Si algú et diu que és documentalista pot voler dir tres coses: que treballa en un arxiu audiovisual, que cerca imatges per a una pel·lícula o, fins i tot, que dirigeix documentals. Una mateixa paraula serveix per donar nom a tres oficis connectats però diferents.

Una de les maneres de treure’n l’aigua clara és fixant-se en l’anglès. Als Estats Units es diferencia la persona que és un “documentalist”, que fa una feina més arxivística, amb el “researcher”, que és qui cerca imatges per a la tele o el cinema i, finalment, el “documentary filmmaker”, que dirigeix documentals.

Es pot exercir de documentalista havent estudiat el grau d’Informació i Documentació (abans hi havia la diplomatura de Biblioteconomia), però també Periodisme, Història, Producció Audiovisual o Cinema.

Els recorreguts són diversos. Les persones que volen dirigir un documental poden estudiar un màster a centres com l’ESCAC, a la UAB o a la Pompeu Fabra. Si el que volen és ser documentalista audiovisual i “film researcher”, la UOC ofereix des del 2013 un postgrau específic. La durada és d’un semestre i solen cursar-lo una quinzena d’alumnes.

Arxiu RTVE © RTVE

La directora del postgrau és la Candela Ollé, llicenciada en Periodisme i doctora en Documentació. “El grau en documentació era molt generalista, i en el postgrau oferim més especialització”, explica.

Donen les claus per exercir un ofici invisible però vital en moltes produccions audiovisuals, tant en sèries com programes de televisió. “L’ideal és que l’equip de documentalistes hi sigui des del primer moment. La realitat és que, quan hi ha retallades, sempre reben”, afegeix.

Qui millor sol fer la feina són les persones curioses, que llegeixen i escriuen bé. Poden tenir perfils diferents, des d’haver estudiat història fins a economia. Ara se’ls necessita també a l’hora de detectar les notícies falses que s’escampen per les xarxes.

El postgrau de la UOC no té pràctiques obligatòries, però les persones que el cursen en poden demanar. “Ens trobem que té sortida, que hi ha interès”, explica Ollé.

Saber negociar

Lisa Berger és una nord-americana resident a Barcelona amb una àmplia experiència com a documentalista, cercant imatges. Fa aquesta feina des dels anys noranta, com quan va treballar a la pel·lícula Terra i llibertat, de Ken Loach. Ha participat en programes com Día Cero (Movistar+), el documental Hollywood contra Franco i, més recentment, en la sèrie España en color (DMAX).

‘Terra i llibertat’, de Ken Loach

Creu que, per fer la feina, cal també saber ajustar-se a un pressupost i negociar. Espanya té mala fama: la d’arxius opacs que, en alguns casos, demanen grans quantitats per cedir materials. És el cas de Televisió Espanyola, que segueix exigint preus desorbitats per poder utilitzar fragments del NO-DO. La memòria històrica no sembla una prioritat.

Hauríem de poder explicar nosaltres mateixos la nostra història. Si no hi ha recursos per fer-ho, qui se n’ocuparà, un estranger?

“A Espanya es van destruir molts arxius durant el franquisme. Hi ha coses que es poden trobar i d’altres que ja no”, explica Berger. Entre les institucions que dificulten la feina cita la Filmoteca de Catalunya. “Has de pagar 20 euros l’hora per veure materials en VHS. Hi has d’anar en persona, perquè tenen por que ho facis servir sense permís. A vegades he visionat materials dels quals després no hem pogut aconseguir els drets. En canvi, hi ha altres arxius més importants com el de Reuters, que tenen un sistema tecnològic al qual tothom pot accedir online. És perquè han fet la inversió, aquí no hi ha voluntat política.”

L’altre problema per treballar són els pressupostos cada vegada més raquítics amb els quals es produeixen documentals a Catalunya. “Hauríem de poder explicar nosaltres mateixos la nostra història. Si no hi ha recursos per fer-ho, qui se n’ocuparà, un estranger?”, es pregunta.

Creu que l’important és que es vegi el documentalista com un assessor, no com un auxiliar. “El problema és que hi ha molta gent que s’atreveix a ser-ne i, després, tenen problemes per arribar al final”, diu Berger. La solució podria passar per imitar els models del Canadà i França, on la professió s’ha unit i fa pinya.

Més documentals, més democràcia

La indústria audiovisual va quedar tocada amb la crisi del 2008. Tot i això, en els últims anys, documentalistes de diversos països s’han anat instal·lant a Barcelona i l’han fet el seu camp base.

El 2012 es va crear el Barcelona Documentary Club, que s’ha convertit en un punt de trobada del sector. Cada mes s’envia la convocatòria amb el punt de trobada a una llista on hi ha 500 persones apuntades. És un club on s’hi entra per invitació. En les trobades hi ha professionals que treballen en el documental des d’àmbits diversos: de la veu en off fins al so o la producció.

No només es parla d’un fet, se’n mostren les proves… Això demana buscar fonts, temps.

A causa de l’actual pandèmia, les trobades s’han deixat de fer, a l’espera de trobar-hi una solució. L’alemanya Cosima Dannoritzer n’és una de les fundadores. “Les condicions econòmiques per fer documentals són difícils. Hi ha gent que hi posa molta passió, però han de tenir altres feines per guanyar-se la vida”, explica. Creu que “una bona indústria del documental” equival a tenir “una bona democràcia”, a informar millor la societat. “En el documental no només es parla d’un fet, se’n mostren les proves… Això demana buscar fonts, temps. S’ha d’entendre el seu valor.”

Exiliar-se per fer documentals

En la darrera edició dels Premis Gaudí, la pel·lícula documental guanyadora va ser El cuarto reino, d’Adán Aliaga i Àlex Lora. La cinta està rodada a Nova York, on l’Àlex Lora se’n va haver d’anar a viure per poder fer documentals.

‘El cuarto reino’, d’Adán Aliaga i i Àlex Lora

“Era el 2008 i la situació a Catalunya era complicada”, diu Lora. “S’havien de fer malabarismes, calia perseguir gent perquè et pagués, vaig tenir algunes males experiències… Aquí als Estats Units s’entén més que és un negoci i que cal col·laborar per tirar endavant.”

El cuarto reino encara està pendent de ser emès a TV3. A mitjan any vinent, Lora tornarà a Barcelona per rodar el seu primer llargmetratge de ficció, Unicornis, en català.

Fer documentals no és tant una professió, sinó un estil de vida.

“Els reconeixements em són igual, però serveixen per aixecar projectes”, explica. Lora compagina la direcció de curts i documental amb la feina d’editor. A Gran Bretanya són les persones que editen les imatges qui a vegades acaben signant els documentals. S’entén que el seu paper és central per donar la forma final.

“El documental està menystingut, sobretot si el comparem amb el cinema de ficció independent. Es veu com un subgènere. Per què passa? Podríem estirar del fil i veuríem que qui en té la culpa és qui té diners, que és qui acaba decidint què té estatus”, remata Lora. La seva aposta és per l’anomenat documental creatiu: “Fer documentals no és tant una professió, sinó un estil de vida. A mi em serveixen per donar respostes a preguntes.”

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta