Hermann Bonnín reflexiona al voltant del futur museu de les arts escèniques.

En els orígens de “l’Íntim” d’Adrià Gual i de la seva Escola Catalana d’Art Dramàtic com a embrió d’un futur Teatre Nacional, ja hi havia esbossat el projecte de museu. De “centre” de documentació i preservació de la memòria. D’un lloc a l’altre, finalment s’allotjà com a espai públic fa més de mig segle, en prou bones condicions, al Palau Güell de Gaudí, al carrer Nou de la Rambla, dependent de l’Institut del Teatre. La Diputació de Barcelona, però, fa uns anys decidí desallotjar-hi els continguts museístics, bibliogràfics i documentals i obrir el Palau com a edifici patrimonial dedicat exclusivament a conèixer, in situ, l’arquitectura del Gaudí dels Güell.

Certament i sortosament, això sí, ara tot aquest patrimoni està cuidat i catalogat als magatzems de l’Institut del Teatre i, en alguns moments, temporalment i parcialment exposat. Avui, a Europa hi ha tota una xarxa de museus municipals i nacionals dedicats a les arts escèniques. Però, a Barcelona, ha deixat de tenir l’equipament, fet indispensable perquè es conegui, s’exhibeixi i s’expliqui la història del teatre, de l’òpera, de la dansa i del circ, i el seu significat. Un patrimoni preservat al llarg de gairebé un segle.

G.J. Graells ha dissenyat el recorregut per a aquest futur museu de qual ja s’havien pres uns primers acords, Diputació-Ajuntament, per bastir-lo al Palau de Premsa de l’Exposició de Montjuïc. Tanmateix, avui, això està aturat. I la ciutat de Barcelona que remodela i obre nous espais museístics – el de les Cultures del Món i el del Disseny, els últims–  no decideix afrontar la reubicació del Museu de les Arts Escèniques.

Parlar, avui, d’un Museu de les Arts Escèniques és parlar d’un centre per a la memòria i la innovació, que permeti que el públic, en general, i espectadors, estudiosos i escoles, en particular, tinguin l’oportunitat d’aprofundir en el significat social, cultural i artístic de les arts escèniques.

La nova tecnologia a l’abast d’un museu d’aquest tipus permetria oferir un lloc que enllacés la part lúdica amb la del coneixement. Un lloc de pensament i de debat. Tot això ve a tomb, perquè, per exemple, el Teatre Arnau, tancat i a punt de caure, en ple Paral·lel, podria ser-ne una seu, i també l’Studium de Masriera, en ple Eixample, en perill de reconvertir-se en hotel.

Ah! I un darrer projecte abandonat, el de la Ciutat del Teatre, que s’havia de culminar amb un nou edifici per a creadors i un museu, juntament amb l’Institut del Teatre, el Mercat i  el Teatre Lliure.

Ara que es preveu la incorporació d’un nou director general de l’Institut del Teatre, és oportú, crec, recordar aquesta assignatura pendent: el Museu de les Arts Escèniques,  que la ciutat de Barcelona hauria de reclamar.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta