El crític de cinema Toni Vall escriu una carta en defensa de les sales de cinema catalanes

Benvolguda presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català

Benvolguda consellera de Cultura

Benvolgut comissionat de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona

Els remeto aquesta carta perquè estic preocupat. Ja se’n deuen haver adonat, però Catalunya, i singularment la seva capital, estan sent arrasades. Estan patint una aniquilació sistemàtica i conscient de sales de cinema. Aviat no en quedaran. Voldria alertar-los de com de greu és la situació. No és només una problemàtica emmarcable en el terreny estrictament cinematogràfic, sinó també arquitectònic i patrimonial. Les sales de cinema no són tan sols espais on es projecten pel·lícules, sinó que pertanyen al teixit cultural, social, associatiu i veïnal. Conformen la personalitat d’un carrer, són història urbana i urbanística, contenen troballes en el terreny del disseny, la decoració i, òbviament, l’arquitectura. Són equipaments culturals però també són, sobretot, memòria. Qui vol sobreviure s’ha de buscar la vida. No cal que els recordi l’exemplar i fabulós exemple de l’Alhambra de la Garriga.

Les sales de cinema pertanyen al teixit cultural, social, associatiu i veïnal

Em sorprèn moltíssim que des de la Conselleria de Cultura, l’Ajuntament de Barcelona i l’Acadèmia del Cinema Català no s’hagi emprès cap iniciativa per revertir aquesta situació. No puc entendre per què no existeix des de les administracions i organismes públics (i/o amb suport públic) una preocupació per preservar aquesta mena de valors tangibles i intangibles. No els preocupa la personalitat de les ciutats i els pobles de Catalunya? Els sembla que és el mateix una ciutat a rebentar de franquícies que espurnejada de cinemes? Em permeto demanar-los que, si us plau, no utilitzin per respondre’m l’argumentació (o excusa) de la impossibilitat d’intervenir des dels organismes públics en un pacte comercial fet entre persones o empreses privades. No resulta creïble. És feina seva cercar maneres, si cal pragmàtiques o si cal imaginatives, per mantenir viu el cicle cultural, per injectar vides noves a equipaments o espais moribunds, en desús, caiguts en desgràcia o en jubilació. La lògica perversa que afecta les sales de cinema està incrustada en l’èmbol triturador de l’ultraliberalisme, les raons fètides del mercat, les que fan possible que a un propietari se li acudeixi que és la millor idea del món apujar el 200 % el lloguer del seu local i obligar així el carnisser de tota la vida a abaixar la persiana perquè no té manera humana de facturar tants diners al mes.

No voldria acabar sense fer-los un suggeriment. Ajuntant les sinergies i voluntats de la Conselleria, l’Ajuntament i l’Acadèmia, podrien posar dempeus una campanya anomenada “Salvem els cinemes de Catalunya”. O si volen ser un pèl menys alarmistes: “Protegim els cinemes de Catalunya”.

Tot esperant la seva resposta, m’acomiado molt cordialment.

ARTICLE RELACIONAT: Resposta d’Isona Passola a la Carta de Toni Vall

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta