En els darrers mesos hem viscut una experiència que mai havíem imaginat, que ens semblava una història exagerada quan la vèiem a les pel·lícules de ciència ficció. Ni tan sols quan llegíem les notícies de la Xina vam pensar que algun dia nosaltres seríem protagonistes d’aquestes mateixes circumstàncies.

Una de les conseqüències del confinament ha estat l’arribada en tromba i amb urgència a molts moments de la nostra vida del fet digital. Hem viscut a través d’una pantalla les reunions de feina, les participacions a fires i congressos, l’assistència a conferències, la presència a classes, la docència, les trobades familiars i amb amics, els aniversaris i les festes. Gent que mai havia participat a una videoconferència pot ara fer una comparativa entre Zoom i Meet, entre Jitsi i Teams. Hem vist cases, criatures jugant, gats trepitjant teclats i gossos demanant sortir. Hem viscut la vida en una pantalla.

Les arts escèniques no han estat alienes a aquesta situació. S’ha aturat l’activitat cultural en viu en un moment en què érem en un estat de desorientació i quan la cultura més ens podia ajudar. Durant els moments més durs de la pandèmia ens vam aferrar a la música, a la literatura, al cinema, al teatre. Van sorgir iniciatives interessants de microdramatúrgies es per xarxes. Vam poder veure monòlegs i diàlegs i solos de dansa per Instagram, peces en vídeo que ens transportaven a les emocions viscudes al teatre.

Existeix el teatre fora de les sales, sense compartir el batec de la resta d’espectadors?

I també va arribar la polèmica. És això teatre? Existeix el teatre fora de les sales, en solitud, a casa, sense compartir l’alè dels actors, el batec de la resta d’espectadors?

Potser l’error de base és confrontar l’online i el viu. Deixem-ho clar: el teatre ha nascut per als escenaris i perquè el públic el visqui en directe. Però altres solucions i altres formats poden ajudar-lo a arribar a llocs, situacions, moments i col·lectius que no poden gaudir d’aquesta experiència primera i fonamental. Anar al Kursaal, al Teatre Lliure, a la Flyhard és irrepetible. Però no sempre s’hi pot anar, no sempre hi ha entrades, no tothom s’hi pot desplaçar: d’Amposta a La Planeta el camí és llarg.

En el teatre enregistrat, els espectadors no som els amos de la nostra mirada.

Això fa anys que ho van entendre la gent del National Theatre de Londres. Des de 2009 emeten algunes de les seves obres en streaming a sales d’arreu del món. I així hem pogut veure a Barcelona Helen Mirren fent de Fedra, Ian McKellen com el rei Lear, Benedict Cumberbatch fent de Hamlet. Un luxe impossible si no pots traslladar-te a la capital britànica (i trobar-ne entrades!).

Benedict Cumberbatch a ‘Hamlet’ © National Theatre de Londres

Aquests dies una directora teatral em comentava que en el teatre enregistrat, els espectadors no som els amos de la nostra mirada. El realitzador ens la dirigeix i ens la mediatitza, com es fa al cinema. I és cert, no veiem només pels nostres ulls sinó pel filtre d’algú que decideix on hem de mirar. Tot i així, aquesta experiència (altra, diferent) ens permet gaudir d’una creació que potser per a nosaltres seria impossible viure.

La tecnologia i el món digital poden ajudar i enriquir les creacions escèniques i no n’hem de tenir por que en desvirtuï el llenguatge creatiu. No hem de posar-los en bandes contraposades i fer-los lluitar. Que col·laborin, que es retroalimentin, que aprenguin i treguin el millor ens pot portar a descobrir altres formes de fer, de narrar i de transmetre l’emoció teatral.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta