Diàleg: Josep Anton Codina amb Sílvia Ferrando

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +
Directors de teatre i pedagogs, representants de dues generacions eamb molts punts en comú.
Sílvia Ferrando: Directora i pedagoga, amb l’espectacle Los bancos regalan sandwicheras y chorizos de la companyia debutant José y sus hermanas ha guanyat dos premis de la crítica
Josep Anton Codina: Creador retirat dels seixanta i setanta. Dijous va recollir el Premi Nacional de Cultura 2018 per la seva trajectòria “com a director escènic, gestor teatral i pedagog”

 

——————–

Josep Anton Codina: No ens coneixíem.

Sílvia Ferrando: No, no havíem coincidit.

JAC: Fa onze anys que em vaig jubilar de l’Institut del Teatre.

SF: Jo fa justament onze anys que hi treballo. Quina casualitat.

JAC: Som de dues generacions diferents. També com a directors. Els de la meva generació vam començar una etapa i vosaltres l’heu de continuar. Els nostres mètodes eren molt diferents, tot canvia contínuament i el teatre és el que més canvia. Nosaltres teníem l’escola d’haver après de bons directors, d’haver fet molts viatges a l’estranger per aprendre coses. Vam ser els encarregats de posar al dia el que ja havia introduït el teatre independent català, molta gent que va treballar als cinquanta i seixanta. Però després de tota la feina vam trobar una cosa inesperada, l’oficialització del teatre. Quan el teatre va començar a ser un entreteniment oficial es va morir una mica. També l’oficialització universitària de l’Institut del Teatre va trencar la màgia: abans només hi havia gent que venia per vocació.

Hi ha una gran uniformització, tot el teatre institucional s’assembla molt

Sílvia Ferrando

SF: Hi ha coses amb què estic d’acord. Hi ha un moment aquí a Catalunya de gran creativitat, que són aquests cinquanta i seixanta que comentaves, que comença el teatre independent, amb molta diversitat, i moltes tipologies de teatre. Encara ara vivim de la internalització i de les grans companyies –Joglars, Comediants, La Fura–, i allà ens hem quedat, com si no hi hagués hagut relleu generacional. Arriba un moment que el teatre deixa de fer-se des de la base i comença a ser dirigit, no sé si des d’una cúpula, però sí des d’alguns llocs en què es comença a validar un cert tipus d’estètica concreta. S’estableix una gran uniformització, tot el teatre institucional s’assembla molt. S’han creat grans estructures amb les quals s’ha fet creure que el teatre era una cosa ben concreta. Ens van dir que a les grans institucions trobaríem el nostre espai, però el canvi generacional no ha existit. Hi ha molta gent que està allí picant pedra per fer un teatre diferent, però sembla que mai no s’arriba a la majoria d’edat, mai es fa el traspàs a un altre nivell perquè està copat per segons quins espais i per segons quines estètiques.

JAC: Tot comença a anar malament quan el teatre polític es va convertir en política teatral. Nosaltres sempre fèiem teatre polític. I la figura per carregar-se era el Dictador.

SF: Llavors nosaltres seguim igual perquè l’obra Los bancos regalan sandwicheras y chorizos parla justament dels rastres del franquisme en la societat.

JAC: En les nostres sempre sortia Franco. Mort el dictador es va perdre una mica l’enemic comú. Abans d’aquesta transformació tots érem d’esquerres, i tothom acaba treballant als grans teatres estatals. Però no només han canviat els creadors, el públic també ha canviat molt. Jo vaig rebre alguna de les xiulades més famoses del teatre català, i això no impedia que després fessis una obra al Grec. El públic va canviar perquè va perdre el sentit de picar de peus, va perdre el sentit crític. I els crítics ja no diem que l’han perdut perquè la majoria d’ells no l’han tingut mai. Però el públic sí que el tenia, i quan no li agradava una cosa protestava. Ara ja no. Fan uns nyaps immensos, i el públic s’ho empassa tot.

SF: Jo ho veig molt. Grans aplaudiments i després el públic surt i parla d’una altra cosa que no és la peça. Una de les coses més reconfortants de Los bancos regalan… era sentir la gent parlant de la peça, del franquisme. Tot està canviant molt. Fa un parell d’anys, parlar de política era avorrit i ara és totalment actual. I això sembla que revitalitzi el teatre. Quan hi ha un diàleg comú entre els espectadors i el que està passant a l’escena aconsegueixes que el teatre estigui viu. No sé si el públic s’ho empassa tot, però no tothom va al teatre. Les noves generacions hi van molt poc. Un dels grans reptes del teatre és aconseguir enllaçar amb el públic, que la gent vegi que hi passen coses, una cosa que ja passava al teatre independent dels seixanta. El que diu Lorca: “¿Por qué hemos de ir siempre al teatro para ver lo que pasa y no lo que nos pasa?”.

No hem tingut la consciència d’aixecar un teatre propi

Josep Anton Codina

JAC: Si a la gent no l’interessa, també és en part per culpa del teatre català, que no toca els problemes que corresponen a la nació. Les obres parlen d’Irlanda, de Nova York, però a mi no m’importen tant aquells països com les coses gruixudíssimes que estan passant aquí, i de les quals ningú parla. No hem tingut la consciència d’aixecar un teatre propi, que parli de les coses d’aquí.

SF: Jo crec que és el gran tema. Buscar coses que creïn un codi comú amb l’espectador. La gent sembla que se’n vagi a un altre país quan entra en una sala de teatre. Ens tenen entretinguts amb debats que no toquen en lloc d’obrir diàlegs que ens permetrien tenir una incidència en el que està passant.

JAC: Al teatre català li manquen pensadors. Falta reflexió, falten orientadors i espai per plantejar estratègies noves. Gent que digui que això ha d’anar per aquí i no imposar-ho, sinó convèncer. I no ens oblidem dels actors perquè l’actor és el més important. L’intèrpret ha canviat en aquest sentit, ha canviat de procediments d’actuació. Abans molts actors no es preocupaven del sentit de l’obra. Ara estan per l’obra, discuteixen, es compta amb la seva opinió. Fins i tot hi ha casos en què la creació és col·lectiva.

SF: Exacte. Los bancos… és una peça de creació col·lectiva. No és només que hagin interpretat el seu paper, és que han aportat material escènic, i s’interessen per articular el discurs. La tasca del teatre demana més col·lectivitat, més llenguatges per seguir enllaçada amb el món. Als nostres dies el teatre és molt més interdisciplinari perquè la vida ho és molt. Això també demana un altre tipus de dramatúrgia i escenificació. El món ha canviat i el teatre ha canviat amb ell.

JAC: Jo diria que el teatre, i és una llàstima, no ha canviat encara prou. Encara és massa avorrit. Per concloure, jo crec que la solució passa per recuperar el teatre de denúncia.

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura és fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

1 comentari

  1. Pingback: Diàleg entre Àngels Margarit i Magda Puyo, feminisme i institucions

Deixa una resposta