La feina dels productors teatrals i audiovisuals és tan crucial com poc visible. La de les dones productores encara ho és menys, perquè la seva participació (en el cas del cinema) no arriba al 30% del total. Per esbrinar què passa amb la producció i les productores hem parlat de lideratge, empatia, experiència i diners amb sis productores de cinema, documental, teatre i videoclips, responsables d’obres com Lo imposible, Estiu 1993, Contratemps, els espectacles de La Perla 29 i els vídeos de CANADA.

La idea que tinc sobre l’ofici de la producció teatral i audiovisual és un clixé. Veig una persona amb el telèfon sempre a la mà, que es mou de pressa, que viu davant d’un full d’Excel i que es de­dica, en resum, al difícil i poc reconegut art de fer que les coses funcionin, o en la seva forma més popular: a gestionar marrons. Un informe de la CIMA –Asociación de Mujeres Cineastas y de Medios Audiovisuales– diu que les directores de producció al cinema, en l’àmbit estatal, representen el 27% del total [dades de l’any 2017], mentre que els homes ocupen el 74% restant. L’última estadística publicada pel col·lectiu Dones Visuals –que fa pocs mesos han presentat el primer direc­tori de dones professionals de l’audiovisual a Catalunya– evidencia que els projectes audiovisuals liderats per dones a Catalunya l’any 2018 han estat només un 24,75 %. El “lideratge” recull els càrrecs de direcció, guió i producció.

En aquest reportatge parlem de la producció, un ofici que, tot i el seu pes, és poc visible, i d’un subgrup del qual encara es parla menys: les dones productores. Parlem amb Sandra Hermida, Blanca Arderiu, Núria Valls, Mireia Graell, Karen Saurí i Serrana Torres, dones amb molts tentacles i pro­ductores d’algunes de les grans pel·lícules, documentals, videoclips i obres de teatre dels nostres temps.

Per produir s’ha de tenir imaginació

L’any 2008, Sandra Hermida va rebre el primer Goya de la seva carrera a la Millor Direcció de Producció per El Orfanato. El 2010 en va recollir un més a la Millor Pel·lícula Documental per Garbo: el espía. El 2013 en va arribar un altre, a la Millor Direcció de Pro­ducció per Lo imposible–la segona pel·li més taquillera d’Espanya després d’Ocho apellidos vascos–, i encara en va guanyar un més, el 2017, per Un monstruo viene a verme.

Sandra Hermida recollint el Goya 2017 per ‘Un monstruo viene a verme’ © GTRES

També ha estat darrere de Biutiful, de Carmina y amén i de la sèrie Arde Madrid, i es dedica a la direc­ció de producció i la producció executiva des de fa gairebé dues dècades. “La meva feina consisteix a convertir en imatges, sota la mirada del director o directora, les paraules d’un guió, amb els mitjans que haguem acon­seguit per fer-ho”, resumeix.

L’objectiu és convertir cada euro en quatre, perquè una pel·lícula llueixi més del que ha costat.

Sovint la pro­ducció s’associa a una figura empresarial, de finançament i gestió de pressupost. Hermida defensa que un ofici com aquest, que s’ocupa de traduir idees al món real, també reclama “molta imaginació”. Núria Valls, productora a Nostromo Pictures –una de les grans pro­ductores d’Espanya que ara també produeix espectacles teatrals sota el nom de Nostromo Live– va més enllà i diu que el seu objectiu és “convertir cada euro en quatre, perquè una pel·lícula sempre llueixi molt més del que ha costat.” No es tracta només de “fer realitat”, sinó de fer “la millor realitat”, apunta. Mireia Graell, productora d’Estiu 1993 i fundadora de Ringo Media, hi suma un element crucial: l’acompanyament. “Les productores anem de la mà dels equips que formen part d’una pel·lícula, des que s’escriu el guió fins que apareix a Netflix”, afirma.

Mireia Graell a ’16 de decembro’

Per la seva ban­da, Serrana Torres reflexiona que “sempre hi has d’estar a sobre, és com tenir un fill o una filla”; ella és productora de documentals com Oleg y las raras artes i Las Sinsombrero, una investigació sobre les dones que (també) for­maven part de la Generación del 27. Torres també posa sobre la taula un component de protecció: “El meu treball consisteix a fer que els directors i directores puguin explicar la pel·lícula que volen explicar.”

Les primeres que arriben, les últimes que se’n van

El cas de Karen Saurí és particular, perquè és l’única productora del país que es dedi­ca exclusivament als videoclips. Fa quatre anys que forma part de l’equip de CANADA i en aquest temps ha produït vídeos per a Rosalía, Crowns, Foals, C. Tangana i Shura, entre d’altres. El seu paper és omnipresent: des de la selecció de les possibles cançons que es convertiran en videoclip fins a la seva estrena. La seva feina rau a acompanyar el procés “24/7” amb equips que treballen per tot el món (i en totes les franges horàries del món) per aconseguir fer real una idea. Els videoclips, explica, són un trampolí: “Si fas un bon vídeo, un de sol, les grans agències de publicitat es fixaran en tu”, afirma. “És bonic veure que un new talent amb qui has treballat fa un parell d’anys, potser amb pocs recursos, ara firma una campanya per a una marca com Coca-Cola.”

Matriarques: amor i lideratge

Control, empatia, i capacitat resolutiva són con­ceptes que comparteixen totes sis producto­res quan parlen de les capacitats que ha de tenir algú que es dediqui al seu ofici. I també multitasking: “A una productora petita com Ringo treballem en 8-9 projectes a la vegada i els dediquem temps cada dia”, explica la Mireia Graell. La Blanca Arderiu, produc­tora de La Perla 29 des del 2005, defineix la producció com una mena de “control de la creativitat.” “Sembla que complim el paper de parar els peus, i en canvi la nostra feina té més a veure amb el fet de buscar alterna­tives per agafar tot aquell món de creació d’un director i fer-lo real.”

Blanca Arderiu, productora de La Perla 29

La Blanca Arde­riu també parla de la producció emocional: “La gestió dels egos és una cosa a tenir en compte”, assenyala. Un tema, el de l’ego, que també apunta Serrana Torres, cap a una altra direcció: “Has de portar l’ego ben treballat de casa.” Karen Saurí, de CANADA, recalca la complexitat de la seva figura: “La producció és una feina que demana molta energia i molta empatia, perquè hauràs de lidiar amb moltes persones que es queixaran de moltes maneres.” Sandra Hermida subratlla la im­portància d’un bon equip: “L’ofici del cinema està totalment marcat per un equip que funcioni”, fins al punt que, segons explica la productora, “en una pel·lícula els elements que la conformen no sumen de manera indi­vidual, sinó que ho fan de manera exponen­cial, potenciant-se els uns als altres.”

On són les dones?

Pel contacte que suposa amb tots els equips que formen part d’un projecte, la producció representa una bona posició des d’on analit­zar dinàmiques com la situació de les dones. Les estadístiques parlen d’una presència de dones productores que no arriba al 30% i que en gairebé cap àmbit és paritària. Els premis Goya del 2019 evidencien amb clare­dat què vol dir l’expressió “sostre de vidre”: 29 nominacions a dones, 113 nominacions per als homes. Tot i que en els últims anys la presència de dones ha crescut, encara estem lluny de la paritat i en alguns àmbits el percentatge és tan escandalós com l’1% que representen, segons l’estadística de Dones Visuals, les directores de fotografia. “Només conec cinc directores de fotografia amb feina”, diu Sandra Hermida. Karen Saurí observa que cada vegada treballa amb més dones al món de la música i el vídeo, però es lamenta de la mateixa situació: “Només he treballat amb dues directores de fotografia: Thais Català i Neus Ollé.” Serrana Torres, que a banda de productora és també una de les impulsores del directori de dones professio­nals de l’audiovisual a Catalunya, es remet a l’eslògan fet realitat de l’Acadèmia de Cinema de Suècia, amb Anna Serner al capdavant: igualtat és sinònim de qualitat. “Fins que la situació no es regularitzi, la quota reguladora és una necessitat.”

 

També t’interessarà l’article: Producció i igualtat de Dones Visuals

Compartir.

Sobre l’autor

Periodista cultural

Deixa una resposta