Mercè Managuerra: “M’agradaria fer por als qui s’han d’espantar”

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +
Ella mateixa es defineix com una outsider.

Fa un any i mig que va abandonar la direcció artística del Teatre Akadèmia, després de tota una dècada al capdavant del projecte. Ara està a punt d’obrir la seva pròpia sala, al carrer Salvà de Barcelona, al barri del Poble-sec. Es dirà Dau al Sec i tindrà capacitat per a uns noranta espectadors. Hi vol fer “teatre buit, pobre, social, avantguardista i del nosaltres”. N’encapçalarà la primera producció, a finals d’octubre. Farà de Shylock en una adaptació d’El mercader de Venècia, de Shakespeare, reduïda a quatre personatges i dirigida per Konrad Schiedrich.

Per què vas abandonar la direcció artística del Teatre Akadèmia? Fa més d’un any que en vas sortir i mai no se n’han explicat els motius.

Mai no me’ls havien preguntat, tampoc. El cert és que vaig marxar de l’Akadèmia quan vaig veure amenaçada la meva llibertat. A més de ser la propietària de la sala, Elsa Peretti és una enamorada del teatre, i cada cop tenia més idees sobre com s’havia de gestionar. Quan em va encarregar el projecte, el 2007, jo vaig deixar clar que necessitaria una llibertat total per confeccionar la programació i implementar una filosofia artística concreta.
Durant els últims dos anys, però, ella cada cop s’hi involucrava més. Finalment, vaig veure clar que era millor marxar i deixar via lliure perquè ella pogués fer el que cregués convenient. Al cap i a la fi, és qui hi posa els diners.

Quin era el principal punt de fricció?

La meva motivació principal era obrir una finestra a actors i actrius que no fossin coneguts, això per a mi era sagrat. Durant els anys que vaig fer classes a l’Institut del Teatre vaig comprovar que hi havia intèrprets  boníssims que no eren gens coneguts, i estava convençuda que calia fer un esforç per donar-los visibilitat. Des que vaig marxar de l’Akadèmia hi han passat noms com Mario Gas, Marisa Paredes, Isabella Rossellini… Era una cosa latent. A mi la fórmula de l’èxit no m’interessa en absolut. És la carta fàcil: crear un star system a través de la televisió i apostar-hi fins a la sacietat. Jo no estic al teatre per això. El meu camí és molt més àrid, de picar pedra, d’aixecar les coses des del convenciment.

Imagino que aquest serà l’esperit de Dau al Sec.

La voluntat és oferir un calidoscopi de propostes artístiques que tinguin rigor i intenció social. M’agradaria acollir projectes compromesos i arriscats, obrir les portes a les companyies joves i ajudar-les a fer possible el seu art, donar-los una part més gran del taquillatge. Vull atraure la gent que fa temps que lluita i no se’n surt. Aquesta no serà una sala per a guanyar molts diners, però sí per a provar-hi coses. Jo defenso l’artesania teatral, vull que aquest sigui un lloc on prevalgui l’ofici i no es treballi de pressa i corrents. Sona molt outsider, oi?

Força! Com vas trobar aquesta sala?

Va ser pura casualitat. Jo hi havia vingut molts cops a assajar, i m’encantava l’espai. Un dia, en un dinar d’ADETCA, Antoni Escudero de Vol-Ras em va oferir uns focus per a l’Akadèmia. Primer vaig pensar que se’ls canviaven, però de seguida em va explicar que no, que es venien la sala. Jo hi crec molt, en aquestes casualitats. Les coses passen. Tampoc no vaig buscar mai Elsa Peretti per fer un teatre, i mira.

Mercè Managuerra i Jordi Robles a La gavina dirigida per Boris Rotenstein

Hi ha espai per a un nou teatre, a Barcelona? No està una mica sobredimensionat?

Sobredimensionat ho està el TNC, que s’hi ha d’actuar amb micròfon. Cada any surt moltíssima gent de l’Institut del Teatre, i això és un potencial que no pots erradicar, s’ha de donar espai a la creativitat. Cada cop hi ha més sales alternatives, on tot es fa amb una sabata i una espardenya però amb molt de talent. Això té a veure amb el moment que estem vivint. Si neixen aquestes sales, si la gent hi va, és perquè hi ha necessitat d’art. Sense l’art no es pot resistir tanta barbaritat.

A l’Akadèmia vas actuar en muntatges com Falstaff, La gavina, El zoo de vidre o Ritter, Dene, Voss. Ara faràs de Shylock a El mercader de Venècia. Com ho té una actriu per sobreviure quan ja ha passat l’edat de jubilació?
Jo només vaig viure d’això els deu o dotze anys de la meva carrera, quan actuava al Romea i feia televisió. No es pot viure d’aquesta professió. I menys si ets una dona. A partir dels 35 ja no et criden, caus en l’oblit. L’edat és una cosa molt mal portada en aquest món. A la pantalla, per exemple, les arrugues no existeixen.

Si ets dona, a partir dels 35 desapareixes, doncs.
En queden algunes, perquè sempre fa falta algú que faci de mare, o de vella. Però sí, per a les dones és especialment difícil. Vivim en una societat patriarcal, i toca revertir aquesta dinàmica. Jo mai no he estat una feminista com Maria Aurèlia Capmany, posem per cas. Però tinc una ànima molt sensible a les desigualtats i aquesta és molt greu. Mai no hi ha hagut cap dona al capdavant del Lliure o del Nacional.

No es pot confiar en el talent, s’espatlla molt ràpid

Jo mateixa he anat a proposar coses al TNC i mai no m’han fet ni cas. Ha arribat el moment de canviar les coses i parlar amb fets. Per això m’agradaria que aquesta nova sala fos una mica radical. El teatre sempre ha estat una eina transformadora molt potent. El teatre fa por, i a mi m’agradaria contribuir a fer por als qui s’han d’espantar.

La formació ha estat una part essencial de la teva carrera. Vas marxar dos anys als Estats Units amb una beca Fulbright, vas fer d’observadora al mític Actors Studio de Nova York, has tingut mestres de la talla d’Uta Hagen, Anatoli Vasiliev, Krystian Lupa…
Sí, i encara vaig a classe. Sempre m’ha preocupat no defensar bé el que faig, i per això m’he hagut de mullar i treballar molt. En aquesta professió és molt fàcil instal·lar-se.

Creus que els actors s’acomoden amb facilitat? Trobes a faltar aquesta inquietud per reciclar-se, en la professió?

Posar el comptador a zero és molt higiènic: tornar-te a pensar que no en saps gens, obligar-te a fer-te preguntes. Hi ha actors que es reciclen amb la pràctica, enfrontant-se a reptes nous, a projectes molt complicats. No es pot confiar en el talent, hi ha gent que en té molt, però s’espatlla molt ràpid. Jo només crec en el treball. Però al mateix temps, el treball fa que et carreguis de vicis. Cada director que et posa entre les cordes és una benedicció per desfer-te dels vicis que has agafat.

A l’Actors Studio hi vas veure en acció Al Pacino, Paul Newman, Elia Kazan… Quin record en tens?
El d’un lloc molt sinistre, amb molts odis entre tothom. L’Actors Studio no és ben bé una escola, és com un training per als professionals, per provar escenes, mostrar materials i que te’n facin una crítica. Jo hi vaig veure treballs molt interessants. Ara, les sessions eren duríssimes, es deien el nom del porc. Potser si fóssim capaços de fer-ho aquí seria molt sa, però ens tiraríem els plats pel cap.

A les seves memòries, Lluís Homar explica que Uta Hagen, la llegendària mestra d’actors, us va convidar a passar un cap de setmana a casa seva i que li vau cuinar una truita de carbassó!
Sí! Ens tenia molt d’afecte, a en Lluís, a en Jaume Valls i a mi. Tots tres vam fer les proves per estudiar amb ella a l’HB Studio. Érem uns quatre-cents aspirants, i només hi havia quinze places. Ella va entrar a la sala per casualitat just quan fèiem l’audició i va quedar molt impressionada, ens va agafar a tots tres. Era una persona fantàstica, et mirava i ja tenia la radiografia feta. Jo vaig tenir molta sort, perquè em va donar molts papers que ella havia fet de jove, i per tant se’ls coneixia molt bé. Vivia a Long Island, en una caseta de fusta a Montauk, i ens hi va convidar un parell de vegades.

Compartir.

Sobre l’autor

"Si la gent vol veure només les coses que pot entendre, no haurien d'anar al teatre: haurien d'anar al bany". Bertolt Brecht. Escric a Entreacte i parlo a RAC1.

Deixa una resposta