Hi ha una “mirada salvatge” que convé tenir en compte en la posada en escena de tot muntatge teatral.

És la de l’espectador desobedient que mira la perifèria, el detall insignificant deslocalitzat del centre lluminós. És aquesta la mirada que vull transmetre sobre la situació actual del teatre a Catalunya. Mirada subjectiva, una mica estràbica, que defuig els anuncis a tota pàgina, els neons intermitents i els reportatges televisius.

Parlem de la part menys visible del nostre teatre, del que no té espietes, ni mitjana anual d’espectadors. Del teatre més enllà de les sales de teatre. És un teatre que trobes als espais d’assaig dels centres cívics, al menjador del pis de l’ajudant de direcció, als locals cutres de qualsevol barri. És allà on neixen creacions i recreacions, la majoria de molta qualitat, experimentals, de risc, amb molta entrega, passió autèntica, i que no veuen la llum, no perquè no s’ho mereixin, sinó perquè no hi ha canals per fer-les arribar enlloc. No hi ha cultures teatrals que potenciïn una via normalitzada per a tota aquesta oferta.

Aquest és un tipus de teatre, però n’hi ha molts d’altres. Propostes que trenquen la quarta paret i ens sorprenen a plena llum del dia. Hi ha el teatre terapèutic, que aprofita tota la riquesa del joc dramàtic per superar la malaltia. El teatre com a eina d’enriquiment personal, com a eina d’integració social, com a eina de superació de conflictes, com a eina educativa, de reinserció…

El panorama actual del nostre teatre és contradictori. D’una banda, morim de precarietat, de preus inassequibles, de contaminació televisiva en els criteris de programació, de manca de risc, de manca de circuits… I d’una altra, el teatre és més viu que mai, lluita a cada cantonada per ser vist, ofereix la seva riquesa a tot l’entramat social, dóna una arma de futur. Només cal una mirada oberta i divergent.

Fa alguns dies, una amiga dramaturga que acabava d’arribar de França m’explicava que en la seva estada havia experimentat meravellada que allà no cal demostrar que la cultura és important. Es considera important i, consegüentment, es posen els mitjans perquè tingui espai, reconeixement, suport, perquè no sigui un patiment continu per als professionals. La cultura com una necessitat bàsica, a la qual tots tenim dret a accedir. Sense dubtes, sense embuts.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta