Maig de 68: Els esdeveniments de Paris

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +
El dia 11 d’octubre se celebren 50 anys dels fets

Els aldarulls reivindicatius protagonitzats per estudiants de la Sorbonne el Maig del 68 (parlem del segle XX, tot just commemorem els 50 anys) es van quedar per a la major part dels diaris espanyols de l’època en “els esdeveniments de París”, tot i que el maig d’aquell any van volar les llambordes per l’aire de la vella Lutècia buscant aparadors de botigues i caps dels CRS encarregats de reprimir desordres sense miraments, mandat que els CRS sabien complir fil per randa, perquè tots els guàrdies, inclosos els guàrdies de seguretat francesos, són d’assalt, com bé ens va ensenyar Juan de Mairena.

Entre línies, les cròniques signades pels més agosarats parlaven d’esclat de llibertat. No obstant això, els pinseros adscrits al règim espanyol de llavors (pinso no deriva de pensament, recordem-ho) accentuaven en els relats que oferien als lectors dels seus diaris i revistes que a Espanya tot era tranquil·litat. I sí, a Espanya tot era tranquil·litat, tranquil·litat més que res propiciada pel Decret llei sobre bandidatge i terrorisme recollit al BOE, que establia penes de presó per a tot aquell que segons el parer dels instructors difongués notícies falses o tendencioses per tal de causar trastorns d’ordre públic interior, conflictes internacionals o desprestigi del Govern, de l’Exèrcit o de les autoritats. Tal qual. És a dir, tot era tranquil·litat. Però…

En el món del teatre, aquella tardor de 1968 es va posar en escena Marat-Sade, de Peter Weiss. Primer, de manera oficiosa i per provar sort, a l’Español de Madrid; i immediatament, ja de manera oficial, al Poliorama de Barcelona. A teatre ple es va poder veure de tot: el proscrit Alfonso Sastre, camuflat sota el nom de Salvador Moreno Zarza perquè els censors no sabessin que ell havia traduït el llibret; els enormes Càtars d’Albert Miralles, els bojos de Charenton, barrejats entre el públic assistent per sembrar desassossec en llotges i platea, pasturats per Josep Maria Pou en el rol d’infermer de pertorbats; Serena Vergano habillé avec vêtements propis de Charlotte Corday, l’àngel assassí que descansa sense cap al cementiri de la Madeleine; Gerardo Malla insuflant vida a Jacques Roux, el capellà que beneïa les accions revolucionàries dels enragés proclamant des de les barricades, perquè ho aprenguessin els fidels que l’escoltaven, que “la terra pertany a tots”. I així fins a comptar 60 personatges, que es movien en una escenografia creada ad hoc per Francisco Nieva, amb José María Prada fent de Marat i amb Adolfo Marsillach complint les funcions de Sade.

I aleshores, quan se sent cridar a l’escenari un ¡Visca la revolució!, apareixen surant per l’aire fulls de mà contra la dictadura franquista llançats pel públic assistent. No consta que el llançament de fulls volanders estigués previst en les acotacions del llibret. O pot ser que sí que constés, encara que no estigui consignat enlloc. Segur que sí. Evidentment que sí. Si no, no s’explica que la policia s’apostés a la rodalia del teatre ni que Manuel Fraga Iribarne, titular de la cartera d’Informació i Turisme, prohibís d’un plumazo la continuïtat de les representacions tot i el gran èxit de taquilla, o precisament per culpa del gran èxit de taquilla.

l al cap de poc de l’estrena de La persecució i l’assassinat de Jean-Paul Marat perpetrats pels interns de l’asil de Charenton sota la direcció del marquès de Sade, aquest era el títol complet de l’obra de Peter Weiss dirigida per Adolfo Marsillach, el Govern espanyol manat per l’almirall Carrero Blanco, militar de missa diària procliu a aplicar mesures exemplaritzants perquè no s’esgarriessin les ovelles del ramat, va decretar “l’estat d’excepció”, fórmula màgica que servia per donar feina a preu fet a les forces d’ordre públic contra tots els moviments (sindicals, estudiantils, socials…) que posessin en perill qüestions fonamentals del Moviment (aquest moviment sempre s’havia d’escriure amb majúscula) promogut per l’infamant general Franco i la seva tropa de facinerosos.

Marat-Sade

A molts l’estat d’excepció referit els va arrugar el melic (exemple: Peter Weiss va retirar a Marsillach el permís perquè se seguís representant el seu Marat-Sade). N’hi havia per a això i per a molt més: està registrat que el 1969 hi va haver a Espanya 53 consells de guerra, el temut Tribunal d’Ordre Públic (TOP), que només citar-lo posava els pèls de punta, va encausar 93 persones. A més, es van detenir gairebé 2.000 ciutadans sospitosos
de desafecció al poder establert, que van ser maltractats i torturats en presons i calabossos.

Quan Adolfo Marsillach va posar en escena Marat-Sade, teatre dins del teatre per reflectir les desigualtats socials

Aquest era el panorama polític en què es movia el país quan Adolfo Marsillach va posar en escena Marat-Sade, teatre dins del teatre per reflectir les desigualtats socials, obra que relata esdeveniments ocorreguts a París el juliol de 1793, obra que servia, així ho vam entendre molts, per ratificar amb magnificència el que va passar al maig del 68 als carrers parisencs mentre a Espanya tot era tranquil·litat.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta