“Sempre trobem alguna cosa que ens produeix la sensació d’existir”. La frase és de Samuel Beckett, la diu Gogó a Esperant Godot i ha ressonat fins al 4 de gener gràcies al nou muntatge que ha dirigit Ferran Utzet i han protagonitzat Nao Albet i Pol López. L’obra ha estat un dels actes de celebració del 30 aniversari de la primera sala que va portar el nom del dramaturg irlandès. Aprofitem l’ocasió per, d’una banda, reflexionar sobre el present i futur del projecte. I, de l’altra, per repassar per boca dels seus protagonistes la importància que aquest projecte ha tingut per a la dramatúrgia catalana i per a tota una generació que s’ha format a les seves instal·lacions, sigui com a professional o com a públic. Tots, en més o menys grau, hi hem trobat alguna vegada la “sensació d’existir”. Per molts anys!

Si fa quinze anys, cap al 2004, algú hagués gosat dir que el teatre català, un mes de novembre de 2019, dominaria la cartellera de Barcelona, segur que la riallada hauria estat colossal. Ni el director de la Sala Beckett, ja aleshores Toni Casares, per molt optimista que fos, s’hi hauria atrevit. En aquella època, al petit teatret del carrer Ca l’Alegre de Dalt, a Gràcia, on les funcions començaven tard, a les 22 h, perquè al pis de dalt ballaven flamenc, Casares i companyia feien mans i mànigues per estrenar els nous autors que llavors tenien vint-i-molts o trenta-i-pocs, a banda de presentar-nos d’altres de nord i de sud enllà que no coneixíem i que ens havien de canviar la vida. Penso en Javier Daulte, Roland Schimmelpfennig, Simon Stephens, Neil LaBute o Mark Ravenhill. Noms que van educar tota una generació d’artistes i d’espectadors que acudien (mai en massa, ehem) a la Beckett delerosos de descobrir coses noves, tant d’aquí com de més enfora.

L’equip de ‘Plou a Barcelona’ (2004), de Pau Miró. Direcció: Toni Casares

Si fa quinze anys algú hagués pronosticat que Pau Miró, Pere Riera, Marta Buchaca, Alejo Levis i companyia serien autors a qui els grans teatres i productores privats van al darrere per encarregar-los textos, la riota hauria estat, també, descomunal. Potser sí que es veia clar que aquell actor guapot que feia Mamet o Ravenhill (Julio Manrique, per als despistats) acabaria sent el director de moda. O que Oriol Broggi i Calixto Bieito que, respectivament, van pintar la sala i van dormir-hi, serien estrelles del futur. Però, tanmateix, s’havia de tenir fe. I això és, precisament, el que van tenir a la Beckett, fins i tot quan Nuñez i Navarro va amenaçar de desnonar-los i l’ànim allà dintre era baix, subterrani. En aquella època, per exemple, van estrenar-hi El principi d’Arquimedes, de Josep Maria Miró, que deu ser l’èxit més fulgurant del teatre català de l’última dècada, ja que porta una trentena de muntatges a tot el món, incloent-hi dues adaptacions cinematogràfiques.

Ja saben que la fe mou muntanyes i que el món és dels caparruts. A la Beckett, quan somiaven en una nova seu com la que mantenen ara i els polítics de torn els demanaven què coi feien, sempre deien que treballaven amb un gran material i no s’estaven de comparar-se, fe pel mig, amb tot un oficial Royal Court, el bressol de la gran dramatúrgia anglosaxona contemporània. Més d’un il·lús devia riure-se’n i, alhora, dir-los allò tan típic d’aquí de “va, home, va”. Quan la qüestió és que amb una sabata i una espardenya, quinze anys després, trenta anys més tard, la Beckett ha aconseguit imposar-se, fer valer el seu relat: que un país necessita bon teatre, requereix de contadors d’històries que puguin encarnar-se en escena.

Mont Plans i Alfred Luchetti a ‘Mapa d’Ombres’, de Lluïsa Cunillé (2004)

La Beckett, malgrat tot, continua sent una rara avis, un cos estrany introduït dins el sistema. És una fundació privada amb finançament públic, com el Teatre Lliure. Això els ofereix un cert grau d’independència, però també la sotmet a les inclemències del temps. Després de trenta anys, d’haver demostrat amb fets la vàlua d’un espai així a Catalunya, no hauria de ser una institució pública? Deixo la pregunta a l’aire. Responguin vostès.

 

Aquest article forma part del reportatge ‘Sala Beckett, 30 anys’ publicat al núm.207 d’Entreacte. També t’interessarà: No invoqueu el nom de Beckett en va

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta