El traspàs oficial de la direcció amb Xavier Albertí no serà fins al juny de 2021, però Carme Portaceli (València, 1957) ja té ben definit el seu Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Surt fum de la seva agenda, entre reunions, assajos i viatges a Madrid. Hi trobem un forat per fer, a un despatx acabat d’estrenar, la primera entrevista en què detalla els seus plans. Va molt per feina amb les respostes, però quan cal s’atura a rumiar i dispara sense embuts amb la mateixa energia i determinació. Tampoc li cauen els anells: quan acabem l’encontre, drap en mà, desinfectarà de forma meticulosa tot l’espai.

Com serà el TNC de Carme Portaceli?

Serà molt divers. Serà un TNC per a tothom on l’hospitalitat amb els artistes serà la línia de conducta. Programarem obres pensant en els temes que interessen la ciutadania. Serem el teatre de referència del sud d’Europa.

Per què dius que és tan important la “n” de Nacional?

Perquè és un teatre nacional, i això vol dir que hem de pensar més enllà de la seu de Barcelona. Aquí tindrem la pota fonamental, però la casa ha d’anar per tot el territori, i ha de tenir incidència més enllà. Hem d’obrir les portes a tot Catalunya.

La dificultat per fer girar les produccions ve de lluny, en aquesta casa. Com penses resoldre-ho?

Amb diverses vies. Algunes ja estan iniciades, com els convenis amb equipaments de tot el territori. Farem obres que estiguin pensades per girar, i abans de produir-les ja tindran un circuit. També farem gires amb les coproduccions, les companyies o les empreses de les quals podran portar de gira els espectacles fets en col·laboració amb el TNC. Finalment, establirem una sèrie de residències que permetran també a les companyies que hi participin agafar el seu espectacle i portar-lo de gira.

Coproduccions amb empreses que després explotin els espectacles a l’àmbit privat?

Sí. El que passa és que s’ha d’estudiar bé jurídicament com es podria fer tot això. Parlem de diners públics i s’ha de ser molt seriós en aquest tema, perquè arriba en un moment molt complicat.

Carme Portaceli prendrà les regnes del TNC el juny de 2021 © Noemí Elias Bascuñana

T’espanta que un horitzó de crisi per la covid pugui acabar amb noves retallades en cultura?

Hem d’estar alerta per no permetre-ho, més quan som un país on els pressupostos de cultura són més petits que a països del nostre voltant. Que no ens facin més mal, la nostra professió està ja prou precaritzada. Lluitarem fins al final per tenir més suport, el que la cultura es mereix. Tinc altres plans per aconseguir més recursos, però encara no te’ls puc dir. Vivim en un país sense llei de mecenatge, i tot això és molt complicat.

Com fer de la casa un teatre de referència a Europa sense el pressupost dels teatres europeus?

Per sortir a Europa liderarem un projecte que es dirà Between Lands, que establirà una relació més enllà d’aspectes comercials i mercantils. Hi participaran teatres de Bèlgica, Itàlia, Portugal, Grècia i França. Plantejarem debats de temàtiques transversals i encàrrecs d’obres conjuntes, i tindrem col·laboració constant. No és qüestió de grans pressupostos. Serà una altra manera de relacionar-se mirant per l’impacte social, que és el que ens interessa a nosaltres.

Barcelona està una mica apagada teatralment i ha de tornar a ser capdavantera.

Et planteges una companyia pròpia que ajudi a girar els espectacles?

Aquest és un país precari on hi ha molts actors i moltes actrius que no tenen on anar a treballar. Tenim poques companyies grans perquè no poden créixer sense suport. Si a un teatre públic fas una companyia estable –encara que triïs els integrants per concurs just– deixaries fora molta gent, i no tothom tindria les mateixes oportunitats. Hem de poder donar sempre la quantitat més gran de feina possible.

Quan parles de treure el TNC fora, també penses en especial en Madrid?

És clar, hi anirem. A Madrid estan contentíssims de tenir-nos. Barcelona està una mica apagada teatralment i ha de tornar a ser capdavantera. A Madrid, en canvi, en aquests moments hi ha energia, ganes i una gran quantitat de gent molt vàlida. Hem de treballar plegats per tallar aquestes parets que ens separen; no les volem, perquè la cultura és universal. Hem d’estar pertot arreu.

Aquesta separació s’ha imposat per motius polítics?

M’imagino que sí, i és molt avorrit. Nosaltres estem fora de totes aquestes coses. Quan veig una obra que m’agrada no m’importa si està en castellà, en català o en xinès. La llengua és una circumstància que hem d’assumir com a real. Jo parlo català perquè parlava català amb la meva mare. La llengua no ha de separar ningú en aquest món.

En tot cas, una de les missions del TNC és la defensa del català.

Evidentment, la protecció de la llengua i el patrimoni cultural català. Això no vol dir que no puguem anar a Madrid, i els madrilenys –o els portuguesos– venir aquí. O portar obres en català a Madrid, que ho farem, això ja està pactat. A Madrid els encanta la nostra parla, t’ho dic jo, que hi he viscut molts anys.

Hem d’augmentar la diversitat de públic, i arribar a gent que mai hi ha vingut.

El TNC té la Sala Gran amb 800 localitats. De quina manera condiciona això la programació?

Un teatre sempre condiciona. Jo he dirigit l’Español, que té una sala de 110 butaques i unes servituds concretes. Però això no vol dir que a la Sala Gran del TNC només puguis fer obres de trenta personatges. Potser pots fer-hi una de quatre. El que passa és que té unes necessitats escenogràfiques i la necessitat de fer plorar i riure a l’última fila, que és molt lluny.

Això allunya muntatges menys convencionals sense garantia d’omplir la sala?

Tinc claríssim que les sales han d’estar plenes. Un espectacle tangencial no el pots fer com una cosa habitual a una sala de 800 localitats. No cal que siguis convencional, hi ha moltes maneres d’arribar al públic.

De l’Español portes l’aval de l’augment de l’ocupació. És la funció d’un teatre públic estar sempre ple? On queda el risc?

La funció del teatre públic és tenir públic, perquè sense públic és un caprici. Les butaques es paguen amb els impostos de la ciutadania. Les xifres són importants pel seu impacte social. Dirigir un teatre comporta una escala de valors, i hi ha d’haver una ciutadania còmplice que se senti a casa seva. Hem d’augmentar la diversitat de públic, i arribar a gent que mai hi ha vingut.

Ja has paït el teu cessament polític al capdavant del Teatro Español?

Això és inenarrable. Per sort aquí a Catalunya això no passaria mai, sobretot si és com el meu cas, que havia guanyat un concurs. Evidentment que és una qüestió ideològica, però sobretot és política, en el sentit desviat d’entendre el funcionament de les institucions.

Fan alguns polítics més nosa que servei a la cultura?

Depèn de la persona. Hi ha hagut polítics extraordinaris per a la cultura, poquíssims. Jo recordo Carmen Alborch, una de les millors. Ara hi confio molt, amb l’Àngels Ponsa [nova consellera de Cultura], perquè li agrada molt la cultura i és una dona molt lluitadora. Cal entendre que la cultura té una singularitat i unes normes pròpies.

Pesa la fama del TNC com una institució conservadora?

[Pensa un llarg instant] És un prejudici que s’ha creat i que és molt complicat de trencar. És una imatge que està injustament viva perquè han passat coses que no eren gens conservadores. Però ho hem de fer, s’ha de trencar la imatge conservadora que té aquest teatre.

Malgrat la fama, Portaceli no es considera una directora ideologitzada. “Si m’ho han dit és perquè les meves peces no tenen la ideologia dominant, perquè totes les peces en tenen, sobretot les que diuen no tenir-ne. M’han dit ‘feminista radical’ només per fer algunes obres que parlen de dones.” No li preocupa la paritat al seu TNC: “Mai he hagut d’equilibrar una programació amb més dones, la paritat és una cosa que em surt natural, malgrat que els homes sempre són més visibles.” I com resoldre la dramatúrgia històrica? “Als segles XVII, XVIII i XIX hi havia autores, algunes de boníssimes, però s’han de buscar, perquè les han silenciat.” I pel que fa als llocs de poder, creu que nomenaments com el seu equilibren la presència femenina? Hi contesta taxativa: “No. Ens posen perquè s’ha de complir una exigència que és de justícia. Però continua sense valorar- se la feina de les dones, ningú té en compte el que fem. Hem de seguir atentes, perquè encara queda molt camí per recórrer.”

Aquest article forma part del Dossier ‘Directores per a una nova escena’ publicat al núm.210 d’Entreacte

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta