimentals, però cap a on va el teatre català si seguim exportant part del nostre talent? Com aconseguirem que els que tenen (tenim) entre vint i quaranta anys s’apropin a les arts escèniques si per veure espectacles estèticament i ideològicament més propers a ells han d’agafar un tren o un avió? És evident que tampoc tinc respostes. Només sé, només crec, que hem de posar-hi fil a l’agulla.

Compartir.

Sobre l’autor

Cultura o barbàrie. Sotsdirectora d'Entreacte i coautora d'El carrer és nostre, entre d'altres.

1 comentari

  1. A Factoria SI portem només 20 mesos treballant-hi, però hem aconseguit que, en aquest temps i només amb una adreça de gmail i unes xarxes socials que no tenen gaires seguidors, més de 1600 espectadors hagin vist Birdie, Paràsits, el musical, Rosa Mutabilis, Maclownbeth, Segis-Mundo, El tràmit, Leni, La conferència de Wannsee, Protesta, Lélék, Ignots, Les Click!, Berta, la caputxeta, o Mexicatas. I, properament, Pegàs, el cavall alat o Els nens desagraïts. I fins que no hi vam arribar, al barri de Sant Ildefons de Cornellà, on bàsicament treballem, s’hi feia tan poc teatre que a Maclownbeth una espectadora es va alçar i va demanar a mig passi si li podien repetir la frase en castellà (era evident que aquella dona gran mai havia anat al teatre). Han vist obres conegudes amb intèrprets coneguts, i obres desconegudes amb intèrprets desconeguts. Han vist dansa, clown, text i musical, per a adults i per a tots els públics. És veritat que sense pagar, de la mateixa manera que les companyies han pogut residir a Factoria SI també sense fer-ho. Però no haguéssim apostat mai que els Serrano o que Arcàdia o que un solo de dansa contemporània tindrien públic al barri de Sant Ildefons. No sé si després s’acosten a Barcelona, aquests espectadors, nosaltres els convidem a fer-ho. Però a Factoria SI hi tornen joves, infants i adults de totes les edats, que abans han vingut sols o amb l’escola o l’institut. Hi ha maneres de treballar per fer créixer la professió en tots els sentits. Però cal posar-s’hi.

Deixa una resposta