El Grec 2018 posa un dels seus focus en un continent que coneixem ben poc, teatralment parlant

A diferència del que passa a França i a Anglaterra, Àsia no està gens de moda als nostres teatres. L’any passat, per exemple, el japonès Satoshi Miyagi va obrir el Festival d’Avinyó amb una Antígona fastuosa en la qual barrejava el text de Sòfocles amb el wajang kulit, el teatre d’ombres indonesi, i el noh japonès, una proposta rebuda dempeus pel públic. O l’impacte que ha tingut aquesta temporada el Macbeth representat per la Ninagawa Company de Tòquio al Barbican de Londres. Aquí hem d’anar al 2014, quan Oriol Broggi va portar a escena L’orfe del clan dels Zhao al Romea, per trobar alguna cosa asiàtica a la cartellera.

I si parlem d’intercanvi cultural, d’artistes d’aquí que van cap allà i viceversa, la cosa és també fluixa. Fa anys, també al Grec, Cesc Gelabert i Frederic Amat van portar al Japó Ki, estrenat a Yamaga. A finals de l’any passat, Marcos Morau va estrenar al Beijing Dance Theatre la peça Manolita Chen. I poca cosa més. Quan francesos, anglesos i belgues estan treballant força al continent, a festivals com l’OPEN de Singapur o l’SPAF de Seül.

Fa unes setmanes, vaig poder parlar amb Ong Keng Seng, exdirector del Singapore International Festival of Arts (SIFA), que va ser a Barcelona pel SÂLMON, i em comentava que els espectacles d’aquí només aniran a Àsia si s’estableix un intercanvi, és a dir, si nosaltres també mostrem interès per ells. I m’assegurava que, tot i el que es pugui pensar, el que es fa allà i el que es fa aquí tampoc no es troben tan lluny, ja que al gran continent, ara mateix, hi ha una gran tensió entre el cosmopolitisme i el localisme. Espectacles globals per exportar? O espectacles locals que puguin interessar arreu? Aquesta és la qüestió.

Els espectacles d’aquí només aniran a Àsia si s’estableix un intercanvi

A partir del Grec 2018 potser la cosa canviarà. D’entrada, l’espectacle inaugural va fort al respecte: Broggi reunirà una trentena d’intèrprets fidels a La Perla 29 per fer Guilgamesh, l’epopeia del rei d’Uruk, datada fa més de 4.000 anys, l’obra mesopotàmica més important. Però la cosa no es quedarà aquí i tindrem una bona mostra de les arts escèniques d’Àsia.

Vindrà, és clar, Akram Khan, ballarí i coreògraf britànic d’origen indi que és un vell conegut del Mercat de les Flors i del Grec, que va inaugurar el 2007, acompanyat de Sylvie Guillem, amb Sacred Monsters. També gaudirem d’una altra artista asiàtica establerta a Europa, la belga-iraniana Sachli Gholamalizad, que presentarà A reason to talk, una peça produïda pel KVS de Brussel·les, en la qual s’enfronta a les seves arrels a través d’un diàleg amb la seva mare. L’escena cultural iraniana és avui dia una de les més interessants del món, malgrat la censura i la persecució dels aiatol·làs.

De Corea del Sud, vindrà Eun Me Ahn, descoberta a França fa un lustre, amb el seu espectacle Dancing grandmothers, un dels èxits contemporanis del sud-est asiàtic. La proposta sembla engrescadora: al 2010, la coreògrafa va passejar-se pels pobles de Corea i va demanar a les iaies que ballessin davant seu de manera espontània, i al final va crear un espectacle amb deu dones que fan un homenatge als temps antics. Alhora, la Filmoteca de Catalunya oferirà una retrospectiva de l’obra de Lav Díaz, antic enfant terrible del cinema filipí.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta