Quan arriba sembla discreta. Demana amb suavitat poder seure a la taula que compartim amb Marta Ossó. Però quan seu i es refresca la gola, es destapa. Els seus grans ulls s’obren al màxim, sembla que et vulgui absorbir amb la mirada. Mou molt les mans, riu amb ganes i parla amb entusiasme. Malgrat la seva joventut, té discurs per a tot. Ha crescut en un ambient artístic i intel·lectual i diu que té set de coneixement. Creu fermament en la figura de “l’actor cultivat”. I, de fet, ara s’ha reenganxat als estudis universitaris que havia hagut de deixar per Merlí. Tot aquest bagatge probablement és el que l’ha fet madurar ràpid. Tal com parla, ningú diria que tot just passa la vintena.

A Candela Antón la coneixem per ser la Berta de Merlí, però ella des de petita que juga a ser actriu. La seva mare, Matilde Obradors, és videoartista i, si busques a la xarxa, és fàcil trobar peces en què una petita Candela actua al costat d’ella. Aquest teatre artístic casolà el va compaginar sempre amb l’escolar fins que, a l’institut, la que llavors era la seva professora d’interpretació, Laura Jou, la va animar a participar en un càsting per a l’òpera prima d’Elena Trapé, Blog. Era un senyal del destí: un primer encàrrec professional ja amb un grup de joves que fan pinya. Però la Candela va fer la pel·lícula i va decidir que allò no era per a ella.

Va participar en alguns capítols de Polseres vermelles, però no va ser fins que estava a punt de fer la selectivitat que va apostar definitivament per les arts escèniques. Li van oferir participar en un curt de l’ESCAC i allà va conèixer la persona que la va animar a fer-ho, Daniel Tollesson. La Candela confessa que si no ho havia fet fins llavors era perquè li feia massa por fracassar en una cosa que li agrada tant.

I d’aquí va fer el salt a Merlí. De la sèrie, en treu amics i taules i una fama que porta amb orgull i il·lusió. Té molt clar que si no fos perquè a la gent li ha agradat la sèrie ella no seria on és. Quan parla dels adolescents que la paren o li escriuen missatges se li il·lumina la cara, es nota que és agraïda i que, fins i tot, la impacta constatar que la sèrie ha atrapat tanta gent jove.

Les xarxes socials l’ajuden a mantenir aquest contacte directe amb els seguidors. Tot i que reconeix que hi va entrar una mica per casualitat, hi ha trobat la part positiva. De fet, mirant el seu Instagram, si no et digués que ho fa perquè s’hi ha vist abocada pensaries que és una influencer de raça. Per ella tot el món digital és part, també, del negoci i té assumit que hi has de ser per continuar sent visible. Quan parla de les xarxes se li entreveu una vessant molt pragmàtica: “Que el món aquest va així? Doncs som-hi!”. I, com que s’hi ha posat del tot, fins i tot ja té contractes amb algunes marques. Això sí, es posa seriosa i diu: “Que es jutgi la nostra feina pel nombre de seguidors és una barrabassada. Així perdem molt talent”. Denuncia que no pot ser que es contractin actors de teatre i cinema segons la fama que tenen a Internet per així estalviar-se diners en publicitat.

Que es jutgi la nostra feina pel nombre de seguidors és una barrabassada

Ara ella de feina no en té. Ha fet algun muntatge de microteatre (un amb el seu pare i tot) i té un projecte del qual està enamorada. És una obra escrita per Daniel Tollesson, que ara és el seu marit, titulada Félix Nihilson, tragicomedia del caracol furibundo, però explica amb resignació que va per llarg. Els dos són somiadors i se la
imaginen en un gran teatre i amb deu actors. I saben que serà difícil. Com ella mateixa diu: “Hi ha molt pocs diners per a la cultura i els equipaments els volen recuperar. És complicat que arrisquin”.

Però ella, ànima inquieta i curiosa, continua col·locant-se a la corda fluixa. Diu que “sempre t’has d’anar posant allà on no et sents segura per continuar avançant”. Segurament per aquest motiu ha escrit un text sobre una relació maternofilial, que ella mateixa dirigirà a Microteatre. Va decidir fer aquest pas quan estaven buscant un director per a la peça. De cop va veure clar que una història com aquella l’havia de dirigir una dona i s’hi va presentar voluntària. Tot i que ella sembla que mai no s’ha sentit coartada, està d’acord que se censuren més les dones quan fan qualsevol cosa i que sempre “hem de demostrar que en sabem més”. Però és optimista. Diu que estem avançant i aspira que en un futur dones i homes tinguin les mateixes oportunitats de base per no haver de fer servir quotes. Ara diu que encara queda camí per fer, malgrat que “pel que fa a autoconsciència i reafirmació les dones han fet moltes passes endavant”, i Candela Antón, amb la seva energia desbordant, estem segurs que serà una de les que es posarà a primera fila disposada a arremangar-se sempre que calgui.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta