Neix la plataforma PlayTheatres, teatre per streaming

Els pros superen els contres. Em declaro a favor del teatre per streaming. Fa un parell de dies, en un article publicat a El País, explicaven la creació de PlayTheatres, una mena de Netflix de les arts escèniques catalanes i espanyoles. Un catàleg online, creat per David Ciurana, disponible per vuit euros al mes des d’on poder veure espectacles com Delicades de les T de Teatre o L’Hostalera de Pau Carrió. A més de grans èxits com Polònia, el Musical o La família irreal. El teatre, l’art efímer per excel·lència, disponible a la carta? Doncs sí. Hi haurà qui dirà que això és una heretgia, que no podem posar en streaming un dels pocs rituals en comunitat que encara tenim com a societat. I en això teniu raó. Ara bé, després de fer, al més pur estil Rory Gilmore, una llista de pros i contres, us he de dir que el sí supera, i amb escreix, el no.

Primera raó: En aquest país pràcticament no tenim tradició teatral. Va ser escapçada per culpa de la dictadura franquista i, després, no ens vam preocupar massa de recuperar-la. I aquí faig un incís: Per això és tant important el que està fent Xavier Albertí al capdavant del Teatre Nacional. Necessitem algú que aposti per Pitarra, per Rusiñol, per Brossa o Pedrolo. Algú que ens demostri que hi ha autors més enllà de Guimerà. Per tant, tot el que serveixi per apropar les arts escèniques a la societat, benvingut sigui. I no només clàssics, evidentment.

Segona raó: En aquest món hi ha qui, generalitzant molt, considera que el teatre és un acte elitista i hi ha qui considera que el teatre és únicament un producte d’entreteniment. Qui sap, amb un Netflix teatral potser podem aconseguir canviar això. Podem apropar arts més minoritàries, com el circ, el teatre d’objectes o la dansa contemporània, al públic majoritari. Podem demostrar que d’elitista (gairebé) res. Que hi ha teatre per a tothom. Que no cal tenir carrera, pertànyer a un estatus social determinat o haver llegit Dostoievski per gaudir d’un espectacle.

Tercera raó: El teatre és car. Els que ens dediquem – directe o indirectament – al món de les arts escèniques sabem que no ho és tant com sembla, que en aquest país dedicar-se al teatre normalment és un acte deficitari. I també sabem que, sovint, el preu d’una entrada no difereix massa del d’un gintònic en (pràcticament) qualsevol barri de Barcelona. Ara bé, també hi ha qui, realment, no pot pagar-se el preu d’una entrada. I, com que, a pesar de comptar amb grans companyies històriques i actuals, el teatre de carrer continua sent residual a Catalunya, un Netflix teatral pot contribuir a fer arribar el teatre al conjunt de la societat.

L’objectiu, al meu entendre, és aconseguir que de la mateixa manera que la majoria de la població sap qui són Steven Spielberg, Quentin Tarantino o Woody Allen, també sàpiguen qui són Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé o Àlex Rigola. O Roger Bernat, Lali Ayguadé i Agrupación Señor Serrano. La llista hauria de ser interminable, perquè el teatre, com el cinema, la música o la literatura, també forma part de la nostra societat. De moment continuarem somiant.

Compartir.

Sobre l’autor

Cultura o barbàrie. Sotsdirectora d'Entreacte i coautora d'El carrer és nostre, entre d'altres.

1 comentari

  1. Pingback: Streaming teatral – Avançat

Deixa una resposta