Els qui vam conèixer Bigas Luna en persona, encara que fos per un (molt) breu espai de temps —unes vetllades en el marc d’un festival de cinema—, ens va sorprendre la seva proximitat i la seva vitalitat contagiosa.

Ens va fascinar aquest contrast vívid entre el seu gest aristocràtic i la seva vasta cultura —podia parlar al mateix temps d’Arthur Conan Doyle i de Manuel Vázquez Montalbán, de Luis Buñuel i de John Ford, de Salvador Dalí i de Man Ray— i la seva passió a l’hora d’explicar les propietats beneficioses dels tomàquets i dels enciams ecològics que conreava a la casa de la Riera de Gaià.

Però Bigas Luna era així, un home, un artista, ple de matisos, de contrastos. Des dels seus inicis com a cineasta, es va caracteritzar per una creativitat fílmica dual. En aquest díptic sublim format per Bilbao (1978) i Caniche (1979) —el seu caràcter llòbrec, sòrdid, fins i tot amoral, encara avui sobta i incomoda—, que feia trontollar les bases més fermes sobre les quals l’home assenta les seves idees, els seus principis, la seva cultura —a més de trencar la seguretat de l’espectador que s’enfrontava a la ficció cinematogràfica—, ens descobria un artista tenebrós i sever. Bilbao, la història d’un home obsessionat amb una prostituta, i Caniche, la de dos germans, presoners d’una passió incestuosa que acaba desbordant-se, posseeixen un to avantguardista i experimental —que alguns han emparentat amb l’Escola de Barcelona dels anys 60—, barrejat amb un obsessiu voyeurisme, fetitxisme, que la narració descriu de forma parsimoniosa, monòtona, posant l’accent en la depriment quotidianitat dels personatges.

Per contra, en les cèlebres Jamón, Jamón (1992) i Huevos de oro (1993), Bigas Luna canvia de registre, de textures, i explora noves formes d’explicar les històries de sempre. Jamón, Jamón és una tragèdia grega —estèticament, a cavall de José Gutiérrez Solana i Valle-Inclán— ubicada al fascinant i lunar espai dels Monegros aragonesos, on en lloc de reis hi ha cacics, en comptes de prínceps, pijos, les sibil·les són substituïdes per prostitutes i els herois es transformen en “xulos”, adobat tot plegat amb la iconografia simbòlica dels toros, l’all, les olives, la truita de patates, les màquines escurabutxaques, les gasolineres i els puticlubs de carretera. Per la seva banda, Huevos de oro dibuixa la despietada i grandguignolesca caricatura d’un mascle ibèric que mira d’ascendir socialment i econòmicament servint-se del seu poder fàl·lic sobre les dones, un retrat ple d’elements onírics: recordem, per exemple, els dos Rolex que llueix el protagonista, metàfora dels seus “collons” per escalar i manipular.

I després hi ha l’erotisme, de vegades banalitzat, reduït a un plat per a paladars burgesos —Las edades de Lulú (1990)—; d’altres, convertit en una obsessió malaltissa —Lola (1986)— o en una perversió polimorfa, que dirigeix ​​els desitjos sexuals cap a qualsevol objecte, desorganitzadament —La teta i la lluna (1994)— o en una impossible història romàntica —La camarera del Titanic (1997)—, que recorre menys a l’exposició dels cossos que als mecanismes mentals de la construcció del desig. “El sexe és un instint primari i és un plat més de menjar al dia, cosa normal en l’ésser humà”, afirmava el director. Menjar i sexe, sexe i menjar van ser, en efecte, les grans premisses del seu treball.

Bigas Luna, tant en els seus millors treballs com en els pitjors (errare humanum est) va ser sempre un autor autèntic, de debò, un artista que es va plantejar el cinema com un exercici creatiu personal i exorcístic, combinat amb un alt sentit de la téchne, pensada com la creació d’art a través de l’aplicació del coneixement pràctic, de l’ofici. Això va donar lloc a esplèndides obres artístiques, fruit d’aquesta combinació d’audàcia imaginativa, de persuasió, de suggestió, tan característica de l’autor d’Angoixa (1987), com també a films més modestos —Yo soy la Juani (2006)— en què el cineasta va parar i va condensar, com un bon artesà, les idees i la forma visual d’expressar-les, sense perdre’s en meandres filosòfics ni morals. Bigas Luna ha deixat un espai buit en el cinema català i espanyol que serà molt difícil d’omplir.

 

Antonio José Navarro
crític i historiador cinematogràfic,
membre de l’AEHC (Associació Espanyola d’Historiadors del Cine)

Compartir.

Sobre l’autor

Revista d'arts escèniques i audiovisuals de Catalunya. Des de 1988.

Deixa una resposta