Les coproduccions amb grans directors europeus obren una porta al nostre teatre

Fa una dècada, el Teatre Lliure d’Àlex Rigola i el Romea de Calixto Bieito viatjaven de manera assídua per Europa. El català de Macbeth, Peer gynt o Santa Joana dels escorxadors va ressonar a Londres, Bergen i Salzburg, respectivament. Però tot allò es va esvair, especialment les companyies que ho feien possible. I en els últims deu anys no s’ha sentit gaire la nostra llengua als teatres i festivals del continent. Hi ha troupes que viatgen molt, com El Conde de Torrefiel o Agrupación Señor Serrano, però s’adapten a cada lloc i sovint fan servir directament l’anglès o la llengua local. Per tant, els grans teatres han deixat de sentir-nos.

Davant d’aquest panorama, el festival Temporada Alta va tenir una idea: i si fem que un gran director europeu munti una obra amb actors catalans? Això només es pot fer des de la complicitat, amb gent que has programat, que has seguit, que has tingut a prop. La persona, el director, va ser Krystian Lupa i la peça triada, Davant la jubilació, de Thomas Bernhard, l’autor fetitxe del polonès. El resultat va ser extraordinari, gràcies, així mateix, a la implicació de Marta Angelat, Mercè Arànega i Pep Cruz, que van aguantar la manera de dirigir abassegadora de Lupa. El fruit de tot plegat és que aquesta tardor Davant la jubilació es veurà a Madrid, Valence… Satisfets amb l’aventura Lupa, Temporada Alta n’ha engegat una altra: La neta del senyor Linh, amb direcció de Guy Cassiers i Lluís Homar de protagonista. Es tracta de l’adaptació escènica de la novel·la homònima de Philippe Claudel, que el flamenc ha estrenat aquest mateix any al Toneel- huis d’Anvers, el teatre que dirigeix. El desembre que ve, substitueix Jérôme Kircher per Homar, i el francès pel català. La peça es veurà per primer cop en la nostra llengua a Anvers el 7 de desembre i l’endemà viatjarà a Girona. També farà temporada al Lliure –còmplice tant d’aquest com del projecte Lupa–, que amb el francès Didier Ruiz ha tirat endavant diversos treballs comunitaris, l’últim dels quals, Trans (més enllà), ha estat aquest juliol al Festival d’Avinyó.

S’ha de dir que aquesta fórmula, la de convidar un director de renom continental, és la que apliquen molts teatres europeus quan conviden Bieito, Rigola, Àlex Ollé o Marcos Morau a dirigir les seves companyies. I s’ha de recordar que ja la va portar a terme el TNC de Domènec Reixach amb Georges Lavaudant, que va dirigir Els gegants de la muntanya, de Pirandello, amb Homar, precisa- ment, com a protagonista. Aquella obra va viatjar a l’Odéon parisenc, teatre on aleshores manava el mateix Lavaudant. Estem parlant de finals del segle XX. I d’una flor d’estiu, ja que el TNC, fins al viatge d’aquest 2018 d’Islàndia a Stuttgart, no havia tornat a sortir.

Fa una dècada vam pujar un esglaó, ja que no calia cap experiment, sinó que eren les companyies dels teatres de Barcelona les que viatjaven. Ara reculem per tornar a començar, l’etern retorn del teatre català. Amb una diferència: el mercat teatral europeu s’ha obert molt i són molts els intercanvis, els viatges d’anada i tornada. A Europa, no cal dir- ho, també hi ha lloc per a nosaltres.

Compartir.

Sobre l’autor

1 comentari

Deixa una resposta