El director fa balanç de la seva direcció artística del Teatre Nacional de Catalunya.

Diu que quan el pròxim dia 31 de juliol tanqui la porta del seu despatx i entregui la clau al Teatre Nacional de Catalunya la sensació que l’envairà serà “realment la felicitat”. Albertí es penja les medalles oportunes després de vuit anys de direcció artística, com la posada al dia d’autors cabdals com Guimerà o Rusiñol, o el salt que ha fet l’autoria catalana cap a la Sala Gran. Les successives crisis no ho han posat gens fàcil, tot i que evita parlar de mala sort o del cost personal que ha pagat per tanta feina. En fem balanç.

Vas començar amb una festa, Taxi… Al TNC, i t’acomiades amb un funeral, el de L’Emperadriu del Paral·lel. Ha estat intencionat?
Vam començar fa vuit anys en un moment econòmic molt dur, amb un espectacle a benefici d’Apropa Cultura i les persones en risc d’exclusió social. Per el final ho tenia clar: volia que la meva última direcció fos a la Sala Gran i amb un text de la Lluïsa Cunillé, el que ella volia fer. S’hi retrata el Paral·lel dels anys trenta, un escenari d’efervescència social sota l’amenaça de destrucció constant, un retrat especialment pertinent mirat des del present. A hores d’ara ningú discuteix que la Lluïsa és la figura més important que tenim en l’escriptura de teatre en aquest país. L’Emperadriu... és l’espectacle número 25 que fem junts. No crec que hi hagi cap altre cas a Europa d’una complicitat semblant entre una dramaturga i un director.

Crisi econòmica al començament, amb retallada encara per revertir. Després la institucional amb el Procés i el teatre intervingut. Per acabar, el tancament del coronavirus. Tinc entès que ets supersticiós, oi?
No veuràs en els meus espectacles mai coses grogues, però soc capaç de conjurar la superstició i ho demostro a L’Emperadriu… quan surten gats negres i tisores obertes. Per desgràcia, totes aquestes terribles dificultats que comentes no tan sols m’afecten a mi, ens han afectat a tots, i el Teatre Nacional se n’ha sortit prou bé. Hem après a col·laborar amb moltes institucions per guanyar visibilitat. Ens hauríem pogut ensorrar si haguéssim tingut una crisi de públic, però no ha estat el cas. Més enllà de pensar si tenim més o menys diners, el que és important és que una part de la ciutadania se sent seva aquesta casa.

El teatre català, per sobreviure, ha hagut de lluitar sempre. Llegir el patrimoni també és llegir la història d’aquesta tensió ideològica, sociològica, política, ètica i estètica

Quines fites en destacaries?
Vam començar un projecte per llegir teatre amb 17 biblioteques i ara en són 127, amb gairebé 70.000 lectors. Realment hem fet moltes coses, i una de les que més il·lusió em fa és haver prestigiat el nostre patrimoni. Hem superat la mirada folklòrica i superficial cap als nostres clàssics, i hem afegit la profunditat de lectura ideològica que aquests textos reclamen. Perquè el teatre català, per sobreviure, ha hagut de lluitar sempre. Llegir el patrimoni també és llegir la història d’aquesta tensió ideològica, sociològica, política, ètica i estètica.

Però no tots els projectes han donat el fruit esperat, com la Jove Companyia del Teatre Nacional o la bústia de textos teatrals que havia de substituir el T6.
La Jove no va poder continuar perquè vam perdre el soci pel camí, l’Institut del Teatre. El T6 era una bona solució, però m’ho vaig trobar tancat, i en aquell moment mantenir una companyia estable era inviable. De la bústia de textos, finalment n’han arribat pocs als escenaris. Els nostres bons dramaturgs han trobat uns canals més naturals i hem tingut una política d’encàrrecs, és a dir, atribuir uns recursos econòmics perquè la gent escrigui. Hem fet que la dramatúrgia catalana arribi a totes les sales, com mai s’havia fet.

Durant la pandèmia vam fer el que vam poder però no en vam fer prou, no per falta de voluntat sinó per falta de recursos.

Es va fer tot el que es va poder durant a pandèmia i els mesos que el teatre va estar tancat?
Vam prendre una decisió i la vam complir estrictament: el pressupost de la temporada va anar a pagar els sous i tots els contractes signats fins al dia que es va decretar el tancament del teatre. No vam tenir cap injecció extra per part de la Generalitat, amb la qual hauríem pogut tenir unes altres activitats d’encàrrec, per exemple, de teatre per ser retransmès online. T’asseguro que vam rascar fins a l’últim euro de sota les pedres per poder fer les coses que vam fer, com posar les publicacions d’accés digital lliure –60.000 descàrregues, una sorpresa brutal– o l’homenatge a Benet i Jornet quan ens va deixar. Vam fer el que vam poder però no en vam fer prou, no per falta de voluntat sinó per falta de recursos.

Albertí a l’estrena de ‘L”Emperadriu del Paral·lel’ © May Zircus / TNC

S’ha donat suport a artistes coneguts que han fet el salt, com ara Jordi Prat i Coll o Josep Maria Miró, però no tant a figures o companyies menys conegudes. Creus que ha estat així?
Potser no hem donat suport al nivell que ens hauria agradat. El problema és que som un teatre amb tres sales i uns recursos molt limitats. Una producció de la Sala Gran està al voltant dels 700.000 euros directes i indirectes, i amb els recursos disponibles podem fer tres produccions a l’any més dues convidades. Això vol dir que estem obligats a exhibir entre sis i set setmanes. Ens l’estem jugant constantment a la ruleta russa, perquè un espectacle ha de tenir el potencial de portar 30.000 espectadors. Caldrien més recursos per produir.

Continua sent la Sala Gran ingovernable?
A mi no m’ho sembla gens, d’ingovernable. L’únic que em sembla és que és un error arquitectònic. Fins a la fila 20 la visibilitat és excel·lent; més enllà, l’espectador ja no veu els ulls de l’actor, i alguna cosa del treball actoral es perd. S’haurien d’avançar aquestes últimes cinc files, i això és possible. Vaig preparar un projecte, i si algun dia arriben els recursos està tot preparat per reformar la Sala Gran i acostar l’espectador a l’escenari.

El país necessita una certa estabilitat institucional, decidir on volem anar.

Vas dir que la feina de dirigir el TNC no estava feta a escala humana. T’ha passat factura?
S’acaba de nomenar la setena persona que ocuparà la conselleria de Cultura en vuit anys. Relacionar-se amb set consellers o conselleres de Cultura implica que les dinàmiques de gestió s’han de renovar constantment. El país necessita una certa estabilitat institucional, decidir on volem anar. No li desitjo a la Carme Portaceli [successora en la direcció]vuit anys com els nostres. Espero que hi hagi algú que tingui la sensatesa de dibuixar un horitzó econòmic i d’objectius per equilibrar l’ecosistema teatral. Hi ha símptomes molt clars d’una profunda incomoditat, i ho evidencien casos com el de l’Institut del Teatre, o tot el que reclamen les veus vinculades al feminisme i als sectors raciacilitzats, i un llarg etcètera.

I algun consell per a Carme Portaceli?
Que escolti la societat, una cosa que ella ha fet sempre. Per tant, estic convençut que farà una gestió esplèndida. El secret de programar un teatre públic és ser generós i tenir consciència de servei públic. És evident que no satisfaràs tothom, i has d’acceptar les crítiques, només faltaria.

Amb quina sensació marxes?
El més important és que tu sentis que has fet allò que creies que havies de fer per a la societat. Me’n vaig amb la sensació d’haver fet el millor que podia, d’haver entregat la meva vida a aquest projecte, i d’haver-ho fet honestament amb tots els errors, tots els èxits i amb totes les contradiccions que hi podia haver.

Albertí als assajos de ‘L”Emperadriu del Paral·lel’ © May Zircus _ TNC

Albertí parla amb orgull del seu últim muntatge a Madrid, El príncipe constante, de Calderón, fruit de la seva col·laboració amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico, que dirigeix Lluís Homar. Reconeix que no ha volgut lligar-s’hi de manera més estreta per tenir més temps per a projectes propis, com la idea de crear una formació similar a Catalunya, una proposta que pensa formular a la nova consellera de Cultura. “N’estic convençut. Diga-li de teatre clàssic, o Companyia Àngel Guimerà, o Pitarra, és igual, però necessitem una eina que faci entendre el valor simbòlic d’un patrimoni que, si no aprenem a llegir-lo, acabarà destruït”.

Articles relacionats:
Entrevista a Carme Portaceli: “S’ha de trencar la imatge conservadora que té el TNC”
Entrevista a Xavier Albertí. Reptes del servei públic.

Compartir.

Sobre l’autor

Treballar la cultura, fer visible el món amb l'objectiu de millorar-lo. Tota la resta és folklore. Director d'Entreacte, entre moltes altres coses.

Deixa una resposta