Foto: Guillem Medina

L’actor d”El Drac d’or’ ens parla de la seva preocupació pel sector.

Fa poc va empolainar-se per interpretar un virrei del 1714 al docudrama El cas dels catalans. Aquesta tardor, tornarà a l’Akadèmia amb El Drac d’Or, de Roland Schimmelpfenning, alhora que prepararà un Txékhov per al 2015. Mingo Ràfols reconeix que no té dret a queixar-se perquè de feina no li’n falta. Ara bé, quan parlem de condicions, no pot ocultar la seva preocupació: “Tots hem abaixat preus, i del caixet gairebé te’n pots oblidar. És una nova manera de treballar”.

Veus possible el retorn a les condicions d’abans?

Jo el que veig és una involució absoluta en aquest país, cosa que fa difícil el retorn. Com a professional de la cultura, m’amoïna molt que no hi hagi una recuperació ràpida, penso que trigarà temps… I aquest estancament és dolent tant per als professionals, que s’involucren en projectes que se’n van en orris per culpa del 21% d’IVA, com per al públic, que s’està perdent propostes atractives. Només hi veig un aspecte positiu, a tot plegat.

Quin?

El fet que la gent s’associa, s’uneix per tirar endavant projectes concrets. S’estan creant sinergies molt estimulants… Al cap i a la fi, el treball en equip és fonamental per a la qualitat del producte final. No és un fenomen nou, sempre hi ha hagut col·laboracions, però és cert que ara estan sorgint moltes companyies joves i això és fantàstic.

També quan tu vas començar, als anys setanta, van néixer molts grups joves amb ganes de revolucionar el teatre. Són fenòmens comparables?

Fins a cert punt, sí que ho són. L’esperit crític d’aquella generació també hi és en l’actual. Possiblement, però, ara no hi ha una reivindicació al darrere. Les noves companyies fan versions de clàssics molt interessants, muntatges amb una clara lectura crítica, però és evident que no estem en un moment de reivindicar algunes llibertats que es van reclamar als setanta. Els objectius són uns altres.

La reivindicació, tant de joves com de veterans, ara té a veure amb el dret de poder guanyar-se la vida amb la professió.

Sí. Accions com la que va emprendre Gemma Brió em semblen tan potents com necessàries. Cal explicar públicament la situació que travessem els professionals del teatre, perquè encara avui hi ha molta gent que ens veu com uns privilegiats, que ens identifica amb la imatge del show business que ens venen els americans, quan la nostra realitat connecta, més aviat, amb el Viaje a ninguna parte, de Fernando Fernán Gómez: encara estem així, molt. És veritat que ara hi ha infraestructures espectaculars, que queda molt bé tenir un gran auditori en un lloc on abans hi havia horts o vinyes, però sense una política cultural sòlida al darrere, no serveixen de res. Aquest és el gran problema d’aquest país.

Tornant a les companyies, potser sí que la conjuntura actual n’afavoreix l’aparició de petites… però n’ha fet inviable d’altres més grans? Parlo, per exemple, de la del Romea, una formació que coneixies molt bé.

És que, per a mi, la desaparició de la Companyia Romea obeeix a altres circumstàncies, i és un error. Evidentment, la gent que ha treballat després al Romea pot considerar-se la companyia del teatre, però l’esperit amb què es va formar aquella, amb Calixto Bieito al capdavant, s’ha perdut. I s’ha perdut tota una feina feta, uns contactes internacionals… Per mantenir una companyia d’aquesta projecció calen complicitats amb festivals d’arreu, moure les produccions més enllà d’estrenar-les al teatre-seu. Tot aquest camí estava fet, i de cop i volta es va estroncar. Segurament, deu faltar gent amb ambició internacional, com era el Calixto, la tasca del qual no es reconeix prou: va fer teatre amb gent d’aquí, en català, i el portava a totes bandes. És una llàstima, però, vaja, cauen teatres i els que som al món de la cultura tampoc no fem gaire per impedir-ne la caiguda.

No hi ha dubte que ets un actor combatiu. Suposo que començar al Saló Diana de Mario Gas, un espai llibertari, o al Grec 76, forgen un caràcter, marquen tota una generació.

Molt. N’hi ha que són més reivindicatius o menys tolerants que jo amb alguns fets, però els de la nostra generació, la de Juanjo Puigcorbé, Sílvia Munt o Rosa Novell, tots hem tingut un punt d’activisme cultural, social i polític que en generacions posteriors s’ha rebaixat. És per això que tenim tan assumit aquest malviure permanent: quan estudiàvem teatre, ja sabíem que malviuríem de la cultura. No vam tirar de família ni d’estalvis, ens hem buscat sempre la vida (riu). Però jo confio en la gent jove. Confio en el gènere humà, tot i que, de vegades, voldria que el gènere humà actués més, que no fos tan passiu…

 

TELE, CINEMA I TEATRE

Tot i que la seva filmografia reuneix una cinquantena de títols, Mingo Ràfols assegura que el salt al cinema no li ha estat tan fàcil com sembla. Per generació, he patit diferents realitats, explica. Als anys vuitanta, estava mal vist que els actors de teatre féssim cinema perquè deien que érem massa teatrals, i com que s’estilava una interpretació falsament naturalista no hi encaixàvem. Després, vaig patir pel fet d’haver estat presentador-actor d’un programa de tele, el Mag magazine [TVC]: com que tenia una imatge televisiva, i el cine i la tele en aquell moment se les tenien, no em miraven amb bons ulls… Ara tot és més senzill, les figures televisives s’utilitzen al cinema i les del cinema volen fer televisió. A mi, tot això m’ha agafat una mica gran, ja no sóc aquell noi de vint-i-cinc anys que podia fer de tot, ara tinc un físic i una edat que em limiten els papers. Però com que, per més que continuo treballant molt, no surto a totes les sèries, ni estic a totes les pel·lícules ni a tots els muntatges teatrals, el públic no es cansa de mi, i això és molt important. Ràfols conclou: Has d’estar a gust amb el teu moment vital, utilitzar l’experiència i gaudir cada dia del que fas. Això és tot.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta