© Àgata Casanovas

“Aquí hi ha la tendència a dir que si cantes, no actues”.

Fa un parell d’anys es va dir que arribaria als quaranta en el millor moment de la seva vida, i ara que tot just els ha fet, pot dir que ha complert el propòsit. Daniel Anglès, actor, director d’escena i pedagog, s’ha acomiadat dels trenta-nou treballant a tota màquina: dirigint Mamma Mia!, assajant el nou Rent, actuant a Cançons inesperades, fent de jurat a Oh Happy Day! i presentant nou disc, Punto de Rocío. A més, imparteix classes a la seva escola, Aula. Em sento molt feliç, confessa. Sobretot, perquè després de dues dècades de trajectòria, viu la feina amb la il·lusió i l’entusiasme del primer dia.

El moment és realment bo. Enhorabona!

Sí, és complicat fer quadrar horaris, mai no havia fet tantes coses alhora, però és fantàstic. Havia estat perseguint tots aquests projectes durant molt de temps i, a la fi, han coincidit en el calendari. Però no podria renunciar a cap d’ells, és més, trobo que cada un dóna sentit a la resta. I davant d’això treus forces d’on pensaves que no en tenies…

Però un no pot donar-se del tot a totes les feines… O sí?

Jo no tinc filtres amb això, quan treballo ho aboco tot. Quan estic en un assaig o en un bolo o en una gravació, m’hi dedico en exclusiva, sense reservar energies ni pensar què vindrà després. Sempre he funcionat així, el que em fa descansar d’una feina és entrar en una altra. Em costa molt relaxar-me en la inactivitat.

Dèiem que, pels quaranta, t’has regalat un disc molt especial, Punto de Rocío.

Sí, és el meu primer projecte discogràfic més enllà de les gravacions de musicals, són cançons de Rocío Jurado. He estat molt pudorós amb aquest disc, el tinc gravat de fa temps, però he buscat el moment idoni per presentar-lo. I tinc molt clar que és ara, és com un regal d’aniversari, un projecte de maduresa. Sí, és un bon moment.

Els quaranta són un bon moment, també per fer balanç del camí fet, traçat sense córrer, però amb el pols ferm.

Jo no ho visc així, tinc més consciència del que encara no he fet que del que he fet. Tinc llistes de musicals que m’agradaria dirigir a l’Iphone, molts reptes pendents… Mai no miro enrere. I no sé si he corregut o no, el que sé és que he treballat molt i des de fa molts anys. Vaig començar als divuit i des d’aleshores no he parat. El meu objectiu és sentir-me sempre com ara, viure la feina amb tota la il·lusió. Si un dia perdo la il·lusió tindré un problema molt greu… Quan m’he trobat amb una feina trampa, d’aquestes que acceptes i, un cop t’hi trobes, et dius: “Realment volia fer això?”, entro en col·lapse i no em centro. Porto molt malament això d’adonar-me que no tinc la benzina de l’entusiasme.

Amb Cançons inesperades, a més, el públic t’ha recuperat com a intèrpret.

Fa un parell d’anys vaig veure que havia deixat de banda aquesta faceta, potser perquè és la que demana un esforç emocional més gran. Crec que m’havia ocultat a mi mateix com em fa de feliç actuar, per això ara m’obligo a fer-ho. Reconec, però, que ara necessito allunyar-me de la creació del personatge i posar-me davant del públic com sóc jo mateix, amb el material que tinc. M’apassiona l’aquí i ara com a intèrpret.

Portes les regnes de Rent, un musical mític que tu mateix vas interpretar el 1999. En què serà diferent el de 2016?

Cal canviar moltes coses perquè res no canviï. Hem agafat la producció original, que em sembla meravellosa, i l’hem reconstruït. Jo treballo a partir dels actors que tinc, busquem una manera nova d’explicar l’obra, però mantenint-la en l’època i el lloc on passa, a principi dels noranta a Nova York. Espero que tingui la mateixa força i la visceralitat del seu dia, i miro de potenciar la decisió d’aferrar-se a la vida quan se sent la proximitat de la mort, de viure intensament, que és el que dóna sentit a la vida. És veritat que la sida ja no és la condemna a mort que era fa vint-i-cinc anys, però socialment res no ha canviat. La gent no reacciona igual davant d’un malalt de càncer que davant d’un seropositiu, aquest mai explicarà què li passa als companys de feina, als veïns… La condemna social no s’ha superat. I m’agradaria potenciar aquesta lectura perquè continua sent un problema molt greu.

Entre els projectes futurs, et planteges dirigir una sala de teatre?

És a la llista, sens dubte. M’encantaria gestionar un teatre de dimensions reduïdes, d’entre dues-centes i tres-centes butaques. També m’interessa molt la política, els càrrecs polítics relacionats amb el món de la cultura o amb la gestió artística. És un altre objectiu, però molt més llunyà (riu).

I aquesta sala, es dedicaria al teatre musical?

No necessàriament. És cert que encara hi ha una mancança en aquest àmbit, però sóc un gran consumidor de teatre de text i penso que és imprescindible. Tot i que tinc tendència a defensar el gènere en què m’he especialitzat, perquè està en inferioritat de condicions respecte dels altres, no és una cosa exclusiva.

La idea que un intèrpret de musicals és un cantant i no un actor està molt estesa. Què diries per trencar amb el clixé?

Que al món hi ha moltíssims cantants que no poden fer teatre musical perquè no són actors. Aquí hi ha la tendència a dir que si cantes, no actues. Hi ha gent que ha fet musicals i que potser no poden fer un Txékhov al TNC, però d’altres que sí, com també hi ha actors i actrius que mai no havien fet musical i s’hi posen. El traspàs d’un gènere a l’altre aquí es viu d’una manera molt traumàtica, molt difícil, però als Estats Units o a Anglaterra és ben normal, i s’entén perfectament que els actors cantin. Estaria bé que, al nostre país, els teatres grans truquessin a directors de musical i els demanessin un projecte per a la temporada, en les mateixes condicions que truquen als altres directors: “Escolta, volem que facis una cosa aquí, proposa’ns tres o quatre textos i n’escollim un”. Això no passa, i això que, tal com ha demostrat Molt soroll per no res al TNC, el musical és una porta d’accés al teatre per a molta gent que no sol anar-hi, porta públic al teatre que d’una altra manera no hi aniria.

El panorama, però, ha canviat molt des que vas començar amb El Musical Més Petit, ara fa vint anys.

Ha canviat molt, sí. Per al professional, és molt millor perquè hi ha molta més feina. La quantitat de gent que fa vint anys treballava i guanyava un sou fent musicals era molt inferior a l’actual. I també en altres aspectes el panorama ha millorat: les productores són més bones, els intèrprets també, la premsa en sap més, el públic n’ha après… Hi ha hagut una evolució molt gran, tot i les mancances, és dels gèneres que ha superat més bé els anys de crisi. Els números anuals del teatre se salven gràcies al gènere.

Potser falta més autoria autòctona?

En teatre musical hem de distingir la franquícia, la producció d’espectacles ja existents, com és el cas de Rent, i els espectacles d’autoria, que són dels que n’hi ha menys… però tot arribarà. També el teatre de text d’autoria catalana va viure èpoques molt dolentes i ara se’n fa molt. Crec que en l’autoria de musicals trigarem més però al final hi haurà autors i compositors de teatre musical.

Fem un salt en el temps i vegem què faria el Daniel Anglès del futur, si ocupés un d’aquests càrrecs.

Al nostre país passa una cosa insòlita, que és que als teatres públics es cobra més que a l’empresa privada, en general. A Anglaterra, per exemple, ning
ú no entén això. Allà el teatre públic és l’espai on es fa allò que en un altre teatre seria impossible de fer, amb un plus en la part artística, i el privat és el que ha de ser un negoci, el lloc on es poden guanyar diners. Jo limitaria per llei tots els sous dels teatres públics per conveni, prohibiria que directors, actors i altres professionals del teatre cobressin per sobre del que marca el conveni corresponent. Per tant, treballar-hi seria una decisió personal, la manera de no competir per raó de salari amb l’empresa privada, de rebaixar els costos del teatre. A més, quan una producció d’un teatre públic funciona hauria de passar al privat, i els actors i actrius que són un reclam per a la taquilla podrien alternar públic i privat en funció de les seves necessitats en cada moment. Així, n’hi hauria molts altres que podrien treballar al teatre públic, perquè en bloquejar el sou per conveni, alguns no repetirien tant.


Il·lusió, passió, vocació

El novembre de 1988, Daniel Anglès va anar al teatre amb els pares. El van portar a veure Mar i cel, en la primera producció que Dagoll Dagom va fer del gran clàssic del seu repertori. Recordo que la funció es va acabar i jo em vaig quedar assegut a la platea, explica l’actor. Va marxar tothom, els acomodadors estaven recollint els programes de terra i mon pare em deia: “Vinga, aixeca’t”. I jo replicava: “Un moment, un moment, només un moment més”. I aleshores, li vaig dir: “Jo, de gran, vull fer això”. “Fer què?”, em va preguntar, i jo vaig respondre: “No ho sé, però vull sentir-me tota la vida com em sento ara”. Daniel Anglès es refereix a la il·lusió, a l’entusiasme que posa en tots els seus treballs. De tant en tant, marxo a Nova York, i sempre que ho faig, busco això, seure en un teatre i reviure aquella emoció. Si com a públic revisc allò, penso: tot va bé. Si el nen encara hi és, penso: tot va bé. És una càrrega d’energia que em dóna forces per continuar endavant.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta