Itziar Castro, l’èxit políticament incorrecte

Google+ Pinterest LinkedIn Tumblr +

Itziar Castro diu prou i diuen prou i reivindica la interpretació sense etiquetes

Als tres anys feia classes de dansa amb la seva veïna, Margarita Cabero, professora de l’Institut del Teatre. Manifestava maneres d’artista i ho va tenir clar als deu quan va veure Mar i cel. De l’inici com a actriu de teatre musical va passar a treballar amb directors com Calixto Bieito (La ópera de cuatro cuartos) o Ramon Simó (Ball de titelles) i a escriure i dirigir projectes com Subterrànies. Fa pocs anys sorprenia fent circ a Pals, estrenat al Grec, i dominava el burlesc a Taboo de la Sala Apolo. Ja fa 23 anys que no para de treballar, però els dos darrers li han portat la fama, sobretot amb el personatge Goya de la sèrie Vis a vis. En cinema, els treballs més recents són Campeones (2018), Matar a Dios (2018), on també és productora associada, i Pieles (2017). Ha fet història amb el seu nu a Harper’s Bazaar i ha patit un acomiadament polèmic a Operación Triunfo. “Com que soc políticament incorrecta en els cànons establerts, tot el que faci serà polèmic, sigui un nu o posar-me un vestit..”

Una de les seves facetes menys conegudes és la d’ajudanta de direcció de càsting, feina que va fer durant tres anys, o combinada amb alguns projectes esporàdics. D’aquesta experiència afirma: “Vaig aprendre a estar darrere la càmera, a entendre la indústria i a treure’n partit. Aquí es fan molts càstings publicitaris internacionals, on es demana un perfil, no un actor o model: rossa ulls blaus, venia la Jenny Beacraft; negra, venia la Carol Muakuku, amb elles ens coneixem de fa temps.” En aquest sentit, Castro entén que cadascú té una particularitat que ha de fer valer: “El més important és trobar el teu lloc i explotar la diferència. Un cop t’has fet un nom, això passa a segon pla i pren relleu l’ofici. A mi sempre m’han trucat per grassa, excepte a Matar a Dios, aquí sí que va arriscar el director. Si busquen la grassa del cine espanyol em cridaran a mi. N’hi ha més, però ara no hi pensen perquè soc allí.”

En una societat grassofòbica com la que vivim, l’actriu suporta insults cada dia a les xarxes socials, que acostuma a respondre amb ironia. Diu que ho aguanta bé perquè se sent molt realitzada. Tot i que no ho ha buscat, la fama també l’ha convertida en una mena de representant de diferents reivindicacions. “M’han fet abanderada de feminista, de lesbiana, de grassa, de dona canyera. Jo soc jo i no he volgut ser representant de res. El que existeix és el classisme, i si surts dels estàndards marcats, siguin quins siguin, t’assenyalaran.” Les seves declaracions són fermes i contundents, només en un instant se li trenca una mica la veu per l’emoció: “En els darrers temps molta gent em dona les gràcies, sobretot nois i noies que m’escriuen dient que es volien suïcidar i que gràcies a veure’m a mi tenen ganes de viure.”

Quan mira enrere nota que ha aconseguit el seu somni. “A la vida m’han dit moltes vegades que no i, malgrat això, ets allí i funciona. I ja és massa quan ve gent que admiraves de petita com Concha Velasco, que en part soc actriu perquè volia ser com ella, i et diu que t’admira; o quan altres companys de professió t’expliquen que els agrada el que fas.”

SÍ QUE EXISTEIX EL CLASSISME, I SI SURTS DELS ESTÀNDARDS MARCATS T’ASSENYALARAN

En aquest moment dolç mira la indústria audiovisual i reivindica les sèries com a l’espai que propicia la diversitat, per exemple a Vis a vis. “Fa uns anys una aposta així era impensable. Gràcies a les sèries, estem exportant. Aquí es crea producte internacional, això no entén ni d’idiomes ni de colors de pell ni de físics, cada cop és més global. Els productors arrisquen més perquè està funcionant molt, mentre que al teatre no ho fan, es queden amb la cara coneguda perquè hi vagi la gent.” Està al cas del que passa a fora i aspira a un model en creixement: “Fas d’actriu en una sèrie que t’agrada, després produeixes per formar part de l’engranatge i més tard dirigeixes un capítol. Passa a Big Little Lies i és una bona manera per canviar les coses.” També és partidària de les quotes en l’àmbit de la gestió, de direccions d’equipaments o a l’hora d’atorgar subvencions. Per contra, considera que “coartar la creativitat amb quotes per a mi és perillós. Si un autor o autora ha de decidir els personatges en funció de la diversitat o la capacitat, no hi crec. En els llocs de poder s’ha de legislar, en la creativitat, no”.

Semblaria que professionalment Itziar Castro ja ho té tot. Però no: “Jo vull fer una comèdia romàntica típica, la del noi que està boníssim i s’enamora de la noia, però de la noia grassa. Això seria un canvi d’estereotip.” Mentrestant, l’agenda del 2019 és plena. La veurem a les sèries Terror y feria del director i guionista Benja de la Rosa i Déjate llevar de Leticia Dolera. Durant la primavera estrenarà la pel·lícula Ajedrez para 3 d’Inés de León. Passarà part de l’any a Xile i l’Argentina, on rodarà dues pel·lícules. I, tot i que l’audiovisual domina ara la seva carrera, aviat tornarà al teatre.

VULL FER UNA COMÈDIA ROMÀNTICA TÍPICA, LA DEL NOI QUE ESTÀ BONÍSSIM I S’ENAMORA DE LA NOIA PERÒ DE LA NOIA GRASSA

[Aquest perfil forma part d’un reportatge anomenat ‘L’hora de la pluralitat’, amb perfils a Carol Muakuku i Jenny Beacraft, que reivindica una escena sense etiquetes]

Compartir.

Sobre l’autor

Deixa una resposta