© Fotos Xavier Bertral

Repassem l’estat del sector teatral amb un dels seus actors i directors més populars.

Josep Maria Pou va pujar per primer cop a un escenari l’any 1968 i des de llavors ens ha regalat personatges inoblidables al teatre, el cinema i la televisió. L’any 2008 es va fer càrrec de la direcció artística del Goya perquè “necessitava tornar al públic el que m’havia donat”, una etapa professional que li ha donat èxits com Els nois d’història, mentre que ara lluita per “salvar els mobles” en una temporada complicada.

Quins canvis has percebut en el panorama teatral aquests darrers cinc anys?
Tot està pitjor ara que el 2008, quan vaig entrar al Goya. Em fa molta vergonya parlar de la crisi i de tota aquesta gent, que n’hi ha molta, que se n’aprofita per abaixar salaris, fonamentalment, i eliminar drets laborals, conscients que la gent està disposada fins i tot a renunciar als propis drets per no perdre una feina. Encara que hagi d’acceptar un sou cinc vegades més baix que el de fa dos anys. Jo ho entenc, perquè això és humà. Però és també contraproduent, perquè estem instal·lant uns precedents molt perillosos.

Com vius aquests canvis des de la direcció artística d’un teatre?
La situació actual és que el teatre continua ple, però els diners de taquilla per sufragar altres produccions s’han reduït considerablement. S’ha perdut un 15% d’espectadors i, aquesta última temporada, un 30% de recaptació, i actualment estem intentant buscar el rendiment màxim a través d’ofertes, descomptes, de mirar de tenir més públic que compensi la caiguda d’ingressos. De fet, aquesta temporada no hi ha ni una sola producció nova al Goya, ni una, tot són espectacles que continuen, i no pasreposicions, és una terminologia que m’agrada aclarir i que, sobretot a la premsa, se sol confondre. Són obres com El nom o el musical T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré, que continuen la seva vida, que continuen en cartell.

O Barcelona, un èxit del TNC de la temporada passada que s’ha vist aquesta al Goya.
Un èxit del TNC que, a més, em sembla un exemple fantàstic del que hauria de ser la col·laboració entre el teatre públic i el teatre privat. Però jo ja no puc fer Els nois d’història ni La cabra, coses que es feien a la primera, segona i, fins i tot, a la tercera temporada del Goya. Perquè no oblidem que, a més, han baixat o desaparegut les subvencions gairebé íntegrament.

És important que es restableixi la política de subvencions per tal de donar oxigen al món del teatre?
Crec que la situació passa molt per reinventar-se. Penso que la cultura sempre ha de rebre el suport del poder públic perquè és un bé imprescindible: tothom té dret a la cultura i l’Estat té l’obligació de garantir aquest dret. Dit això, crec que hem d’intentar viure sense aquests diners quan no hi són. I hem de saber fer-ho.

Com?
Buscant noves formes de gestionar-nos, d’autoorganitzar-nos. Jo vaig començar cap a l’any 70, quan encara no hi havia subvencions, i fins a l’any 82, amb l’arribada del PSOE al poder i la voluntat de garantir a tothom l’accés a la cultura, no va començar la política de les subvencions. Abans hi havia empresaris, hi havia actors que es contractaven i s’anava a percentatge de recaptació, tothom vivia dels diners que arribaven a taquilla. Millor o pitjor. Uns vivien molt millor, igual que ara, i uns altres molt pitjor, també igual que ara.

Com van transformar el sector les subvencions?
Les subvencions van crear una estructura que permetia els professionals arriscar-se amb uns productes amb els quals abans, potser, no es podien arriscar, però al mateix temps han creat una estructura molt perillosa. Han pervertit el sistema. No dic que no hi hagi d’haver ajudes públiques, dic que el sistema d’ajudes públiques durant uns anys ha fet que molta gent visqués únicament de les subvencions, i molt bé, a més. D’això n’hem de ser conscients i algú ho ha de dir, perquè tot això ho ha fet tothom i hi ha viscut tothom, amb molta alegria, amb molts diners que arribaven de tot arreu. És a dir, quan les subvencions baixen o són mínimes ens hem de reinventar per tal de trobar els sistemes de contractació amb els teatres. Sé que per part d’ADETCA tot això ja s’està fent: ara moltes gires, per exemple, ja es fan a percentatge de taquilla.

I què passa amb les propostes més arriscades i experimentals? Se les endurà la crisi?
És un dels riscos d’estar immers en una crisi com aquesta, sí. I és una pena. Però crec que tot passa també per establir una nova relació amb el públic.

Com es pot crear aquest nou vincle?
Hi ha una cosa claríssima, de què no fa gaire parlàvem amb el Lluís Homar al TNC: hem de donar les gràcies a la tercera edat i als grups de dones, el gruix del nostre públic. Seduir la gent jove és difícil. És cert que els joves s’han criat allunyats del fet teatral, més vinculats a la cultura audiovisual, però el fet que en molts casos no tinguin cap curiositat per saber què passa quan entres en una sala de teatre els fa difícils de seduir.

Creus que és un moment, doncs, de canvis estructurals? O serà un malson i tot tornarà a ser com abans?
Jo sóc molt pessimista, i no tan sols parlo de la situació del món del teatre, sinó també de la d’aquest país, i quan parlo d’aquest país parlo d’Espanya. Crec que mai res no tornarà a ser com abans. La barbaritat de retallades, de pèrdua de drets, sobretot socials, que hi ha hagut en els quatre últims anys no és circumstancial. Continuarà durant molt de temps fins que aconseguim que en aquest país governi una esquerra que tingui com a prioritat els drets socials per sobre dels financers. I que, en la mesura que pugui, restableixi un teixit que s’ha estat destruint, tant que tornar-lo a reconstruir fins al nivell d’abans és molt difícil.

Existeix aquesta esquerra a Catalunya?
És claríssim que una certa esquerra està preocupada per altres coses. I que moltes d’aquestes coses els distreuen de les polítiques socials i econòmiques i dels drets del treballador i de les retallades sanitàries i d’educació en aquest país, i ara sí que parlo de Catalunya. Però crec que hi ha una part de l’esquerra més preocupada per aquests temes que la resta.

En aquest sentit, què et sembla que l’AADPC estigui treballant per confederar-se amb la resta de sindicats de l’Estat espanyol per tal de defensar aquests drets que, com deies, s’estan destruint?
Evidentment, crec que si totes les associacions treballen federades, insisteixo, federades, estem avançant moltíssim: un sol òrgan de poder té molta més notorietat que la cosa fragmentada, petita. Crec que la federació és el millor sistema, perquè cada comunitat té unes característiques específiques de contractació, de producció, que s’han de tenir en compte de manera particular. Però, evidentment, tot el que sigui facilitar el màxim d’operativitat, molt millor. I de cara a institucions superiors, empresaris, productors, ministeris… una associació de caràcter nacional té sempre molt més pes que les petites. 

Catalunya teatral: la nova Argentina?
Les crisis sempre són plenes de contradiccions, i, en el cas del teatre català, n’hi ha una que, segons Josep Maria Pou, hem de celebrar ara, però que probablement celebrarem amb més èmfasi d’aquí a pocs anys: l’emergència de noves sales petites, alternatives, amb idees noves, un públic nou i noves formes de fer teatre. Crec que estem seguint el model del que va passar a l’Argentina quan va començar la crisi fa 25 o 3
0 anys. Tots aquests grans productes que ara admirem tant del teatre argentí van néixer durant la crisi en garatges, oficines, cases particulars…, explica. La gent obria les portes i es reunien 25 persones que pagaven el que podien. El que vivim ara aquí és semblant a aquella Argentina que va crear no tan sols una nova manera de fer teatre, sinó de consumir teatre, només has de parlar amb Tolcachir o Veronese. Hi van aparèixer nous creadors, actors i directors, i va ser fantàstic. Això està passant ara, però encara és petit. Pou conclou: Ara totes aquestes sales petites que ofereixen programacions interessants han d’aconseguir el que encara no han aconseguit: arribar a més públic.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta