El Lliure s’ha convertit en terreny abonat per la polèmica.

No és d’estranyar, doncs, que, tan bon punt va saltar la notícia, les teories de la conspiració s’obrissin camí a les xarxes i fessin forat a les capelletes tan inherents al sector. La decisió de fulminar la Kompanyia és tan incomprensible que tothom hi buscava alguna motivació oculta. Venjança, vaig sentir. Una represàlia de la direcció en funcions del teatre (hereva de Pasqual) contra la Kompanyia de la qual va formar part Andrea Ros. Una altra hipòtesi, de signe contrari, apuntava a una certa voluntat de fer net i esborrar qualsevol vestigi de l’època Pasqual (la Kompanyia n’era una de les apostes més clares). Però no, ni una cosa ni l’altra. I tampoc no es tracta d’una qüestió econòmica (el sou astronòmic que cobrava Pasqual no ha deixat les arques del Lliure malmeses fins al punt en què la supervivència del teatre depengui del sou de la Kompanyia). És simplement un exemple de mala gestió, no cal buscar tres peus al gat. El president i la direcció interina del Lliure han pres una decisió poc valenta que, a més de demostrar una falta de tacte alarmant, perjudica notablement la imatge del teatre.

La Kompanyia ha estat, per ara, la gran damnificada per la marxa de Pasqual. Perquè, en última instància, la responsabilitat és de qui abandona un teatre i se’n va cancel·lant tots els seus compromisos, deixant darrere seu un problema per resoldre. I no s’ha resolt bé. Ja d’entrada, el teatre va decidir cancel·lar els monòlegs amb què els integrants de la Kompanyia s’havien de “doctorar” a finals de juny i que haurien servit de colofó als seus tres anys d’estada al Lliure. La incògnita era què passaria amb la Kompanyia un cop cancel·lat, també,El sueño de la vida, el Lorca que havien de protagonitzar sota la batuta de Pasqual i que per ells hauria significat cinc mesos de feina entre assajos i funcions, tant a Barcelona com a Madrid. Finalment, la direcció interina del Lliure ha optat pel camí més fàcil: cobrir el forat en la programació amb un muntatge importat de Madrid (la versió musical de Lehman Trilogy dirigida per Sergio Peris-Mencheta que aquest setembre ha fet estada als Teatros del Canal).

Un cop resolt el problema (amb un pegat que no passa per la Kompanyia), el Lliure ha considerat que no podia permetre’s tenir contractats set joves intèrprets que s’haurien estat cinc mesos de braços plegats. D’acord, legítim. Però de debò que no es podia trobar un projecte nou que impliqués la Kompanyia? De debò que d’aquí al març no es podia aixecar un espectacle de creació que els fes brillar a la Fabià Puigserver? O encara que no fos un muntatge parit de zero… tant costava trobar un text i algú que el dirigís? No, però requeria valentia, això sí. Estar disposats a córrer el risc d’encetar un projecte sense una garantia absoluta del resultat. Requeria, doncs, una aposta per la Kompanyia. I aquesta aposta no s’ha produït. S’ha optat per la solució fàcil i segura. Hi ha hagut mandra. O el que és pitjor, falta de confiança.

El cas és que el Lliure rescindirà el contracte amb els membres de la Kompanyia aquest desembre, un cop acabin les funcions d’Àngels a Amèrica. Indemnització i al carrer. Això sí, els tornarà a contractar al maig, per la reposició d’El temps que estiguem junts. Impossible saber, a hores d’ara, si el retorn de la peça de Messiez significarà l’adéu definitiu de la Kompanyia, un projecte nascut sota la direcció de Pasqual. Ja sabíem que aquest estiu ens tocaria acomiadar-nos de Joan Amargós, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Joan Solé i Júlia Truyol, que al juny haurien completat el cicle de tres temporades. Això no vol dir, però, que no hi pugui haver una tercera fornada de joves intèrprets vinculats al Lliure. La continuïtat del projecte dependrà únicament de la persona que superi el concurs públic per escollir el relleu de Pasqual.

Compartir.

Sobre l’autor

"Si la gent vol veure només les coses que pot entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al bany". Bertolt Brecht. Escric a Entreacte i parlo a RAC1.

Deixa una resposta