Milo Rau, violenta revelació

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +

Presenta al Teatre Lliure una adaptació de ‘Les 120 jornades de Sodoma’ de Sade i Pasolini amb actors discapacitats

A Europa tothom en parla. Ha sacsejat els fonaments del teatre continental amb la publicació del Manifest de Gant, un recull del seu dogma que prohibeix, per exemple, els textos clàssics muntats de forma literal. Ens confessa que busca provocar amb els seus espectacles, com quan va representar amb nens la història d’un pederasta, o ara que amb actors discapacitats plantejarà el febrer al Teatre Lliure la revisió combinada de Sade i Pasolini de Les 120 jornades de Sodoma. Hem preguntat al director suís Milo Rau alguns dels motius recurrents del seu explosiu teatre.

“Ja no es tracta només de retratar el món. Es tracta de canviar-lo.” Així de contundent començava la llista dels deu manaments que Milo Rau (Berna, 1977) es va imposar a ell i al seu equip el maig passat, moment en què van assumir la direcció del potent teatre belga NTGent. A la ciutat flamenca no ha passat desapercebuda la presència del director, sobretot després que saltés la primera polèmica arran d’un anunci del teatre publicat a la premsa. S’hi sol·licitaven combatents de l’ISIS per a l’elenc de l’espectacle inaugural de la temporada, Lam Gods (‘Anyell de Déu’), versió escenificada amb actors no professionals d’un popular retaule de la ciutat. Rau va rectificar i, en lloc de terroristes, va pujar a escena la mare d’un combatent gihadista per fer de la Mare de Déu. “Per a mi era important aquesta intervenció”, es defensa, “així posem de manifest que qualsevol individu pot veure’s representat en aquest teatre, que no excloem ningú. Com diu el Manifest, no es tracta de creure en el canvi, sinó de demostrar que el món pot canviar amb la pràctica del teatre.” En posa més exemples: quan va muntar i filmar The Congo Tribunal, un simulacre de judici que investigava les relacions entre violència i empreses multinacionals al país centreafricà. “L’exercici va servir per fer dimitir un parell de ministres”, presumeix. “Potser no canviem la vida de milions de persones, és cert, però el canvi, per petit que sigui, hem demostrat que és possible. ”

La realitat de la representació

Com a The Congo Tribunal, Àfrica ha estat en la diana dels espectacles de Rau. Ho va ser a Mitleid (Compassió) –vist al Temporada Alta 2016–, crítica del paternalisme postcolonial; també a Hate Radio –Grec 2013–, reconstrucció de les emissions que van cridar al genocidi ruandès. El treball sobre fets reals i la incorporació recurrent de material biogràfic dels seus actors han provocat que es parli del teatre de Milo Rau com a documental, una idea amb la qual no se sent gens còmode. “Teatre documental significa que la font de l’obra és un document. Per tant un text de Shakespeare també pot ser un document”, rebla el clau. “Jo gairebé mai tinc un document al principi, el vaig creant amb l’equip de cada espectacle.” Encaixem la resposta i mirem de girar la pregunta. Si no és documental, parlem de teatre basat en fets reals? “Crec en la realitat de l’experiència a escena. Als meus espectacles no hi ha gaire informació sobre els fets reals, menys de la que pots trobar a les notícies o Internet. Tracto de treballar l’atmosfera o les relacions de poder que es veuen a escena quan intentes representar un fet real. No importa si això que veus va passar realment o només passa a l’obra. Com diem al Manifest, l’objectiu no és representar el fet real, sinó fer que la representació sigui real.”

Lam Gods ©Michiel Devijver

L’objectiu és fer que la representació sigui real

Sobre el procés de creació de la peça assegura que necessita “discussió”, per això busca “actors que siguin artistes, intel·lectuals, activistes. La seva vida ha de ser interessant perquè en molts casos són responsables dels resultats de l’obra, m’ajuden a aconseguir altres versions a banda de la que jo tinc al cap”. L’objectiu final és aconseguir que la peça sigui col·lectiva, tot fugint d’entendre la creació teatral com un sistema de producció industrial; per això rebutja l’adaptació dels clàssics: “Si un director és un artista ha de crear, un artista no adapta. Si tens una companyia utilitza-la per crear, com va fer Shakespeare. Si parem d’escriure neguem nous clàssics a les generacions futures. El problema de la nostra societat burgesa és que fem karaoke i no creem les nostres pròpies cançons. És important tornar a l’acte de la creació.”

De la provocació a la violència

El New York Times es qüestionava a principis d’octubre si Rau era el director viu més polèmic. The Guardian, més fi en la seva anàlisi, parlava del seu teatre com “artísticament poderós i políticament astut”. Feien de nou referència a l’estrena de Lam Gods, que va causar polèmica no per la figurada Mare de Déu, sinó per representar a escena sexe explícit davant d’un grup de nens, una mena de quadre d’Adam i Eva amb cor d’àngels. “Mai aconsegueixes l’escàndol de la manera que tu vols. Si ataques la lògica del capitalisme de sobte algú s’escandalitza per una pixada a escena. Mai saps el tipus de reaccions que aconseguiràs amb el públic si es planteja una situació tabú.”

Five Easy Pieces –vista al Lliure el 2017– va fer córrer rius de tinta, també amb nens a escena, en aquest cas per representar la història del pederasta i assassí Marc Dutroux. “Treballar amb criatures és com aprendre a dirigir de nou, et dona una nova visió totalment fresca sobre el que significa escoltar, simular una mort, la natura dels traumes… No tenen cap dels vicis dels actors professionals.” Sense els prejudicis dels adults, assegura, es poden tractar d’una manera més neutra temes com ara la violència, que sens dubte és un dels motius –en una forma o altra– que recorre tot el teatre de Milo Rau. “La violència ha sigut molt important en la història del teatre. Recordem els clàssics grecs plens d’assassinats. Viure a l’Europa occidental ens els últims 80 anys suposa haver perdut o amagat la relació directa amb la violència. Crec que la suposada pau i el nostre espai democràtic han exportat la violència per exemple a l’est del Congo, a l’Orient Mitjà. Per això jo practico els codis del realisme, vull desvelar aquesta relació de violència que s’amaga darrere el teló de les nostres societats. I no només la que exportem, també la que envolta els moments quotidians. Al cor de les nostres societats hi ha violència amagada sota la banalitat del mal.”

El Teatre Lliure serà Sodoma

Sense abandonar ni la violència ni la provocació, la pròxima peça del director suís que trepitjarà Catalunya serà un bon exemple d’aquesta unió entre l’acció política i performativa. Producció de la Schauspielhaus de Zuric en cooperació amb el Theater HORA  una companyia formada per persones amb discapacitat intel·lectual–, Die 120 Tage von Sodom és la revisió del film de Pasolini sobre Sade. “He tractat de muntar un assaig sobre la situació dels discapacitats en les nostres societats”, apunta. “Treballem amb una companyia premiada públicament. Al mateix temps, a Suïssa s’avorta en el 96 % dels casos d’embarassos portadors de discapacitats. Per què aquesta contradicció? Vull analitzar la situació de violència cap a una gent que acabarà desapareixent de les nostres societats.” I per què ha triat Pasolini? “Aquest va ser el seu últim film. Hi reflexionava sobre com la societat de consum estava aniquilant el sentit mateix de la vida. És terriblement violent i al mateix temps poètic perquè és una celebració de la vida.” Una bona frase per acabar, perquè encara que parli de Pasolini ens proposa un resum bastant encertat de l’obra de Milo Rau, esperit crític i alhora profund: la violència que purifica, com en els grecs.

Vull desvelar la violència que s’amaga darrere el teló de les nostres societats

“Per a mi el teatre és poder jugar amb la realitat, amb el que és ben present i al mateix temps amb l’absència total, amb la més absoluta de les il·lusions. Per això crec que el teatre és pura dialèctica de la contradicció (…) Penso que la forma tradicional de dirigir teatre ja no serveix, que les direccions dels grans teatres d’Europa estan podrides. S’ha d’implantar un nou model, per arribar a la gent i estar al mig de la societat. Com a director m’interessa enormement la idea de democratització del procés de creació”

 

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

1 comentari

  1. “El problema de la nostra societat burgesa és que fem karaoke i no creem les nostres pròpies cançons”. Discrepo con Rau en muchas cosas, pero está claro que tiene cosas que decir. Magnífica entrevista.

Deixa una resposta