El director d’Entreacte m’ha encarregat un article sobre les últimes notícies de l’actualitat teatral. Li he dit que sí. M’agraden els reptes. Intentar encabir en un sol escrit els darrers esdeveniments de l’actualitat escènica és parlar de pandèmia, és clar, però també d’un trio que últimament s’ha posat molt de moda: artísticament se’l coneix com a “Rumor-Estudi-Anunci”.

Aquestes són les tres fases que el nostre Govern utilitza per implementar qualsevol mesura, incloent-hi les que afecten el sector de les arts escèniques. En primer lloc, el “Rumor”: els tertulians de la ràdio matinal, els periodistes ben informats i alguns professionals amb moltes antenes comencen a difondre la possibilitat d’una nova mesura governamental. A continuació tenim la fase “Estudi”: el Govern anuncia que està “estudiant” aquesta o aquella altra possibilitat, en una mena de temptativa per veure quina és la primera reacció del sector. També es pot comunicar que el tema “és sobre la taula”, que vindria a ser el mateix. En tercer i últim lloc, arriba finalment la fase “Anunci”: en forma de roda de premsa, en què es fa oficial allò que fa un dia s’anunciava, i que en fa dos es rumorejava. És a dir, en què es fa públic i notori allò que tothom (o almenys els interessats i/o damnificats per la mesura) ja sabia. I així hem passat la tardor, ben distrets.

De la incertesa a la desesperació

M’encantaria que aquesta crònica tingués moments d’ironia o fins i tot de lleugeresa, però no són bons temps per a la lírica. Després d’intercanviar impressions amb diversos representants del sector –actors, programadores, tècnics, productores, escenògrafs i taquilleres– la sensació que predomina és la d’incertesa. Barrejada amb ràbia i desànim, amb unes gotes de desesperació, en un còctel al qual només li falta una espurna per convertir-se en Molotov. Us ho confesso: he hagut de repassar l’hemeroteca i els meus propis articles per fer memòria de tot allò que hem viscut en aquests darrers mesos. Que ha estat molt.

La temporada teatral va arrencar amb nova consellera de Cultura i sense la celebració presencial de FiraTàrrega –veritable tret de sortida del curs escènic–, que enguany va inaugurar una flamant Llotja virtual. Els teatres van iniciar les seves programacions, i si en un primer moment es permetia el 70% de l’aforament, al cap de poc es tornava a limitar al 50%. Els públics van mantenir des d’un inici l’aforament a la meitat (amb grans dots de previsió) i els privats van veure’s obligats a retornar centenars d’entrades. Una salutació molt afectuosa des d’aquí a tots els encarregats de comunicar i gestionar tot aquest anar i venir de localitats. Estem amb vosaltres, companys.

Precaució a la cartellera, com si tots plegats fóssim conscients de la tempesta que s’apropava.

El 22 de setembre, la consellera declarava, amb bombo i platerets, la cultura com un “bé essencial”. “Aquesta declaració forma part d’un pla per preservar la cultura davant de noves restriccions i establir una sèrie d’accions que donin cobertura als drets culturals dels ciutadans i a les indústries i als sectors creatius”, deien des del Govern.

Catalunya va aixecar el teló, i les estrenes a la cartellera teatral se succeïen amb certa precaució, com si tots plegats fóssim conscients de la tempesta que s’apropava. Vam poder anar al Terrassa Noves Tendències, i els teatres presentaven les seves noves temporades per Zoom. Maleït Zoom. Aquesta pandèmia només ha beneficiat els súpers, les farmàcies i els amos de Netflix i Zoom.

‘La ciudad’, de Verónica Navas, al TNT 2020 © Marta Garcia

El 16 d’octubre entrava en vigor el tancament efectiu de bars i restaurants: servidor de vostès va anar tres dies a la Fira Mediterrània de Manresa. I sí, puc afirmar que sempre recordaré què és viure un festival menjant al carrer. Almenys no va ploure. Les restriccions sanitàries van provocar, també, que molts espectacles internacionals no poguessin viatjar a Catalunya, afectant festivals com la Fira Mediterrània o el Temporada Alta, i teatres com el Mercat de les Flors i la Sala Hiroshima. Algunes companyies cancel·laven bolos a causa dels positius entre els seus intèrprets: la cultura és segura, i tant, per als espectadors. Per als artistes no ho és tant, però d’això ja en parlarem un altre dia.

Virtualitats i misses

El 29 d’octubre, la Generalitat anunciava el tancament dels teatres durant les dues setmanes següents: com a exemple d’un dels casos més tristament comuns aquests darrers mesos, el TNC estrenava el muntatge La dona trencada, que en un mateix dia va celebrar la seva primera i última funció. Aquests quinze dies acabarien sent vint-i-cinc, ja que la mesura es va allargar fins al dilluns 23 de novembre. Mentrestant, teatres i festivals presentaven i ampliaven la seva programació en línia, combinant virtualitat i presencialitat: El Més Petit de Tots va celebrar-se de forma virtual (o als núvols) i presencial, i el Temporada Alta va ampliar el seu catàleg en línia i va allargar la programació presencial, reprogramant alguns espectacles. Una abraçada molt forta a tots els companys de producció, comunicació i gestió d’entrades.

‘Antigone/Tiresias’, de Guy Cassiers, finalment només es va veure online a Temporada Alta © kvde.be

Per si tot això no fos prou, el dissabte 7 de novembre la basílica de la Sagrada Família de Barcelona celebrava la beatificació de Joan Roig, en un acte que va reunir prop de 600 assistents. Tant Salut com l’Ajuntament de Barcelona van anunciar que l’acte s’investigaria. “Obrirem un expedient i farem els aclariments necessaris perquè no es tornin a repetir”, declarava Alba Vergés. Uns dies abans, la consellera de Salut era entrevistada a la televisió per Gemma Nierga, i quan la periodista li preguntava per què els ciutadans podien anar a missa i no al teatre, Vergés va divagar força amb una resposta que va encendre el sector considerablement. Recomano que busquin el vídeo, si encara no l’han vist: tant Vergés com Nierga obren, simultàniament, els ulls com unes taronges.

Al cap d’uns dies, la professió es manifestava davant de la Conselleria de Cultura, als Jardinets de Gràcia i a la plaça de Sant Jaume (en el cas de la capital catalana) i celebrava una mena de missa laica a l’església de Santa Anna, just tres dies abans que es reobrissin els teatres.

Espectacles “quilòmetre zero”

Per acabar-ho de rematar, el dissabte 21 de novembre encara vam tenir novetats. Una de freda i una de calenta: mentre s’anunciava que les sales de concerts podien reobrir finalment a partir del dilluns 23 (cosa que uns dies abans s’havia negat), també es comunicava que es modificava la resolució publicada al Diari Oficial de la Generalitat. Més concretament, aquella que permetia que les entrades servissin de salconduit per saltar-se el confinament perimetral els caps de setmana, durant els dos primers trams de la desescalada. Les entrades servirien de salconduit, sí, però només per assistir a espectacles del mateix municipi. Ja ens agrada que es promocioni la cultura de “quilòmetre zero”, però això potser és passar-se.

I acabo d’escriure aquest article el diumenge 22 de novembre a la tarda. Gràcies a Pitarra, perquè he d’entregar-lo el dilluns 23. No vull ni arribar a pensar en les modificacions, les filtracions i els abandonaments de reunions que hauria d’incloure si el Manel em donés una pròrroga. En fi, Bon Nadal i bones festes a tothom. Aquesta temporada promet ser inoblidable.

Compartir.

Sobre l’autor

Crític i cronista d'Arts Escèniques

Deixa una resposta