Entrevistem el nou director del Teatre Lliure per parlar de funció pública, precarietat, sostenibilitat, igualtat…

Va prendre les regnes del Lliure en un moment complicat per a la casa, i a les portes de l’inici de la seva primera temporada, Juan Carlos Martel (Barcelona, 1976) ens rep al seu despatx i ens explica com l’ha transformat en una sala de treball per debatre en grup, una mostra de l’esperit dialogant d’un director que aposta per un teatre amb tres potes: la social, la cultural i l’educativa. Martel proposa un model per al segle xxı amb vocació pública i esperit contemporani, que surt –ens diu– d’escoltar les necessitats de la ciutat i d’agafar el metro cada dia. Ens ho explica

Com ha estat el teu aterratge en el Teatre Lliure?
No me n’he adonat. Vaig començar a treballar l’1 de febrer, directament després de signar el contracte. Han passat moltíssimes coses, perquè la direcció del Teatre Lliure no és només una direcció artística, és també la direcció d’una fundació. Existeix una voluntat de transició, de canvi. S’està fent feina i gairebé ja estan a punt els nous estatuts. Els hem fet en contacte directe amb la gent d’aquesta casa, que està acostumada a treballar d’una manera, i nosaltres hem engegat unes dinàmiques diferents. Ens hem d’entendre. És un canvi per a tothom, no tan sols per a mi sinó per a tota la casa, i esperem que també per a la ciutat de Barcelona.

Proposes un canvi arriscat per a un Lliure que et trobes en un moment de crisi.
No puc comparar, perquè és la primera vegada que em faig càrrec d’una institució pública. M’he trobat el Lliure com me l’he trobat. No es preveia la dimissió de l’anterior director [Lluís Pasqual], la qual cosa implica que ja s’havien fet molts esforços per tirar endavant una programació. Jo arribo amb un pressupost determinat i algunes condicions donades. Però bé, ens hi hem posat i crec que ens en sortirem.

Com ha rebut el Lliure el canvi que proposes?
Depèn de la persona. Jo no puc parlar per cadascun dels 67 treballadors i treballadores. Jo crec que és una casa molt interessant que té un esperit fundacional que encara perdura. Des del 1976 s’han passat diferents etapes, i ara en comencem una altra. La intel· ligència de les persones es mesura per la seva capacitat d’habituar-se als canvis, i crec que aquesta casa és molt intel·ligent.

El nou Lliure aixeca el teló amb un díptic representatiu del canvi. Per una banda ‘Falaise’, l’espectacle de gran format i producció transfronterera de la companyia francocatatana Baró d’Evel i, de l’altra, ‘Casting Giulietta’, espectacle social d’arrel comunitària dirigit pel mateix Martel.

‘Falaise’ de Baro d’Evel © François Passerini

Donem per superades les diferents crisis de la temporada passada?
Jo crec que no es pot donar per superada una crisi en el moment en què simplement es nomena un nou programa i un nou director. Jo crec que hem d’aplicar aquest programa, i si ho aconseguim, podrem dir que hem passat la crisi. El que hem aconseguit ja és posar-nos tots en una casella de sortida: la professió, la casa, la fundació i fins i tot el públic, i això és molt positiu.

L’anterior director va dimitir per no comptar amb la confiança de l’equip. Tu ja la tens?
Això es guanya, i jo acabo d’arribar. En tot cas, és molt important la confiança de l’equip, però qui t’acaba de mostrar que el teu programa funciona o no és la platea, si la gent ve o no. El més important d’un teatre és fer teatre i que la gent vingui. I això només es pot aconseguir amb un teatre i uns equips forts, i estic intentant fer que l’equip d’aquesta casa sigui fort.

Després de la felicitació pel nomenament, ha tingut més contacte amb l’anterior director?
Ell està gestionant un altre teatre. Encara no hi he mantingut contacte. Però Lluís Pasqual és un creador excepcional. En el moment en què ens necessitem ens trucarem.

Juan Carlos Martel (a la tercera fila, a la dreta del passadís) amb altres treballadors del Teatre Lliure © Ros Ribas

Com arribes a aquesta idea de Lliure? Quins contextos t’inspiren?
No crec que s’hagin de traslladar contextos culturals. Barcelona no és Berlín, Brussel·les, Londres o Madrid. Barcelona és Barcelona. Jo tinc unes inquietuds, i segurament tinc unes afinitats més contemporànies que em fan arribar a una programació. Això no ho faig sol, sinó que estic envoltat de tot un equip. Això, sumat al fet d’agafar el metro cada dia a Barcelona, el fet d’escoltar les persones que viuen en aquesta ciutat, fa que al final pensi que l’educació, la societat i la cultura han d’anar de la mà, perquè no serveixen de res elles soles. Tot plegat em fa confeccionar un tipus de programació, un tipus de visió per a la Barcelona d’avui. I veurem si això és veritat, potser al final el públic no ve i el model falla, i el que hem de fer són clàssics la resta del mandat. No ho sé.

Aquest model té més vocació de servei públic del que hem vist fins ara?
Evidentment. Estatutàriament això s’anomena Fundació Teatre Lliure Teatre Públic de Barcelona. Aquest és el títol que té aquest teatre, i hem d’actuar com a tal. Vull dir que tot i tenir en compte valors econòmics –són molts diners que ens confien els contribuents–, el que hem de buscar són indicadors de valors culturals. En els últims anys, no només a Barcelona sinó a altres ciutats, s’ha aplicat l’anàlisi sobre indicadors de valors econòmics. Aquí hem fallat una mica, perquè llavors parlem d’ingressos i índex d’ocupació quan en el fons potser ens hauríem de dedicar a altres coses com intentar augmentar les platees mitjançant polítiques d’accessibilitat, diversitat de públics, incidència en sistemes educatius… Diferents eines que ens apropen més a la societat.

PARLEM D’INGRESSOS I ÍNDEX D’OCUPACIÓ QUAN EN EL FONS POTSER ENS HAURÍEM DE DEDICAR A ALTRES COSES”

S’assembla massa el teatre públic i el teatre privat a Barcelona?
L’ecosistema teatral a Barcelona és petit. Al final el polític pot dir el que vulgui, però tot queda reflectit en els pressupostos de cultura, que són els que són. El que ha mancat és una política cultural clara, definir quines podrien ser les diferències i els punts en comú entre el sistema públic i el sistema falsament privat. Perquè el sistema privat és sostingut moltes vegades per ajuts públics.

Períodes d’exhibició més curts, espectacles de petit format, recuperació d’obres ja estrenades… El teu canvi també passa per la redistribució dels recursos?
És clar, economia sostenible. Si ets capaç de dotar de més vida a muntatges que són artísticament elevats, que han captivat molt de públic, entre ells el jove, i que a més a més estan proposant nous llenguatges, és impossible no donar-los-hi cabuda. El teatre públic també té una obligació com a desllorigador d’un sistema teatral català que està falsament professionalitzat a causa de la precarietat. Una de les obligacions que té un teatre públic, i més el 2019, és distribuir d’una manera sostenible els seus recursos.

Cada semestre, una companyia programarà l’Espai Lliure. Els primers a fer-ho seran La Ruta 40, que reposaran el seu espectacle ‘Cúbit’, de Josep Maria Miró i muntaran el nou ‘Reiseführer’, de Ferran Dordal, a més d’altres artistes que han volgut convidar com Alícia Gorina, Atresbandes, Laida Azkona i Txalo Toloza.

‘Cubit’ de La Ruta 40 © Justin P. Brown

Vol dir això que ja no veurem muntatges cars a la Fabià Puigserver?
Fer teatre no és barat. Moure una sala com la Fabià Puigserver amb 800 localitats és car. Però es tracta de tenir creadors amb consciència sostenible. No es tracta de fer retallades. Si la sala gran necessita dotar econòmicament un muntatge es farà. Em moro de ganes de veure una producció amb quinze actors i actrius.

La programació del segon semestre que encara no coneixem tindrà més vincles amb el Lliure històric?
Els ponts amb el Lliure històric no deixaran d’existir mai. No estic d’acord amb això que es diu que hem fet un gir de 180 graus. Som el mateix piano, però ara toquem més tecles que abans. Tornarem a tenir un muntatge a la Fabià Puigserver que la gent vulgui i creadors com el Julio Manrique o la Carlota Subirós vindran a dirigir en el segon semestre.

A la presentació de la temporada vas afirmar que “existeix el risc de fuga d’espectadors.” Què volies dir?
Jo no vull que la gent habitual del Lliure marxi, ni de bon tros. Però vull un vot de confiança, sobretot en un teatre on la gent ha vingut moltes vegades sense saber el que es faria. A l’inici del Lliure la gent no sabia qui eren aquells “bojos franctiradors” de vint-i-cinc anys que definia el Fabià Puigserver. Hem de retrobar amb el públic aquesta mateixa energia, que confiï que els donarem una qualitat humana i cultural molt gran. Els espectadors són intel·ligents i això ho veuran.

Aspires, per tant, a mantenir la xifra de 100.000 espectadors i un milió de recaptació?
Hi ha una dificultat. Aquest teatre, per funcionar, bé necessitaria 10 milions d’euros. Actualment obtenim una mitjana de 6 milions d’euros de les administracions, una xifra que no ha variat des de 2008. La venda d’entrades suma entre milió i milió doscents. Llavors et plantes en 7 i mig. Per tant, la recaptació s’ha de mantenir.

I els dos milions i mig que falten?
Hem de captar recursos per un altre lloc. Buscar línies com els ajuts europeus o patrocinis per alguna línia de programació concreta. O emprendre més coproduccions internacionals, sumar esforços entre teatres de diferents països. Encara no hem estat capaços de compartir les nostres necessitats amb els nostres veïns perquè hem estat ocupats en altres coses, segurament a defensar massa allò nostre.

El Lliure recupera la mirada internacional amb companyies que treballen al marge de l’establishment dels grans noms. Hi desfilaran, entre d’altres, els holandesos Theater Arthemis, l’artista visual belga Miet Warlop, la companyia xilena La Re-Sentida o Susanne Kennedy i Helena Eckert amb ‘Drei Schwestern’.

‘Drei Schwestern’ de Susanne Kennedy i Helena Eckert © Judith Buss

La societat catalana està preparada per patrocinar un teatre?
Per captar recursos segurament has de ser un teatre necessari per a la societat. Si podem crear aquesta necessitat segurament hi haurà gent que vulgui invertir en cultura per tal de retornar alguna cosa a la societat. Això és contradictori si no existeix la tan desitjada Llei de mecenatge. Diners, n’hi ha. Hi ha gent que té molts diners, i els hem de convèncer perquè ens ajudin una mica, no?

Com funcionen en la pràctica els comitès de programació que has implantat?
Avaluem si determinades propostes artístiques poden crear projectes transversals, no necessàriament escènics, on el vector de l’educació i el vector de la societat es puguin encreuar. No són jutges que diuen aquest projecte sí aquest no, són persones que amb una visió externa ajuden a dotar de relat la direcció artística.

Alguns dels comitès tenen l’objectiu de treballar idees com la paritat o la representació de minories, temes que han incidit en la recent crisi del Lliure.
Sí, però no només, perquè hi ha molts altres factors. Tinc la sort d’envoltar-me d’un equip amb una consciència de diversitat molt clara. Hi ha molta feina a fer encara, la voluntat de la igualtat es fa cada dia. T’has de poder qüestionar les teves decisions i el teu comportament. Jo encara estic aprenent que determinats pensaments meus poden arribar a ser erràtics. T’has de permetre l’error.

La Calòrica trepitjaran per primer cop un teatre públic per celebrar els deu anys d’existència de la companyia, i ho faran amb la reposició del seu primer espectacle, ‘Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I’, una farsa esbojarrada entre la història i el deliri.

La Calòrica © Pol Solsona

Els teus últims muntatges –Sis personatges i Casting Giulietta– tenen un fort component social i comunitari. És aquesta la teva línia actual com a creador?
No em plantejo un camí. Però és clar que treballar amb col·lectius socials invisibilitzats et dona una veritat per sobre de l’escenari que és d’una contundència tal que a mi personalment em fa créixer moltíssim, i m’agradaria compartir-ho amb el públic perquè penso que tothom pot créixer. Em pregunto cada dia cap a on anem i quina necessitat tenim de fer el que fem, sempre mirant d’allunyar-me de la part més egoista. Una cosa que no suporto és l’ego de les persones, és una cosa que gestiono molt malament.

Vas dir a l’inici que el teu objectiu no era treballar la teva carrera artística al Lliure. Ho mantens?
Soc director d’aquesta fundació pública i em queda molta feina administrativa a fer. Però jo soc director de teatre i el meu espai és la sala d’assaig. Aquest teatre es dirigeix des dels escenaris, hi has de fer teatre per marcar el ritme. Però l’objectiu no és que tot giri artísticament entorn de la meva figura. Jo seré un més en la programació d’aquesta casa.

EL LLIURE S’HA DE CONVERTIR JA EN UNA INSTITUCIÓ INQÜESTIONABLE A NIVELL NACIONAL I INTERNACIONAL”

En la gestió del dia a dia t’han ajudat molt els teus estudis d’economia?
Sí, m’ajuden a llegir econòmicament la casa. I també a llegir el que és el PIB, si augmenta o disminueix l’IPC i, sobretot, com repercuteix això en els sous de tothom.

Com t’imagines el Lliure d’aquí a vuit anys?
D’aquí a vuit anys el Lliure en tindrà cinquanta, i s’ha de convertir ja en una institució inqüestionable a nivell nacional i internacional. I ha d’estar, com m’imagino, dins de l’imaginari col·lectiu de les persones.

No ho està ja?
No, només d’uns quants. Nosaltres ens pensem que sí, però ves al metro i pregunta pel Teatre Lliure: molta gent no sap el que és. Jo treballo també per a ells, són els que em paguen el sou.

I et veus tu d’aquí a vuit anys dirigint encara el Lliure?
Tinc un contracte de quatre anys amb possibilitat de prorrogar-ne quatre més. I no penso en el futur, perquè em costa encara imaginar-me l’avui.

La programació del primer semestre posarà el focus en la creació més híbrida i inquieta, amb noms com els de Roger Bernat, Marc Villanueva Mir, Col·lectiu VVAA, Carla Rovira (artista resident), Mos Maiorum o el primer espectacle infantil de la companyia El Conde de Torrefiel.

Mos Maiorum © Roger Rossell

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta