Si coincidies amb ell a la seva ciutat d’Albacete, et regalava una navalla, una de les bones, no pas una de turista, una autèntica “albaceteña”. Era així de generós.

De primer, el vaig conèixer a la meitat dels anys seixanta, mitjançant una relació d’ones hertzianes, tot escoltant el seu Radio Yung a Ràdio Joventut, escrit Radio Juventud, amb la “u” i la “d” de l’idioma imposat que llavors tocava. Després, parant orella a Ràdio Barcelona, per escoltar el seus Tino Show i Trotadiscos, programes en què feia exhibició natural d’una trompa d’Eustaqui francament privilegiada, alhora que ens feia veure, millor dit escoltar, que més enllà de Los Sirex, Los Salvajes i Els tres tambors, hi havia rock de veritable altura, la majoria provinent de “la pèrfida Albió”, aquella terra lliure i llunyana de Mick Jagger i Keith Richard. En aquell temps, no tothom viatjava a Londres. El Tino sí, ho feia sovint, i tornava carregat de material discogràfic de primeríssima novetat.

Anys després, el vaig conèixer, jo en qualitat d’espectador, damunt l’escenari del Romea, fent de protagonista a L’Òpera de tres rals. Mesos abans, a la barra del bar Cristal del carrer Balmes, Mario Gas em va preguntar: “¿A quién cogerías para el personaje de Maki?”. Consultat així, com de sobte, jo li vaig contestar: “Pedro Gené, el cantante de Lone Star”. Em va respondre: “No es mala idea. Pero no. Si él acepta, cogeré a Constantino Romero”.

Més teatre: el vaig veure a No hay burlas con Calderón, a El roig i el blau, a La Ronda. Més teatre, on tot era veu, només veu, veu extraordinària amagada a l’interior de la planta carnívora de La botiga dels horrors.

Ja en una relació més directa, el vaig conèixer anys després, ambdós fent teatre en el mateix espectacle. Primer a Barcelona, a A little night music. I més tard a Madrid, en els assajos de La Orestíada. Allà, la nostra amistates va enfortir en un clímax d’aparent falta de lògica al voltant d’una taula del famós restaurant Lardi. En ple agost, a quaranta graus al migdia, per comptes d’una amanida lleugera i un bistec, ens presentàvem al Lardi, disposats a endrapar el seu prestigiat “cocido madrileño”, força més abundant i suculent que el recurrent “cocido” del restaurant La Bola AlLardi, endrapant aquell munt de calories tan inapropiades en època canicular, suàvem talment com si ens haguéssim ficat a la sauna. Ens agradava. Suàvem, menjàvem, parlàvem. Ell ho feia a través dels dos amplificadors que tenia instal·lats al pit. L’un, només equiparable en potència al rugit dels grans felins. L’altre, eixordador amb els seus decibels d’humanitat. Constantino Romero era estereofònic: veu i humanitat. Veu i humanitat a volum màxim. Com el títol del monòleg de Cocteau: La veu humana.

 Era especialment savi, humil, afectuós, és per això que veia coses més enllà de les galàxies: “He vist coses que vosaltres no podríeu ni imaginar…”, ens ho va fer saber mitjançant aquella veu incomparable incorporada al doblatge de la famosa pel·lícula Blade Runner.

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta