Katie Mitchell: El compromís fet art

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +

Manuel Pérez i Muñoz parla amb una de les grans directores del teatre europeu

El seu nom surt a les primeres posicions de qualsevol rànquing dels millors directors en actiu, poca broma. Ho ha aconseguit a força de revisar de manera crítica algunes de les conviccions més arrelades del teatre i també el sentit de molts dels seus textos clàssics. I per si això no fos prou, la seva carrera s’ha distingit per una minuciositat ja llegendària i un compromís aferrissat amb desafiaments crucials del nostre temps, com ara la igualtat de gènere. Hem aconseguit que ens agafi el telèfon.

Que cap dels espectacles de la prolífica i reconeguda trajectòria de Katie Mitchell (Anglaterra, 1964) hagi passat mai pel nostre país és significatiu del tan lamentat aïllament dels nostres escenaris. I no és que en munti pocs precisament, acostuma a dirigir unes sis propostes per any entre teatre i òpera. Per això el seu debut en el passat Festival Grec va ser tot un esdeveniment. A la sortida d’Ombra (parla Eurídice)–una de les seves produccions habituals per a la Schaubühne berlinesa– hi havia una pregunta recurrent: “Això que acabem de veure és teatre?”. L’acció dels actors filmada per tècnics acabava projectada en una pantalla gegant. Amb una coreografia mil·limetrada, els moviments d’escena eren secundaris, un plató en transformació al servei d’una mena de cinema en directe que portava fins al límit la concepció de la representació teatral. Li preguntem: de què va tot això? “Crec que va d’explorar els límits, els del cinema i els del teatre, i especialment quan els posem junts. He fet uns quants espectacles en què utilitzo aquesta tècnica i em serveixen per demostrar que les convencions d’aquests llenguatges són en essència una mentida. Segurament el film no té prou qualitat per mostrar-lo sol, per això hi afegim un component extra, i aconseguim el que per a mi és cinema-teatre”, argumenta.

The Seagull (La Gavina)

El sentit dels clàssics

L’audiovisual és només un dels seus recursos –en té molts d’altres– però exemplifica l’obsessió de Mitchell per transitar nous camins, noves lectures, una gosadia que no tothom li accepta. Tot i que treballa sovint amb dramaturgs contemporanis –en especial Martin Crimp–, la fama de l’autora va créixer de manera significativa amb l’adaptació de clàssics, treballs pels quals l’autora va entrar en conflicte amb una part de la crítica britànica, que la van acusar de “destrossar” els textos. Ha rellegit Hamlet des de l’òptica d’Ofèlia i ha muntat La senyoreta Júlia, de Strindberg, des dels ulls de la criada Kristin. L’any 2006, després d’una adaptació de La gavina, de Txékhov, al National Theater londinenc, la van titllar de “vàndala”, una etiqueta que l’ha perseguida des d’aleshores. Exageren, com de costum, els crítics britànics? Què fa vostè amb els clàssics? “És important que els textos antics preguntin coses a la societat dels nostres dies”, remarca, “que imaginem maneres diferents de jugar amb ells, que els interroguem per trobar-hi un sentit més valuós. Crec que és important, per exemple, desfer-nos de la manera de pensar europea que contenen, o girar-los cap per avall o recrear-los des del punt de vista femení”.

És important que els textos antics preguntin coses a la societat dels nostres dies

L’Ombra del Grec era precisament això, una reivindicació de la mirada de la dona. Basant-se en un text de la Nobel austríaca Elfriede Jelinek, el muntatge agafava el punt de vista d’Eurídice, que es negava a ser rescatada per Orfeu del reialme dels morts, on havia trobat una habitació pròpia. El mite romàntic capgirat, en quin sentit? “La història, els mites, han estat creats pels homes, i amb ells ens fan veure una societat concreta. Es prenen llicències sobre com han de ser les dones i els homes: elles oprimides, ells victoriosos i poderosos”, ressalta.

Una dona al cim

El compromís per la igualtat és una constant en tota la carrera de Mitchell, i no només a l’hora de llegir els mites, també quan repassem el conjunt de veus que recorren el seu repertori. Sobre Jelinek reconeix que és “una autora que ha tingut una enorme influència en mi”, però n’hi ha d’altres: Virginia Woolf, Marguerite Duras, Sarah Kane, Friederike Mayröcker, Lucy Kirkwood, Alice Birch… Si planter n’hi ha, per què llavors els homes continuen copant la fama? Per què hi ha tan poques dones com Mitchell al capdamunt de l’elit de creadors? “És un tema molt complex”, reflexiona, “ho pots veure des de molts punts de vista. En els processos de selecció, per exemple, sempre hi ha homes blancs de mitjana edat que escullen entre els seus iguals”. Societat patriarcal, vicis de gènere inconscients, segons la directora, quan una dona vol esdevenir “artista sènior” ha de travessar moltes capes de complexitat, “i quan ja s’aconsegueix el treball llavors s’ha de lluitar encara amb el sexisme quotidià”.

Sense sistemes de detecció de les desigualtats en les organitzacions, una dona no se sent segura al mateix nivell que un home, afirma. “Al final veus que hem de recórrer un camí diferent del d’un home, i a més ells donen idees negatives respecte del que han de ser les dones”. Segons la directora, la solució implica pedagogia, informar sobre com “el sexisme en la gestió va en contra de la qualitat”, esperar que “les persones que hi ha a les organitzacions canviïn. Se n’han d’anar i no han de tornar”. I ja posats en matèria, què pensa de l’actual onada de feminisme? “Les que som de la segona onada de feminisme estem molt emocionades per poder aprendre d’aquesta quarta onada que vivim. Són molt valentes per aixecar-se i parlar del sexisme a la feina. Hi ha molt per aprendre en la interpersonalitat, en totes les versions dels gèneres, coses que no es van poder obrir en l’anterior onada. Tenim molts temes per encetar i aprendre les unes de les altres”.

Mai no m’he sentit gaire a gust en la meva pròpia cultura

Ombra (Parla Eurídice)

Reina a l’exili

França, Àustria, Holanda i, sobretot, Alemanya són els països on Mitchell dirigeix la major part dels seus muntatges. I no és que no sigui profeta a la seva terra –a Londres hi treballa sovint–, però la seva relació tensa amb la crítica britànica, un teatre més visual influenciat per l’est d’Europa i un suport incondicional dels grans centres de producció i festivals continentals li han fet guanyar la corona de “reina del teatre en l’exili”, segons The Guardian. “Mai no m’he sentit gaire a gust en la meva pròpia cultura”, confessa, “Les meves grans influències mai no han vingut del meu propi país”.

En els seus anys de joventut va estudiar a Rússia, Geòrgia, Polònia. Anatoli Vassilev, Lev Dodin, Pina Bausch, cineastes com Tarkovski, són els referents d’una creadora que només ha muntat un Shakespeare perquè li sembla “avorrit, el seu llenguatge és massa complicat”. El teatre arriscat al Regne Unit no és possible? “Una cultura sana necessita un gran espectre de treballs disponibles, des dels més conservadors fins als que més ens qüestionen. L’espectre al Regne Unit és molt més estret que en altres països de l’Europa continental. No hi ha espai per a les formes experimentals ni per als treballs radicals. Em sento una mica esquizofrènica: a Alemanya m’encoratgen a experimentar, a anar més lluny cada cop. En canvi, quan estic al Regne Unit em diuen que no porti les coses tan lluny, per això treballo més temps a l’estranger”.

La pregunta es fa necessària: com viu el Brexit? “La situació és aterridora. Socialment, per descomptat: nou racisme, acomiadaments, augments de preus… Culturalment, el Regne Unit sempre ha estat tancat en ell mateix, de manera que empitjorarà la tendència a l’aïllament i la introspecció, justament ara que vivim un moment en què hauríem de buscar tota la col·laboració possible”. Europa és possible, i creadores com Katie Mitchell són la seva essència. Esperem que la seva visita a les nostres terres sigui la primera d’una llarga llista.

“No tinc una definició exacta de teatre. Estic interessada en les diferents maneres de representar el comportament humà i el subconscient. Crec que és un art que no té límits, i les seves úniques fronteres són els nostres procediments per representarcomportaments conscients i experiències de percepció. No crec que hagi d’alliçonar ningú, però sí que crec que moltes vegades som massa guardians de determinades maneres de fer les coses. Cal més valentia”.
Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura és fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta