Per denunciar la precarietat del sector hi ha dos àmbits on els seus professionals s’han unit recentment per fer força: el muntatge i el doblatge. Fa dos anys va néixer l’AMMAC, l’Associació de Muntadores i Muntadors Audiovisuals de Catalunya, que ja reuneix 140 persones. La majoria de socis de l’entitat es troben aquests dies teletreballant i, per tant, assumint despeses que fins ara cobria la productora. La conciliació familiar segueix irresolta.

Entre les persones associades a l’entitat, les més afectades són les que es dedicaven a la publicitat. “El sector audiovisual aporta cultura, però estem oblidats a nivell econòmic. Les mesures van ser benintencionades, però van arribar tard”, explica Gerard Baró, responsable dels temes laborals de l’AMMAC. “A més, hem notat com en els últims anys moltes produccions han anat marxant a Madrid”.

El setembre de l’any passat també va néixer l’associació Dub (Doblatge Unida de Barcelona), formada per actors i actrius que es dediquen al doblatge, molts d’ells també socis de l’Associa­ció d’Actors i Directors (AADPC). Dub ha subscrit amb el sindicat artístic AADPC un acord de col·laboració perquè els sostingui i defensi en matèria laboral i sindical. Ambdues entitats han fet un front comú per aconse­guir que el sector es regeixi per un conveni, tal com passa a Madrid. El precedent va cadu­car el 2009 i no inclou la realitat de les plataformes digitals. Els professionals senten indefensió davant dels estudis i en aquests moments l’AADPC coordina l’estratègia conjunta en matèria de negociació de conveni col·lectiu. “No pot ser que sigui una professió desregulada, això és perjudicial”, diu Masumi Mutsu­da, vicepresident de Dub.

Si haguéssim acceptat el teledoblatge hau­ríem creat una diferència entre els professionals que poden tenir un estudi a casa i els que no.

Tant des de la Secretaria d’Acció Sindical de l’AADPC com des del seu equip de treball de doblatge, conjuntament amb Dub, ha existit un posicionament clar vers la intenció d’implementar el teledoblatge a conseqüència d’aquest període de temps incert de confinament. Estar junts des de les entitats i com a professionals ha servit perquè aquest sector es planti: “Si ho haguéssim acceptat, hau­ríem creat una diferència entre els professionals que poden tenir un estudi a casa i els que no. Però el debat segueix obert.”

L’AADPC i Dub varen acordar amb els estudis crear un pro­tocol de seguretat. “Vàrem ser una de les primeres professions artístiques a tornar a treballar”, explica Masumi Mutsuda. La nova normalitat demana més temps per fer la mateixa feina. Els ambients, per exemple, es graven persona a persona.

El català ha quedat restringit a TV3 i a algunes quantes pel·lícules.

A Barcelona hi ha una quin­zena d’estudis de doblatge, que concentren el 90% de l’activitat de Catalunya. L’altre gran pol és Madrid, tot i que en els últims anys s’ha anat obrint al País Valencià, el País Basc i a Sevilla.

El castellà va guanyant espai al català, que s’ha quedat restringit a TV3 i a algunes quantes pel·lícules. L’any 2018, només un 2% de les entrades de cinema venudes eren en català. Segons un estudi recent de la Plataforma per la Llengua, el percentatge de català a Netflix és del 0,002%. HBO addueix que no inclou el català per “no ser factible tècnicament”.

“Aquí a Catalunya hi una fixació pel subtitulat. Però no es pot combatre el doble en caste­llà amb el subtitulat en català”, alerta Mutsuda.

Al País Valencià, la tendència és similar. Ho confirma Sergio Capelo, del Col·lectiu de Profes­sionals del Doblatge, un sindicat nascut el 2004. Entre València i Castelló operen una desena d’estudis de doblatge que donen feina a un centenar d’actors i actrius. “Treballem sovint sense saber ni qui serà el client final. Excepte si és en valencià, que ja sabem que només pot ser per a À punt, la televisió pública valenciana.”

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta