Imatge promocional de Los Sopranos

La producció viu una època d’or recolzada per les noves plataformes de difusió.

El creixement dels canals de televisió per cable als Estats Units va impulsar, fa més de quinze anys, la creació de sèries de televisió. El virus de les sèries s’ha estès per tot el món i són milions els espectadors contagiats, sobretot gràcies a la gran difusió que procuren les plataformes digitals. Aquestes s’estan implantant a l’Estat espanyol i no tan sols volen difondre continguts sinó que aposten per produir sèries que reflecteixin la realitat autòctona.

“La merda baixa i els diners pugen, és així de simple”. Aquesta és només una mostra de les famoses rèpliques vidriòliques de Tony Soprano (interpretat pel gran James Gandolfini) durant la primera temporada de la reeixida sèrie Los Soprano, produïda per la nord-americana HBO. Corria l’any 1999 i la televisió per cable dels Estats Units estrenava més de vint noves sèries, plantant cara a les cadenes convencionals. S’iniciava així una gran expansió del mercat de les sèries de ficció que, més de dues dècades després, les noves formes de difusió han esperonat: ara és l’era de les plataformes digitals, que permeten el visionat a demanda. Els titulars coincideixen: vivim una explosió sense precedents de les sèries de ficció, i a l’Estat espanyol cada vegada hi ha més plataformes digitals (Netflix, Movistar Series, Wuaki, Yomvi, Filmin…) que entren en joc per arribar a un espectador que decideix quan, on i com vol veure les que més li agraden.

A finals dels noranta, quan tot va començar, els operadors de cable actuaven al marge de les grans networks nord-americanes en obert i podien oferir productes molt més potents i especialitzats perquè no tenien tantes restriccions i podien oferir trames més complexes, explica Reinald Besalú, professor de la Facultat de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra i membre de l’Observatori de la Producció Audiovisual d’aquesta mateixa institució. A partir de les sèries creades per al cable, va créixer l’interès per aquests nous productes de ficció audiovisual i ara, gràcies a les noves finestres digitals a través de les quals aquests continguts es van difonent, els operadors necessiten generar-ne més i això també ajuda que es produeixin més sèries. El cable i les plataformes digitals són, doncs, les partícules elementals del big bang seriòfil actual.

A l’Estat espanyol estan començant a desembarcar algunes plataformes digitals nord-americanes, com Netflix, que ofereix serveis de televisió en línia des d’octubre de 2015. Qualsevol pantalla connectada a la xarxa (ordinador, tauleta, smartTV, smartphone…) pot accedir a l’extens catàleg de pel·lícules i sèries. També es prepara l’arribada d’Amazon i HBO, que els operadors tradicionals es miren amb recel perquè s’adonen que els poden prendre una part important del públic, apunta Besalú. Les cadenes encara es regeixen per una lògica tradicional: es produeix una sèrie i, un cop emesa per la televisió convencional, potser la venen a algun servei en línia a televisions estrangeres… Hi ha reticència: les cadenes veuen que la difusió per Internet és inevitable, però encara no se’n fan prou càrrec i, per tant, no entren de ple en aquesta nova era. En canvi, als Estats Units ho tenen més assumit i ja tenen diverses experiències de difusió de productes televisius en plataformes digitals.

La televisió que generava continguts per ser compartits en família està tocada de mort? Jo no seria tan dràstic per dir que el consum televisiu en família s’acaba, tot i que és cert que s’ha debilitat moltíssim, diu Besalú. Encara té recorregut per fer, sobretot pel que a les emissions en directe (el futbol, per exemple). Però cada vegada s’observa més individualització del consum, cadascú genera la seva pròpia dieta mediàtica, gràcies a Internet i a les aplicacions mòbils.

Hi ha risc que punxi la bombolla?

L’explosió seriòfila no està, però, exempta de problemes, un dels quals és la rendibilitat. Encara no s’ha trobat la manera de monetitzar els productes, apunta Besalú. Una sèrie emesa per un canal convencional compta amb uns anunciants que paguen molts diners per inserir-hi publicitat. Ens els nous serveis de vídeo a la carta, el rendiment que se’n treu no és tan gran. Si parlem de Netflix (que no té publicitat i ofereix servei a preus molt ajustats), podem dir que no té uns beneficis econòmics espectaculars, ni de bon tros. Si parlem de les plataformes que sí que tenen publicitat, cal dir que els anunciants no s’acaben de refiar de la mesura d’audiències que es fa a Internet i no estan disposats a pagar gaires diners. En resum: les noves plataformes fan que les sèries puguin arribar a molta més gent, però són més difícils de monetitzar que en l’era pre-Internet. Es tem que s’acabi produint l’esclat de la bombolla seriòfila, fet que preocupa a molts agents del sector audiovisual. S’adonen que s’estan invertint molts diners en les sèries, però que el retorn econòmic no acaba de ser el que pertocaria.

La gran producció de sèries és una moda passatgera? No ho crec pas, comenta Diana López, coguionista del documental Explosión de series. Les plataformes no paren de créixer i de produir continguts propis en tots els països. Aquí fa anys que ens obliguen a veure únicament la ficció de tres cadenes i em sembla meravellós poder triar entre desenes de sèries de qualitat. I afegeix: la gran revolució de les sèries va lligada a les xarxes socials i la necessitat de compartir el visionat. Les xarxes tenen la capacitat de convertir en viral qualsevol qüestió i darrerament sembla que totes les sèries són la millor de la història.

A l’hora de triar entre el mar de sèries, López es queda Six feet under, Breaking bad i House of Cards. Per a Besalú hi ha un títol clar: Mad men, que ha visionat diverses vegades i de la qual destaca la capacitat d’explicar els canvis en la societat nord-americana dels seixanta.

 


Creació de continguts autòctons

A finals de març de 2016 saltava la notícia: Netflix produirà la seva primera sèrie original filmada a l’Estat espanyol, que s’emetrà de forma exclusiva a la plataforma digital el 2017. Es tracta d’un drama ambientat al Madrid dels anys vint, que explica la història de quatre dones que treballen com a operadores de la companyia telefònica.

Les plataformes digitals es volen relacionar amb el teixit productiu dels països on volen arrelar, diu Reinald Besalú. Els productors del país hi estan molt interessats perquè veuen que és cap aquí que va el món de l’audiovisual i, per tant, poder col·laborar amb Netflix és una gran oportunitat. Besalú augura que la producció audiovisual per a plataformes digitals anirà a més. Si distribueixes continguts és lògic que, en un moment o altre, vulguis expandir-te en el que es coneix com a cadena vertical de producció.

Tot sembla indicar que hi haurà més oportunitats laborals en el món audiovisual. Es preveu una gran expansió a l’Estat espanyol, opina Diana López. Movistar ja ho està fent d’una manera molt agressiva. Les companyies telefòniques es menjaran el mercat de la ficció seguint el model americà: telèfon + televisió + Internet.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta