El món s’atura. Tot sencer. El motiu: una pandèmia mundial. Podria ser l’argument d’una pel·lícula; de fet, és l’argument d’una pila de guions, però com afirma la dita: la realitat sempre supera la ficció. I quan el món s’atura, en ple segle XXI, el consum d’audiovisual es dispara. És el moment de la ficció. Aquests dies les sèries i les pel·lícules ens han sanat, ens han evadit, ens han fet riure, ens han fet pensar i ens han fet viatjar a altres mons, en un moment en què ni tan sols podíem sortir de casa.

Podria semblar que tot això és una bona notícia per al sector audiovisual del nostre país. I no ho sé pas. Mentre les grans plataformes creixen, la televisió pública del nostre país pateix. Els ingressos per publicitat han caigut un 70%. Televisió de Catalunya va deixar d’emetre, perquè no podia gravar, l’única sèrie de ficció de producció pròpia: Com si fos ahir. Amb la pandèmia els rodatges es van aturar, com a la resta del món, però ara que tot ha tornat a engegar, TV3 no tenia els diners necessaris per tirar endavant la pro­ducció. Sembla que ara la mateixa corporació posarà una part dels diners que falten, i la resta ho farà el Govern.

La telenovel·la del migdia ha donat feina a moltíssima gent; de fet, podríem dir que des de Poblenou el sector audiovisual català ha crescut gràcies a l’existència de les telenovel·les del migdia. Aquesta ha estat escola de guionistes i intèrprets, i probablement també d’altres oficis que envolten la sèrie.

La ficció del migdia ha contribuït a la visibilització de minories i ha posat en el centre temàtiques socials.

La telenovel·la també ha normalitzat la ficció catalana feta en català: ja no és estrany veure una ficció on els personatges passegen pels carrers de Barcelona o per un petit poble del Berguedà. Crear referents és important. I els nois i les noies que surten de les escoles de cinema ja no tenen prejudicis per escriure històries que passen a casa seva. La ficció del migdia, a més, ha contribuït en molts moments a la visibilització de minories, ha posat en el centre temàtiques socials i sovint ha trencat amb alguns tòpics i estereotips.

Rodatge de ‘Com si fos ahir’ © CCMA

Poblenou va ser el primer fulletó que es va produir a l’Estat espanyol. Els guionistes que el van engegar van haver d’inventar una manera de fer, de treballar, i van crear un sistema de treball que encara ara es fa servir per a la majoria de serials diaris. D’aquí i d’Espanya. Això ens va convertir en pioners, venia gent d’arreu del país per aprendre de nosaltres. TV3 era una televisió de referèn­cia pel que fa a la ficció. L’any 1996 va fer sis sèries de producció pròpia i encara en van emetre una més de producció privada. (Actualment només s’hi fa Com si fos ahir.) Aquells temps ara queden lluny.

Si volem que l’audiovisual del país creixi cal produir molt. Des del sector públic i des del privat.

La sensació és que TV3 ja no és un canal de referència, no sé exactament què ha fallat, ni per què, ni com es podria revertir la situació. Segu­rament posant les ganes, els objectius i els diners en la ficció.

La televisió pública hauria de créixer, i any rere any hauria d’augmentar el nombre de produccions. Però, desgraciadament, la tendència no és a l’alça, és a la baixa.

Mentrestant, el Departament de Cultura i la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) han acordat una inversió de sis milions d’euros per a les productores pri­vades. Aquests diners sorgeixen d’un pacte prepandèmia. És una bona notícia per al sec­tor, perquè si volem que l’audiovisual del país creixi cal produir molt. Des del sector públic i des del privat. Només si tenim quantitat tindrem qualitat. Cal competència i cal que la gent treballi perquè pugui créixer. Si creixen els professionals, creixerà la indústria, i ho farà el sector i la qualitat.

 

Aquest article forma part del ‘Dossier Nova Normalitat’ publicat al núm.209 d’Entreacte. T’interessarà també:

El delicat estat de salut de la indústria audiovisual catalana

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta