Llarg camí cap a la normalitat

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +
La dona ha participat poc en el fenomen teatral.

Transgredeix el seu paper per exercir una activitat tradicionalment reservada als homes, per ocupar en la nòmina teatral, no solament el paper d’actriu –bé de consum creat, escrit i dirigit per homes–, sinó també per crear, escriure, dirigir i també gestionar.

En la història de la participació de la dona en el teatre se’ns presenten quatre grans etapes: S’inicia en la imitació, segueix la reivindicació dels anys setanta, continua per una etapa de recerca de la identitat i, finalment, una darrera etapa en la qual ens trobem actualment, en què ja trobem una veu pròpia que parla amb la normalitat de qui sap que ocupa un lloc en el nostre teatre.

El fenomen de la dona autora és viu i creixent i potser va de camí a la normalitat

Es podria identificar amb l’evolució del feminisme, primer radical, després essencialista i que en els darrers anys és substituït pel que s’anomena política de localització, una teoria feminista que no busca la identitat estàtica sinó un procés d’identificació que vol abolir tot tipus de dualitats aristotèliques. Hi ha, però, un altre escull, el teatre que escriuen les dones. El problema que es planteja és: quina és la nostra veu? El teatre que escrivim les dones conté la nostra identitat? La dona pot tractar qualsevol tema que estigui en el seu context sociocultural, però ni la seva literatura ni el seu teatre poden ser representatius de la seva identitat com a dona si abans no ha pogut investigar sobre aquesta identitat a partir de la seva experiència personal.

Per tant, la pregunta que s’im-posa és: existeix un llenguatge específicament femení? Com es pot escriure sobre quelcom que no som i apropiar-nos d’un discurs que no és nostre? Pot ser un objectiu d’ambdós sexes el que anomenem feminitat?

L’objectiu últim seria fer teatre a partir de nosaltres mateixes independentment del gènere, i ser només aquest un factor més dels que configuren la nostra personalitat com a autores, directores, coreògrafes, escenògrafes.

La generació de dramaturgues que sorgeix a començaments del segle XXI (Lluïsa Cunillé, Beth Escudé, Mercè Sàrrias…, i després Marta Buchaca, Mari-lia Samper, Carol López, Helena Tornero, Victòria Szpunberg…, i recentment Clàudia Cedó…) no busca l’especificitat femenina en l’escriptura dramàtica sinó que sorgeix d’un punt de partida que surt de les seves pròpies vivències. Es pot determinar el gènere de l’autora a través de les seves obres?

Potser la situació de la dona com a autora o directora de teatre no és pitjor que la que es pot produir en altres àmbits professionals o personals. La marginació de tants anys encara es manté en molts altres aspectes més esfereïdors que en el teatre, com la violència de gènere o com la que es produeix en el món de la feina o en la política. Perquè el que no s’ha normalitzat és la situació de la dona, o només ho ha fet aparentment. Ara bé, pel que fa al teatre, el fenomen de la dona autora és viu i creixent i potser va de camí a la normalitat, si és que en teatre en aquests moments es pot parlar de normalitat.

Compartir.

Deixa una resposta