Un tomb per la presència femenina al setè art català.

Des de la revelació d’Estiu 1993 al festival de Berlín de l’any passat, el nom de Carla Simón ressona amb força arran d’aquest film amb el qual, pouant de la pròpia experiència, la jove directora aporta un retrat universal de la infantesa.

No és la única cineasta catalana que ha emergit en els últims anys afegint-se a una llista integrada per dones formades majorment en els estudis de Comunicació Audiovisual, als màster en Documental de Creació de la UPF i l’UAB i a l’ESCAC. Dones entestades en fer cinema malgrat tot.

Entre les més veteranes, Roser Aguilar ha aconseguit fer un segon llargmetratge (Brava, que aborda sense concessions la violència de gènere) deu anys després del primer, Lo mejor de mi. No és la única cineasta catalana amb problemes per continuar fent llargs després de l’èxit dels primers. És el cas de Mar Coll, que, després de Tres dies amb la família i Tots volem el millor per a ella, s’ha decantat per una sèrie televisiva amb Matar al padre. O el de Carla Subirana, dedicada a la docència i a experimentar amb el curt (el video-dansa Atma i Júpiter i Mart) havent dirigit Nedar, un documental en primera persona sobre la memòria i desmemòria individuals i col·lectives, i Volar. Fins Neus Ballús, després de l’impacte de La plaga, ha hagut de batallar molt per trobar finançament per rodar al Senegal el seu segon llarg. Després de Blog, retrat d’unes adolescents, Elena Trapé també ha trigat vuit anys a fer Les distàncies, que, ocupant-se del retrobament d’uns vells amics, ha triomfat recentment al festival de Màlaga.

El cas és que, afrontant les dificultats, les cineastes catalanes perseveren o afloren. És així que, després dels documentals musicals B-Side i Bajarí, Eva Vila ha dirigit Penélope, una revisió contemporània del mite d’Ulisses. O que Elena Martín ha debutat amb Julia Ist, una ficció de certa inspiració autobiogràfica sobre una jove estudiant Erasmus a Berlín que ella mateixa protagonitza després de ser una de les intèrprets de Les amigues de l’Àgata, film generacional que, com a treball de final de curs, van dirigir quatre companyes seves a Comunicació Audiovisual de la Pompeu Fabra: Laia Alabert, Alba Cros, Laura Rius i Marta Verheyen. La col·laboració sovinteja entre algunes de les noves cineastes.

Diana Toucedo, gallega establerta a Catalunya que ha participat en el muntatge de Penélope, ha dirigit Trinta Lumes, un film rodat en un poble gallec entre el document antropològic i el fantàstic que, havent passat pel festival de Berlín, ha estat reconegut amb el Premi de la Crítica al recent D’A. En aquest mateix festival de Barcelona, igual que al de Màlaga, també ha estat premiat Amb el vent, que narra i sobretot poetitza el retorn d’una dona (encarnada per la ballarina i coreògrafa Mónica García) a un poble de Burgos. Al D’A també s’hi ha presentat Ver a una mujer, film amb el qual Mònica Rovira examina la seva relació amb una dona. I el debut com a cineasta de l’activista cultural Ingrid Guardiola: Casa de ningú, que, presentada abans al festival de Gijón, aborda amb sensibilitat el tema de l’envelliment. N’hi ha encara més, però només hi afegirem que, amb La propera pell, la guionista i productora Isa Campo va assumir finalment la direcció, compartint-la amb el seu company Isaki Lacuesta, amb el qual fa molts anys que fa cinema.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta