Un article de Hermann Bonnín.

Un referent indispensable per aprofundir en la poètica teatral és Joan Brossa. Hem de reconèixer que estem en un moment convuls amb democràcies que no expressen, que no manifesten els principis de participació real dels ciutadans, amb la qual cosa generen una societat excessivament desmotivada pel que fa als valors humanístics, artístics i culturals. Les mirades de creadors com Brossa i la seva atemporalitat són tanmateix un referent, una llum que ens anima a rearmar estímuls i afrontar una nova etapa teatral i brossiana. Una obra, la de Joan Brossa, que s’endinsa en els somnis des de la poesia, el teatre i el carnaval, i del qual, justament, ben aviat commemorarem el centenari.

Les arts escèniques, i alhora els museus, avui obren portes i expectatives. Als museus es mira i es contempla el passat. Als teatres es parla des de l’aquí i l’ara. És una cosa viva en què la paraula i els silencis esdevenen una mena de concert. Una partitura musical que es projecta fins a l’infinit.

Avui és quan, a partir de l’adolescència, obren els ulls, la mirada, i exploren la paraula viva. Avui hi plana una pedagogia viva. L’adolescència ha tingut un bagatge d’experiències familiars i educatives. De perspectives per explorar i d’ofertes creatives. I justament, en els moments convulsos que vivim, el teatre és escola.

Des de l’Epidaure grec, des de la tragèdia clàssica, el teatre ha esdevingut font de filosofia i d’humanisme. Plató n’és un exemple. La paraula mestre, el mestratge, té un significat que, tal vegada, avui malauradament s’ha difuminat. I és ara quan necessitem recuperar-la.

Una mena de litúrgia pagana que ens és indispensable per aprofundir en Shakespeare. Per analitzar Beckett. Per fer un cop d’ull als clàssics contemporanis. A les noves dramatúrgies que sorgeixen. I certament demostrar que el teatre i els museus parlen de nosaltres. Esdevenen una mena de mirall embruixat en què ens contemplem per, de sobte, veure la nostra imatge deformada.

No hi ha art contemporani, sinó artistes contemporanis, que poden ser moderns o no. I és d’aquí d’on sorgeix l’enfrontament entre l’art i l’artista.

De fet, el trajecte de l’home i la seva obra no és res més que retrocedir per retrobar les veus interiors de l’àvia i de la infància. Brossa, per exemple, caminava tot sol al marge de corrents i avantguardes, de modes i de compromisos, tenia ben assentades les arrels.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta