Carta de Teresa Iglesias, nova gerent de l’AADPC

M’agraden els canvis. Petits o grans, sempre representen un repte i et confronten amb les teves pors i, curiosament, els teus anhels i, potser, desitjos. Fa 14 anys vaig fer un gran canvi: el salt professional d’un sector a un altre, de les biblioteques i centres de documentació internacionals a la distribució, gestió i producció de companyies professionals catalanes de teatre i circ des de l’aventura de l’emprenedoria amb La Centraleta, connexions culturals. I per què aquest canvi? Perquè la cultura m’apassiona, i les arts escèniques, encara més. Un canvi que anava de dins cap a fora. I vaig trobar el lloc on volia estar.

Gràcies a aquest canvi, he conegut el teatre familiar i el circ de prop, que a part de robar-me el cor i captivar-me, m’han ensenyat moltíssim, tant la feina amb les diferents companyies com, de manera destacable i més tard, el meu pas per La Central del Circ, l’APCC i l’Ateneu de 9 Barris, una experiència deliciosament enriquidora i inoblidable. I del circ a la gestió cultural passant per les subvencions i les consultories professionals, dues branques de la gestió que he integrat en el meu recorregut professional i que he pogut aplicar a l’APGCC, l’associació que m’ha donat l’oportunitat d’aprofundir i conèixer un altre angle de la cultura que ens aporta el recorregut d’una ruta que no hem de perdre mai de vista.

I entretinguda a replantejar aquesta ruta, apareix, de sobte, un canvi. Aquest cop de fora cap a dins. Quan la Tumani em va trucar per dir-me que volia fer un cafè amb mi, vaig saber que alguna cosa estava a punt de canviar… I amb un tallat al davant i una cigarreta a les mans, em va oferir el seu relleu ‒la gerència de l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya després de 28 anys… ¡casi ná! Por? Il·lusió? Respecte? Emoció? Tot alhora i barrejat. Un nou repte, un nou mirar endavant, una confiança dipositada a les espatlles que fa estremir i que il·lusiona al mateix temps d’una manera indescriptible…

Un sí sense dubtar, però amb un respecte colossal. I com ho farem? Anant plegades, pensant en el sector, en les arts escèniques i en tots els professionals que es mereixen que des de la gestió els oferim eines, recursos, confiança, possibilitats, realitats, fulls de ruta i opcions de millora i creixement, tant professional com personal i en comunitat. Fa poc he llegit que “confiar en la capacitat de l’altre és la base perquè un ésser viu desperti la seva resiliència”, i hi estic totalment d’acord. Estem en un sector complex que necessita persones resilients, i crec que aquí hi ha la clau per aprendre a anticipar-nos, adaptar-nos i respondre de forma positiva sense perdre la cohesió interna i les característiques pròpies, fent front a la variabilitat, mantenint indemnes l’estructura essencial i la identitat.

Aquest és el repte i la nostra fita. Gràcies, Tumani, per la teva confiança.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta