El Festival Grec ofereix un variat ventall de formes de narrar en el teatre a través de companyies com Insectotròpics, la Conquesta del Pol Sud i The Wooster Group Auca#27
A la fresca
La construcció, sobretot als anys noranta, d’un model escènic institucional a Catalunya va arraconar fins a la marginalitat la manifestació formal més genuïna i rabiosament original que ha donat el nostre teatre: les arts de carrer. Insectotròpics, una de les poques companyies que s’hi dediquen per complet, deuen més a l’humanisme tecnològic de la Fura que a la disbauxa festiva de Comediants, són més d’innovacions formals com Roger Bernat i menys del folklore social de La Cubana, nord-americans en la tradició de crítica social i multidisciplinaris com les companyies que es veuen als millors festivals de França. Insectotròpics són carrer i fan 10 anys. Ho celebren amb un nou espectacle, Orpheus, el mite de l’artista que baixa a l’infern per recuperar l’amor perdut. La metàfora aplicada a una societat que creu que amb diners es pot comprar qualsevol cosa, fins i tot la vida eterna. Un desplegament tecnològic i visual per moments feixuc, que compensa en part la presència de l’intèrpret, músic i cantant Bru Ferri, retromodern i encisador. Avui dijous segona i última funció a la plaça Margarida Xirgu, de franc. I la pregunta pertinent: com pot ser que els grans teatres i festivals tractin tan malament les arts de carrer, que en programin pràcticament res? El Grec trenca el gel, de moment encara tímidament.
Pantalla documental
La companyia La Conquesta del Pol Sud no monopolitza titulars ni recull tots els premis que es mereix i, tanmateix, la seva trilogia sobre la dona contemporània (Nadia, Claudia, Raphaëlle) és una de les fites escèniques en fons i forma dels últims anys. El seu teatre documental i personalista, en el bon sentit, avança cap a noves fronteres amb l’estrena de MIVION (Ràdio Sarajevo), la història del periodista Slobodan Minic, veu de la ràdio local durant el setge de Sarajevo dels anys noranta. Un nou testimoni vital ben colpidor que pren forma d’espectacle mitjançant una retransmissió de vídeo en directe. La manca de presència escènica del protagonista es rescabala amb la incorporació de dos joves intèrprets –Azra Suljic i Marc Soler–, contrapunt d’una generació que pràcticament no havia nascut en temps de la Guerra dels Balcans. La memòria se situa de nou al centre, la guerra passada sota l’objectiu i la guerra present com a punt de fuga. Teatre documental i profundament humà, d’imperativa gira i de recomanable prescripció per a públic jove.
Simple i cantat
La visita del Wooster Group la setmana passada va impactar per la seva senzillesa. Per muntar The B-Side l’emblemàtica companyia estatunidenca només precisa un tocadiscos, un llibre, una taula i una pantalla. La resta passa per la veu i l’explicació de tres cantants que a través de la tècnica verbatim reprodueixen a cappella un disc de 1965. El títol de l’enregistrament ja és bastant explicatiu, Negro folklore from Texas State Prisons, reclusos que mitjançant el blues i cançons de treball expliquen una realitat de marginalitat, pobresa i violència institucional. Una fotografia que es projecta cap al passat, cap a un període esclavista no tan llunyà, però també vers el present, a l’actual racisme estructural del país amb la taxa d’empresonament més alta del món, índex que la població afroamericana pateix amb escreix. La música, la força d’unes veus que ens parlen des del passat i uns intèrprets fent de mèdiums; es necessita ben poca cosa per crear una cerimònia compartida, essència de teatre.
Un futur per al Molino
Després de tres anys tancat, cal aplaudir que el Grec hagi recuperat el Molino amb l’establiment d’un cicle temàtic dedicat a l’univers queer. Sobre el paper, la idea rutlla, traçar un pont entre el passat de l’edifici vinculat a la revista i el music-hall i un present de contracultura efervescent. Els intents de ressuscitar gèneres d’altres èpoques no han funcionat i cal mirar en present per salvar la idea general de l’edifici. La nit de dijous hi vam veure l’infal·lible duet electrònic Hidrogenesse, un concert divertidíssim. Al xou teloner de Nebula Millarca li va faltar acabat, execució i originalitat més enllà de la voluntat transgressora anticlerical. Sense presentador ni marc de contextualització, sense cap embolcall més enllà d’una projecció situacional, el Molinex de dijous passsat no va ser gaire diferent de la programació de qualsevol altra sala de concerts de Barcelona. A banda d’idees, per salvar el Molino cal una aposta més decidida per fer alguna cosa realment diferent.
