Els premis de cinema haurien de servir per impulsar pel·lícules?

Tres pel·lícules van ser les grans guanyadores dels últims premis Gaudí: Entre dos aguas –a la millor pel·lícula en espanyol–, Viaje al cuarto de una madre –no se m’acut una recompensa més gran a Celia Rico que els dos guardons a les dues actrius principals– i Les distàncies –millor pel·lícula en català. Els Gaudí, però, acostumen a anar acompanyats d’una sèrie de dubtes i polèmiques. La més recurrent és la distinció segons la llengua, que no fa res més que manifestar una “distància” que no sempre és justa: mentre Entre dos aguas es va endur set guardons, Les distàncies només va aixecar un premi que tothom insisteix a definir com el més gros.

Més enllà de la necessitat dels Gaudí de plantejar-se certes incongruències, cal pensar en el significat dels premis. De manera immediata, haurien de servir d’impuls a les pel·lícules i als seus cineastes, per tal que els títols romanguin més temps a la cartellera, com deia Isaki Lacuesta, o per tal que cineastes primerencs tinguin una carta de presentació millor de cara a fer una altra pel·lícula. Més enllà dels tangibles, però, suposo que els premis són també un mirall que torna el reflex de la indústria. El mirall, aquí, dona una imatge clara: la de dues pel·lícules mesurades, en què la trajectòria de creixement emocional dels seus personatges –un grup d’amics universitaris que s’adona que ja no tenen tan en comú i una filla que s’ha d’emancipar de la mare– està perfectament dissenyada –com ho estava, per cert, Les amigues de l’Àgata. En el retrat, hi apareix també una pel·lícula que desconeix el càlcul i que viu de l’obertura, que s’instal·la entre dues aigües, en un lloc entre el documental i la ficció –el lloc, potser, de la veritat. Els dos primers films es tanquen en dos apartaments, el segon viu en l’espai obert, en la sorra molla i entre els cels crepusculars. Sens dubte, és un retrat doble, si es vol, ambigu, però plasma força bé què és això del cinema català. I ara que estan tan de moda les enquestes de Twitter i els premis del públic, potser valdria la pena escoltar el parer d’una audiència que va triar una pel·lícula mínima i íntima com Viaje al cuarto de una madre.

Els premis són també un mirall que torna el reflex de la indústria

A la gala, Sergi Dies, el muntador d’Entre dos aguas, va recordar Joaquim Jordà, estendard d’aquella Escola de Barcelona que es diferenciava des de la irreverència, des del risc artístic. És un retrat proper al que han donat els Gaudí aquest any; però, de vegades, com en el conte de Blancaneu, sorgeix el dubte de si aquesta és la imatge que s’hi voldria trobar.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta