El periodista i crític de cinema Pere Vall es pregunta pels curts.

Cada any per aquestes dates, apareix, o, més ben dit, reapareix en els mitjans de comunicació, i, concretament, en les pàgines i els apartats de cultura, una subespècie dins de les pel·lícules que roman hivernada la resta de l’any. En aparença inofensives, fràgils, sense capacitat ni armes per lluitar en els mateixos fronts que altres criatures de la seva mateixa raça, és ara quan, finalment, poden treure el cap i assoleixen els seus màxims rècords de visibilitat. Més que sortir de la zona de confort, el que fan és accedir-hi.

Permeteu-me aquesta entradeta irònica, i espero que mínimament graciosa, per entrar a parlar dels curtmetratges. Dels curts catalans i espanyols que es roden durant tots els mesos de l’any, que van a festivals de gener a desembre, que potser s’estrenen en algun cinema o televisió, però que només són notícia quan són nominats a premis. Als Gaudí o els Goya, concretament. Excepte si ets el curt Suc de síndria: llavors, gaudiràs de diversos mesos de visibilitat i d’una presència als mitjans més llarga i intensa. I és que la pel·lícula d’Irene Moray, que protagonitzen Elena Martín i Max Grosse, és la gran excepció en el món dels curts. Un món ple de creativitat que no només és un gran desconegut per al públic en general. També ho és per a la majoria dels periodistes de cultura. No tinc gairebé cap còmplice del gremi amb qui comentar que ja he pogut veure, per exemple, María, de Paco Ruiz. O que m’han enviat un link per posar-me al dia sobre els últims treballs en format breu dels talentosos alumnes de l’ESCAC.

Els curtmetratges de casa nostra pateixen un greu anonimat que algunes plataformes amb sensibilitat (vaja, és Filmin i para de comptar!) intenten suavitzar.

Tornant a allò que deia unes línies enrere: els Gaudí o els Goya, o festivals com el Filmets de Badalona, signifiquen una gran sortida de l’armari dels curts. I, per uns dies, són protagonistes. No molt protagonistes, ara no exagerem. Són miniprotagonistes de minicolumnes dels diaris amb més sensibilitat cultural, de petites entrevistes en una revista d’art, de minúscules ressenyes en un blog inquiet. Si ens apartem de les circumstàncies excepcionals i dels fets puntuals, els curtmetratges de casa nostra pateixen un greu anonimat que algunes plataformes amb sensibilitat (vaja, és Filmin i para de comptar!) intenten suavitzar. I són unes obres que signifiquen el treball i l’esforç de molta gent il·lusionada que, en la majoria dels casos, no ha cobrat per la seva dura i responsable feina.

Així doncs, ¿arribarà el dia en què, fora d’època de premis, parlin als informatius, després de mitja hora d’esports i d’una de política, dels curts? Per aconseguir-ho es necessita una implicació més forta dels mitjans i de les institucions públiques i privades. Els curtmetratgistes i tots els seus familiars i amics ho agrairan. I si, aprofitant l’avinentesa, algun periodista s’anima a veure un curt per setmana (un com a mínim, no ens féssim pas mal), ja no em sentiré tan solet. I podem fer un cafetó ràpid per comentar-lo!

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta