La revista Entreacte i Recomana, Associació per a la promoció de les Arts Escèniques, van convocar el 3 de febrer passat el debat «Sales de teatre en perill: Cultura, negoci i gentrificació» a la Sala Cincómonos. La diagnosi del debat exigeix una trobada futura amb el sector per avançar en unes solucions marc. Avui, el teatre de petit format, de risc per la hibridació de disciplines, està ell mateix en risc, incapaç d’evitar la gentrificació.

Cal escoltar-se més. Amb urgència. La ciutat de Barcelona, com les grans metròpolis europees, es troben davant del repte de mantenir la cultura de base en emplaçaments capitals davant de l’onada especulativa dels edificis. Els teatres del centre tendeixen a desaparèixer (com el Club Capitol) en el cas que la llicència sigui d’ús comercial i no estigui catalogat com a patrimoni d’ús cultural. Per una altra banda es troba l’Antic Teatre, que veu l’abisme a cinc anys vista (que és quan acaba el contracte de lloguer), i no es pot obligar a mantenir una activitat cultural si no es renovés el contracte.

Daniel Granados, delegat de Drets Culturals de l’Ajuntament de Barcelona, lamenta que la legislació actual (que és competència de la Generalitat, l’Estat i la Unió Europea) protegeix el lliure mercat: l’especulació n’és una conseqüència lògica. Per això, planteja que “l’Ajuntament tingui competències, perquè tenim les incumbències”. Davant l’amenaça de bona part dels equipaments culturals, l’Ajuntament estudia establir uns criteris amb el sector i les altres administracions per protegir aquells projectes de proposta cultural.

L’Antic Teatre està en perill per la falta de capacitat de regular els lloguers.

Davant el nombre reduït d’equipaments culturals públics hi ha moltes empreses privades que els supleixen. Sales de petit format, capitanejades per productores o companyies, permeten aflorar tot tipus de produccions. Granados reconeix que l’Antic Teatre és un cas exemplar “per la rellevància de la seva proposta cultural i també pel seu valor territorial”. Tot i aquests valors, l’Antic Teatre està en perill “per la falta de capacitat de regular els lloguers”. Per aquest motiu, reivindica Granados, cal establir aliances “com la del Sindicat de Llogaters i Llogateres i la PAH, que va permetre acordar que el 30% dels nous edificis a la ciutat estiguin reservats per a lloguers de protecció oficial”. Una feina que volen impulsar implicant Generalitat i Estat, i a més esperen tenir la pressió de Cultura de Base per prendre solucions consensuades.

La terrassa de l’Antic Teatre

Els estira-i-arronsa de l’Antic Teatre amb la propietat venen de llarg. El 2014 va haver-hi un judici per la reforma d’una façana que la propietat no volia assumir. Del 2005 al 2014, l’Antic Teatre va fer una reforma integral per poder disposar d’una llicència d’activitat de concurrència pública amb una sala de representació amb bar i terrassa. S’hi van invertir prop d’un milió d’euros, uns 600.000 per part de l’Administració pública. La propietat va perdre el judici i, tot i així, no han reduït la pressió. El tràngol del 2014 el van superar sense el suport institucional que demanaven. Fa unes setmanes, la propietat els va advertir que caldria apujar el lloguer al preu del mercat i passar de pagar dels 1.500 euros als 7.500 mensuals.

A Barcelona, la cultura no és al centre del debat social i els artistes no aconsegueixen constituir-se com a lobby.

Juan Carlos Olivares admet que la tendència habitual ha estat situar els teatres sempre als marges de la ciutat i que històricament només quedaven en peu aquells que formaven part del discurs de l’elit. Però, segons el crític, s’ha vist que, des de fa uns anys, “els ciutadans no controlen a la ciutat, sinó que mana el mercat”. Pel que es veu, s’exclama que “tampoc la pot dominar l’Administració”. A Barcelona, la cultura no és al centre del debat social i els artistes no aconsegueixen constituir-se com a lobby, lamenta Olivares. Ben diferent del cas de Berlín. El crític de Time Out i La Vanguardia posa de referència la ciutat alemanya i un teatre privat similar a l’Antic Teatre de Barcelona, per la seva ubicació i programació, el Ballhaus Ost: “Rep una subvenció municipal de 600.000 euros i el lloguer en costa 150.000”.

Semolina Tomic, que no va contradir durant el debat la diagnosi d’Olivares, va avançar la campanya que es prepara des del moviment Cultura de Base, que vol aplegar les entitats culturals de la ciutat i que demana ser un paper actiu en la política cultural.

El bar de l’Antic (que el gestiona el mateix teatre) finança la programació cultural, en fa de mecenes.

Per una altra banda, la directora de l’Antic no descarta marxar del local actual (“un polític m’ha ofert si voldríem anar a l’Hospitalet”). Però Tomic afirma que “podria cobrir l’increment de lloguer que se’ls exigeix, però llavors hauria de rebre una ajuda institucional superior per donar continuïtat a la programació”. I és que el bar de l’Antic (que el gestiona el mateix teatre) finança la programació cultural, en fa de mecenes. La programació cultural anual té un pressupost d’uns 340.000 euros. “És el mateix cost del festival TNT que dura quatre dies a Terrassa”, apunta Tomic. Si se’ls ofereix un altre espai que no tingui la capacitat d’explotar un bar amb similars característiques a les actuals caldrà que les institucions incrementin la seva aportació a la programació.

Marina Marcos, de l’equip d’Els Pirates Teatre (una companyia que gestiona el Maldà i que també es prodiga en altres sales de major aforament), confessa que, sentint el cas de l’Antic, “tenim pànic, no por: depenem de la voluntat absoluta d’un propietari”. Temen quan es torni a obrir la negociació pel preu del lloguer del Maldà. Es lamenta que “el que estem generant, a nivell polític, és que la cultura es regeixi principalment per la iniciativa privada”. I si la baralla va de privat a privat és plausible que un propietari estigui més interessat a llogar espais a activitats que donin més rèdit que les de la cultura.

Ens cal una solució que reguli tots els casos, no podem estar anant sempre a emergències puntuals.

Granados confia que la creació de les oficines d’assessorament contra l’assetjament immobiliari que s’estan obrint als districtes permetin frenar la pressió, tant als habitatges particulars com als espais culturals. “Ens cal una solució que reguli tots els casos, no podem estar anant sempre a emergències puntuals”. També es lamenta que “sempre seran pessigolles davant d’un problema” que és estructural i global de la ciutat, reconeix. Però no es dona per vençut: “Establim grups de treball entre el sector i l’Administració per afrontar el problema de cara”, encoratja Granados.

Calen prendre mesures urgents. No tan sols en l’exhibició. També per trobar espais per crear, adverteix Marcos. Si no hi ha una voluntat pública perquè els creadors disposin d’espais de residència, “només podran fer i exhibir teatre els rics”, denuncia Marcos. La dinàmica perversa pronostica que la creació i el risc puguin estar només en mans dels rics. I aquest és un altre tipus d’amenaça que limitaria molt la capacitat de la cultura com a element socialitzador i transversal.

Mira el vídeo sencer del debat:

 

Aquest article forma part del Dossier ‘Tancament de sales’ de l’Entreacte 208. També t’interessarà:

Especulació vs. teatres de format mitjà

1970-2010. La victòria final de l’escena teatral en la història de les mutacions entre sales de cinema i teatre

La Rambla és teatre

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta